• Pere Castaño - Horta-Guinardó - Passatge Rustullet - Dimecres, 26 de setembre de 2007



En aquest racó hi regna el silenci, malgrat la proximitat d’una via tan transitada com és el Passeig de Maragall. És un cul-de-sac difícil de descobrir, per que res no invita a entrar-hi, doncs l’accés és un passadís cobert amb aspecte de recinte privat; fins haver-lo passat no s’obre de nou al cel i t’adones que és un espai públic. S’hi poden trobar un taller mecànic (l’únic que genera algun soroll impertinent), el magatzem d’una ferreteria i algunes cases baixes amb minúscules eixides, on fan la viu-viu plantes ornamentals, no gaires. Tot això queda encofurnat entre edificis alts i lletjos, que l’envolten llevant-li l’encant que devia tenir en altra època, si bé avui aquestes moles d’habitatges aturen la remor de la circulació. En endinsar-m’hi vaig topar amb tres ancians –una dona i dos homes- que seien davant d’un dels petits patis –el més florit- en reposada conversa. Ser tafaner de vegades té premi; l’experiència em diu que aquestes persones desvagades solen ser comunicatives, i qualsevol cosa els va bé per sortir de la rutina, de manera que vaig saludar-los amb cordialitat per - tot seguit- enfilar algun comentari sobre la tranquil·litat de l’indret, o qualsevol altre obvietat... No va fallar (no falla mai), vaig tenir-los disposats a xerrar amb mi, sense reserves. A més, la sort va voler que la senyora fos descendent directa de la persona que dóna nom al passatge: el seu avi, en Josep Rustullet. El relat de com ell va fincar-se al lloc, té aires de llegenda: el jove Josep hauria vingut a d’un poble gironí (Crespià, si no vaig errat) en cerca de treball i la prosperitat que el terrer nega sovint, però devia haver arribat a un cert punt de desencís -la ciutat té una aureola d’oportunitats que no sempre es materialitzen- per que vagarejava per aquells voltants, fent-se cabòries poc optimistes, quan va esdevenir-se l’escena: Un personatge de llarga barba blanca, muntat en un cavall blanc, va interpel•lar-lo interessant-se per la seva reiterada presència en aquell pla inhabitat, sembla que en Josep s’exclamà de la manca de diner i com una mica d’hort per conrear alleugeriria la seva precarietat, al cap i a la fi, el que ell sabia era treballar la terra! Escoltant la senyora, jo imaginava un encontre revestit de màgia i a l’home de la blanca barba com un àugur providencial, que va aconsellar-lo bé: - Fes el que et diré: tria el bocí de terra que t’abelleixi, sembra-hi, treballa’l i tingues cura d’ell; quan t’hagis assegurat una bona collita, ves a l’Ajuntament i digues que vols pagar els tributs que corresponen al tros... i ves fent, que ningú et traurà d’aquí! Doncs així va ser, amb el temps deuria consolidar la propietat, habitada i treballada sense títols ni escriptures públiques; vaja, que va ser una mena d’okupa precursor. Arribada l’hora, i ajudat del seu fill Andreu, va bastir la caseta de la fotografia; potser alguna cosa hi degué tenir a veure el Sant Antoni que presideix la façana, per que prosperés fins al punt que el consistori l’honorés batejant aquest lloc amb el seu nom. No he deixat de preguntar-me sobre la naturalesa del personatge de la barba i el cavall blancs: era humà o una presència celestial?
Nuit - 27/09/2007 16:32
Molt bona la història, Pere, tens fusta de periodista! encara que l'home de la barba blanca sembla tret d'una llegenda artúrica... se sap si encara corre per aquí? necessito que m'aconsellin sobre alguns assumptes.
Pere - 27/09/2007 18:39
Ep, Nuit! Que jo també duc barba blanca -i el meu cotxe en té molts de cavalls- potser et puc oferir algun consell...

Ara que, de moment el que caldria –en honor del patrici Josep Rustullet- és que les bondadoses administradores del web posessin la R, del cognom del títol de la història, amb majúscula; jo devia badar a l’escriure’l i ara em fa molt mal d’ulls. La seva néta podria pensar que sóc un mal educat.
Enric J.S. - 27/09/2007 20:43
Comparteixo la frase admirativa de la Nuit. El que no trobi l'amic Pere no ho troba ni en Sherlock Holmes.

L'altre die , passejant, també vaig descobrir un passatge amb cases baixetes per on sembla que no hagi passat el temps. Tot ell sembla respirar una tranquilitat inusual a una gran ciutat com és la nostra.
Tot i que le tinc fotografiat, sóc incapaç de explicar cap història sobre ell. Potser perqué em falta aquest esperit tafaner com diu en Pere o l'estil periodístic que esmenta la Nuit.
Es diu passatge Tubella i està a Les Corts entre els carrers Evarist Arnús i Novell, no gaire lluny de la condemnada Colòna Castells. Apa Pere, apropat-hi i il-lustra'ns.
Enric J.S, - 27/09/2007 23:57
Si cercas Josep Rustullet al Google et sortirà el nomenclàtor de Barcelona corroborant la procedència gironina de l'esmentat senyor, de segon cognom Casademunt, (Crespià 1847-Barcelona 1918).
L'estrany és que situen l'indret Sant Andreu.
joanbcn - 28/09/2007 12:25
La vorera de sota Maragall ja no es el Guinardó.
Raquel Rustullet - 06/01/2008 16:47
=)


aquesta caseta es de la meva familia...
molt bona recerca


1peto
Sílvia Rustullet - 24/01/2008 22:02
Jo també em dic Rustullet de cognom i gairebé tota la meva família venia de Crespià. Potser som família, Raquel.
Pere - 24/01/2008 22:34
Sílvia, Raquel, res em faria més content que la meva modesta aportació a les cròniques domèstiques de Barcelona motivés un retrobament familiar. Us demano amb entusiasme que, si arribéssiu a establir contacte -i fos positiu- ens ho féssiu saber; per a mi seria com un premi a la meva curiositat, moguda per l'amor a la ciutat i tots aquells que l'han fet gran i notable.
Josep Rustullet - 30/11/2008 11:53

Suposo que el avi josep que esmena el text deu ser el meu besavi. Per cert la casa de la foto pertany al meu pare, Andreu. (Ara esta llogada)-

Pere - 30/11/2008 12:08
A  la saga dels Rustullet hi deu haver més d'un Andreu -així com Joseps-, per que els avis en van fer esment, més d'una vegada; la senyora de la qual parlo s'hi referia com "l'avi Andreu".
Anònim - 04/01/2009 19:23

A la meva saga som tots Josep i Andreus :)

Si algun dia tinc un fill ja sabeu com es dirá

Bon Dia.

marina rustullet - 19/12/2009 02:26

Exacte, el avi al que fas referència es el meu besavi. Sóc la germana d'en Josep Rustullet que ja ha escrit aquí. La casa pertnay al meu pare, l'Andreu.

Gràices per publicar-ho, m'ha fet molta il.lusió.

 


Filtre
Deixa la teva història