• Nuri - Sants-Montjuïc - Plaça dels Països Catalans - Diumenge, 9 de setembre de 2007

Situo aquest petit escrit aquí, de la mateixa manera que el podria haver situat a qualsevol altre punt de Barcelona. Però si he escollit aquí, és perquè la visió d'aquest gra de sorra urbà va ser el detonant d'una sèrie de reflexions. De fet, les reflexions de sempre, de cada cop que baixo a la gran ciutat. En aquest punt del mapa, fins fa relativament poc, hi havien unes naus industrials tipus taller. Com tantes i tantes a altres punts de la ciutat. Sants té algo que m'atrau especialment, potser el caràcter de la seva gent de naixement, no ho sé. És per això que, aprofitant que tenia una estona lliure, vaig decidir passejar per aquest bonic barri. Ja m'ho havien advertit, coneixent-me, que no hi anés, que ho havien demolit... però jo ni cas, no volia reconèixer la veritat. Fins que ho vaig veure amb els meus propis ulls. No en quedava res, d'aquest passat industrial. I ja imagino que tampoc faran pisos per joves, ni res de l'estil. La pela és la pela, que diuen, i especula que algo queda (això sí, no se t'ocorreixi fer una barraqueta al terrat de casa, que llavors se't caurà el pèl!). Una llàstima. Ja no reconec la ciutat de la que vaig marxar fa 7 anys. Camino pels carrers, i si no fos per alguna botiga supervivent que es resisteix a morir, no sabria ni a quin carrer estic. El pitjor és fer l'exercici d'intentar recordar què hi havia abans. En un local on hi has passat milers de vegades per davant. La memòria és traicionera, potser en el fons només exerceix un mecanisme d'autodefensa per lluitar contra la nostàlgia i la pena de veure que el món de la infantesa i la joventut desapareix lentament. Aquesta ciutat ja no em pertany. Cada dia se'm fa més estranya. Barcelona batega, diuen alguns cartells. Doncs el meu cor agonitza amb cada casa que enderroquen i cada taller que desapareix...
Lletraferit - 10/09/2007 16:44
A mi sovint em passa el mateix. La destrucció dels referents, del paisatge on vàrem creixer, m'arrenca un caixal sentimental cada vegada.

La 'nostra' ciutat ha perdut moltes coses que abans ens pensàvem que eren inseparables de Barcelona.

Cada vegada és menys nostra i més d'ells: gent de fora que es pensa que 'Diagonal' era un general o inhóspits multadors de ciclistes que, en canvi, fan la vista grossa quan veuen dos camions 'repartint' aparcats en doble o triple fila.
Nuri - 10/09/2007 20:27
No sé per què m'han sortit els parràgrafs així, que fa de mal llegir, no sé si es pot arreglar d'alguna manera!

Lletraferit, això ens passa a tanta gent...! i els que manen, per justificar el seu fer-i-desfer, ens acusen de nostàlgics, d'anar en contra el progrés... però com diu un vell proverbi indi, quan hàgim tallat tots els arbres, contaminat tots els rius i mars, i extingit tots els animals, ens adonarem que els diners no es mengen.

Prefereixo ser una anti-cosmopolita (si m'han de dir així, i no és que estigui en contra que vingui gent, sinó del que fa el govern destrossant la ciutat), però almenys poder seure en bancs de veritat (i no en allò de disseny individualista), trobar aigua a les fonts, gaudir de les places de barri, amb els seus arbres frondosos(i no palmeres agonitzants), veure monuments treballats de debò (no quatre ferralles malposades que trobaries escampades en qualsevol taller), i sobretot, trobar que la gent encara és humana.

En aquests temps els hi ha tocat el rebre a Barcelona, però en qualsevol altre època podrà ser Girona (ciutat a la que visc), Olot o Riudellots de la Selva.
poli - 11/09/2007 01:04
Aquests caixals ens fan patir tant...
Joan Macià - 11/09/2007 12:52
El pitjor es que no hi ha en l'horitzó cap odontòleg de confiança.

