• Nuri - Eixample - Qualsevol carrer, qualsevol barri... - Dilluns, 24 de setembre de 2007

Avui no em ve de gust parlar de nostàlgies, de llocs que van existir i ara no hi són; avui vull posar per escrit una sèrie de reflexions aprofitant que vaig passar un cap de setmana a la ciutat; la ubicació és genèrica, per tant, la posaré a qualsevol carrer del barri que em va veure néixer. No va dirigit a cap persona ni grups de persones en concret (que ningú s'ofengui, ara) sino a l'atmosfera que es respira dia rere dia a la ciutat. Per què quan trigo un segon (i no exigero, de veritat) a arrencar amb el semàfor en verd tothom es posa a pitar? els festius, tothom que agafa el cotxe és per anar a treballar i per això té tanta i tanta pressa? Per què costa tant que algú, amablement, et deixi incorporar a un carrer de trànsit intens? Per què pocs cotxes cedeixen el pas als peatons en un pas de zebra? Per què la gent et mira amb desconfiança i amb mostres de por quan els vas a preguntar l'hora o alguna adreça? Per què la gent no dóna les gràcies als venedors de bitllets de les guixetes? per què a algun/es dependent/es als quals els dius "bon dia" sembla que facin veure que no t'han sentit per no contestar-te? en general, per què costa tant arrencar un somriure en les relacions interpersonals a la ciutat? Per què als passadissos del metro tothom córre, tothom t'avança per tots costats, si els metros passen cada 5 minuts? Per què a les escales automàtiques del metro la gent segueix caminant depressa si serveixen per estalviar-se l'esforç i no el temps? Per què si fas la gran imprudència d'acostar-te a una cua pel davant només a preguntar si és la correcta, sempre hi ha algú que ràpid et crida "ei maca la cua és allà!". Amb tota aquesta pressa, em pregunto: qui o què els espera que estiguin tan ansiosos perquè els hi vagi de 10 minuts? i si els estan esperant, no haurien d'anar somrients pel carrer, com qui sap que l'espera un vell amic o un nou amant? És això el pretès civisme de Barcelona? aquesta deshumanització constant i quotidiana, la podrà regular mai una ordenança? No seran precisament aquests els que després els caps de setmana exigiran que a comarques es treballi i despatxi amb la mateixa pressa? I més aquest cap de setmana: No se suposa que era Festa Major? llavors, per què tanta agressivitat? Serà per tot això que també s'apodera de mi la pressa per tornar cap a la meva terra, ciutat també, però molt més humana? però per què jo sí que marxo somrient mentre condueixo per les rondes? per què cada cop tinc menys ganes de baixar a Barcelona?
Lletraferit - 25/09/2007 08:37
Nuri, la teva serena reflexió -i continguda queixa- és basada en situacions autèntiques que tots hem pogut experimentar.
És una llàstima que passin coses així.

De tota manera no cal que t’amoïnis, ja que els nostres representants socials ja tenen previst treballar per aconseguir que s’acabi aquesta situació de malparidisme, ja que l’objectiu de l’Estatut de Catalunya -com a text jurídic- és millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i assegurar que les administracions posin les condicions perquè puguin tenir dret a ser feliços o tinguin dret a la recerca de la felicitat.

(viatjo sovint a l'Empordà: quan passo pel corredor d'Hostalric, tinc la sensació que deixo enrera una llosa molt pesada: aquesta Barcelona multi-poli-cultural i super-recontra-maleducada, que tant m'estimo)
lulu - 27/09/2007 14:19
Els teus raonaments m´han arribat el cor, ém sento totalment identificada, jo cada dia tinc històries com aquestes que comento a casa y comparteixo...pq no podem fer res mes que compartir. La meva parella i jo ens preguntem: "pq tothom està de malalluna? vivim en una ciutat privilegiada...!"
Be, sí podem fer més...insistir, desitjar bon dia a conductor de l´autobus amb un somriure, cedir el pas, pujar les bosses de la compra a la iaia del tercer...
Aixó ha de cambiar i està a les nostres mans, no defallim.

Filtre
Deixa la teva història