Es simptomàtic que avui La vanguardia no digui rés significatiu en portada de l'11 de Setembre i l'Avui es limiti a manifestar la seva catalanitat cobrant-nos EL DOBLE pel diari.

Molt bé nois!
Lletraferit - 11/09/2007 13:36
Tal com li pasa a un que agafa un autobús que no tenia que agafar, i s'equivoca ell -no l'autobús- podria ser que alguns de nosaltres estessim vivint dins d'un país que no hauriem d'haver agafat per a viure.

I els equivocats devem de ser nosaltres, no el país -aquesta cosa tan estranya anomenada 'comunidad autónoma del nord-este'.
Lletraferit - 11/09/2007 13:40
Veus, en canvi a Iznájar han posat banderetes pels carrers i els homes han pagat rondes al bar i les mestresses de casa han fet olla grossa.
Viva Cataluña, cazi ná.
Lletraferit - 11/09/2007 13:46
¿alguien más para línea?
Joan Macià - 11/09/2007 17:05
Jo mateix, amic Joan.
A Iznájar, que es un poble del tot respectable com ho pot ser Sant Genís dels Agudells, tenen àra una cosa que nosaltres ja no tenim. I tot gràcies a la carambola que ha pujat "el señor José" als altars.
Es una cosa que s'et posa a l'estòmec i que no saps com dir-ne.

El diari Avui ens ha cobrat avui 2 euros per reproduir-nos gràficament el que ja no som.

Fins i tot inpresentables com Don Francisco Camps s'ens pujen a les barbes perqué no hi ha hagut ningú capaç de negociar i escombrar cap a casa amb els valencians.
Referint-nos de nou al que es viu al "pueblo" del "señor José". hi ha un "comercial" que ho esmenta ben clarament: Es una cosa semblant a l'adrenalina positiva.."Deu ser l'il.lusió" (el que àra ens manca)
Lletraferit - 11/09/2007 17:51
Respecte de tot això que aquella gent ens fa que ens passi, el meu sentiment respecte d'ells és el de simpatia negativa.

Aquesta parida la diuen alguns monitors d'escoles comercials per definir el qué hem de practicar amb els clients amb els qui tenim negoci, però que no podem 'tragar'.
Lletraferit - 11/09/2007 17:55
Ah! per cert!... al señor José, tot això de que TV3 arribi a València l'importa un producte oval de gallina.

Ahir mateix, en aquell extraordinari de 'Polònia' on surtia ell sol, ho va demostrar.
Joan Macià - 11/09/2007 19:22
Abans que tot agraeixo a Nuri que, en obrir aquesta història, ens permet d'esplaiar-nos, que poca cosa més podem fer.
Quan a la "simpatía negativa", jo no hi crec. No existeix. Es efectivament una parida monumental.
No has de tenir simpatía pel teu client i molt menys fer-li la pilota.
Amb els millors arguments que puguis i, això si,tractant de estalviar aspectes negatius i potenciant els positius, proves de aconseguir negoci.

Si parlem de parides, parlem-ne, com per exemple de la propera creació de "burrus" amb la possibilitat de suspendre 4 assignatures per passar de curs.
Això demostra que encara hi ha espai per la sorpresa, aquesta si....molt negativa.
Lletraferit - 11/09/2007 21:15
A lo millor els nostres burrus arriben a ser premi Guinnes... i això ja és 'algu'.
Joan Macià - 12/09/2007 13:52
Guiness dels "burrus" , certament.
Daniel - 13/09/2007 01:08
Jo sóc jove, però també em fa molta pena quan un carrer de la meva infantesa desapareix (em vaig criar al Poblenou, amb això us ho dic tot). Tanmateix, penseu que aquells escenaris que per a nosaltres han estat el paisatge de la nostra vida es van construir enderrocant el que hi havia abans. Estic segur que algú, fa molts anys, va esgaliar-se quan va veure que havien construït aquella nau industrial que la Nuri recorda amb tant d'enyor. Segur que allà abans hi havia un hort, o un edifici de vivendes baixes, o un camp de futbol que també tenia molt de valor sentimental per a algú. Moltes vegades tracto de relativitzar la nostàlgia pensant que, pels meus fills, la Barcelona d'ara serà la Barcelona "de tota la vida", la que recordaràn amb ulls d'infant i d'aquí trenta o quaranta anys diràn: "la Barcelona del 2007 sí que tenia personalitat, no com ara...".
Lletraferit - 13/09/2007 08:04
Dani, tens raó.
Però és que als vellets ens agrada de queixar-nos i dir que 'abans allò sí que era bonic, i no ara'.
Joan Macià - 13/09/2007 11:15
També et donc la raò, Daniel, no obstant fent-hi alguna precisió.

El progrés, les millores, l'urbanisme, son coses molt importants i han d'estar en mans de persones importants en tots els aspectes.
Son coses tant importants que no poden ser decidides, governades per individus pobres d'esperit, mancats de sensibilitat, que no escoltin l'entorn humà i SOBRETOT que no tinguin l'inteligència suficient.

Algú podrà dir que potser n'hi ha de persones que compleixen aquests requisits pero, ai nois, que ens hem deixat els DINERS!....diners fàcils que potser algú treballant honradament no aconsseguiría mai i que d'altres ho assoleixen en una tarda a cal notari.

Es això, Daniel, el que topa amb la sensibilitat, amb l'esser humà de totes les lletres.
Jo tinc 52 anys, i et ben asseguro que mai recordaré la Barcelona del 2007 com una bona Barcelona i tant de bó passin 40 ó 50 anys i algú em pugui demostrar el contrari.
Nuri - 14/09/2007 13:28
Dani,t'entenc, però penso com en Joan (i jo tinc 31 anys), que una cosa són els canvis per a bé, per al bé comú dels ciutadans, i una altra és el malentès "progrés" (com he dit, places de ciment, monuments de ferralla, etc).

A mi m'hagués agradat conèixer (parlo només de la ciutat en sí sense les persones ni les circumstàncies socials del moment) la Barcelona dels meus pares, quan encara parlaven de "baixar a Barcelona" per anar de Sarrià a plaça Catalunya.
Daniel - 14/09/2007 15:45
No m'entengueu malament: em fa molta pena quan passo pels carrers de la meva infantesa i no els reconec. Fins i tot la casa on em vaig criar va ser enderrocada (vaig publicar un post amb foto sobre això fa temps). De vegades penso que a tots ens agradaria aturar el rellotge i que el nostre entorn quedés inmutable per sempre més. Potser el que no ens agrada dels canvis és que reflexen el pas del temps i ens fan conscients que ens fem grans (i jo només tinc 32 anys!). Això fa que jutgem aquests canvis molt subjectivament. Estic segur que aquests "monuments de ferralla" o les "places de ciment" que veiem tan lletges seràn recordades amb enyor pels nostres fills o pels nostres nets perquè hauràn format part del decorat de la seva infantesa i això els dóna un valor subjectiu molt gran. Les fàbriques rònegues i els tallers oliosos del Poblenou no éren un escenari gaire maco, però jo sempre els recordaré com un lloc gairebé màgic.
Joan Macià - 14/09/2007 17:53
Tal vegada faig massa esment de la nostàlgia (aquest es un "mal" que patim els qui passem la cinquentena), però aquells tallers oliosos que diu en Daniel i les "baixades" a Barcelona de la Nuri amb el Tren de Sarrià(també una història publicada fà un temps), no fan sino retornar-nos a un passat decididament més humà.
Avui hom pot tenir coses més fàcilment: internet, tecnología, comunicació....abans costava més tenir menys.
I el que costa molt a Barcelona, però molt de molt es aconseguir una petita vivenda.
Ahir, en veure a la Chacón fent la "moneta" en la reunió "per a rés" amb tots els responsables urbanístics que degueren fer un bon dinar "per a rés", pagant la casa, ....aleshores , en veure-ho, vaig saber del cert que no hi ha rés a fer...
Jessica - 18/02/2008 19:26
jo visc a sants motjuïc, aixó es preció perque no tot al món pot trobar aixó hi ha un mun d'arbres i el istitut del " bos " es super maco.

Filtre
Deixa la teva història