• Enric J.S. - Sants-Montjuïc - Carrer Constitució - Dilluns, 12 de novembre de 2007



Passejant per la ciutat, cosa que ara faig freqüentment, vaig anaar a topar-me amb un indret (Turó Parc) que va fer que molt records d'infantesa i adolescència em vinguessin a la memòria: els magnífics gronxadors, els titelles dels dies festius, les bicicletes de lloguer(la majoria amb pinyó fixe i algunes d'elles amb sidecar), i com no, el primer amor, que no el gran i definitiu. I d'amor vull parlar. No hagués cregut mai que fos capaç d'explicar aquesta història tan personal i que crec que a ningú importarà, però em ve de gust fer-ho lligant les dues circumstàncies. Ja em perdonareu. Era l'any 1962 i jo bordejava els 16 anys, ella estaria al voltant dels 15, un amic va fer possible la nostra coneixença; un passeig pels jardins d'Eduard Marquina (Turó Parc) va propiciar que iniciessim una bonica història d'amor adolescent, sense cap mena de picardia i amb una, vull creure, sinceritat il-lusionant. Es començaven a escoltar els Beatles, i els cantants melódics tipus Adamo, Gino Paoli, Pino Donaggio, Alain Barrière i altres amenitzaven els anomenats "guateques"; els més joves, i els no tant, ja començavem a estar farts de prohibicions i mancances, i cadascún, a la seva manera, intentava que les coses canviessin. Però aixó és una altra història. Poc menys de dos anys va durar aquest primer amor; la infidelitat d'un amic, gairebé un germà per a mí,; la meva condició d'estudiant amb pocs recursos económics i l'assessorament matern errat, que no va veure només que la nena necessitava algú més "consolidat" social i económicament, varen ser les causes que van posar fi al guió d'aquesta part de l'història. Van venir dos anys durs, duríssims, de dubtes i desconfiances que van fer que em refermés en la meva convicció, malgrat tot mai perduda, d'uns valor que he intentat seguir al llarg de la meva vida: honestitat, lleiltat i amistat. Vaig madurar enormement i vaig aprendre una lliçó més: cal saber aixecar-se quan caus i de la caiguda extraure'n la part més positiva. Amb el temps tot es veu desde una altra perspectiva, i tot que el pas del temps no ha conseguit fer-me oblidar cap moment viscut d'aquesta història, ho recordo tot amb un sentiment agardablement positiu. La vida acaba per premiar, o castigar, tard o d'hora. I a mi m'ha premiat. Han estat 40 anys visquen amb un àngel. L'any 1967 el destí va voler que els camins de la Rosa Mª i el meu es creuessin. Mai més s'han separat. Ella ha estat la meva amiga, la meva esposa, la meva amant i la meva llum. Ni en els pitjors dels moments mai una mala cara ni una mala paraula; junts vàrem anant descobrint els secrets de la vida i de l'amor, junts vàrem anant dibuixant el nostre projecte, junts vàrem criar i educar els nostres dos fills i junts confiem envellir amb dignitat. Ja a la nostra participació de boda, l'any 1973, escollirem un aforisme d'Antoine de Saint-Exupèry:" Estimar-se no és sols mirar-se als ulls sino fer-ho en la mateixa direcció". I així ho hem fet i crec que amb éxit. Desitjaria que aquella noieta protagonista del meu amor jovenívol hagués tingut la mateixa sort que jo, però crec, i no és sols un presentiment, que no ha estat així. I ho sento perquè com diu una canço: "En tot primer amor hi ha quelcom d'eternitat". He dubtat molt en situar geogràficament aquesta història, i tot que el seu inici és el Turó Parc, la veritable història, la que on realment m'ha tocat viure la part més bonica ha estat a casa meva, el carrer Constitució Així de pas contentaré a la amiga Nuit que un dia em va dir que només sabia que ficar puntets negres a aquest indret.
Kim - 13/11/2007 10:37
Quants records amb porta el "Turo-Park", molts partits de futbol, jugats en el recinte a on van traslladar definitivament les titelles.

Sortia del cole i al Turo amb els compis, jugarem a tot, fins i tot el pare de un compi tenia una fusteria i ens varem fabricar amb la seva supervisió unes espases i uns escuts(Capitan Trueno,Guerrero del Antifaz) quines batallàs per dintre el parc, en aquella època las vegetacions estaven molt denses, portàvem al vigilant del parc de corcoll.

Quan van posar dos o tres de vigilants, les trobades per continuar jugant a les nostres guerres, les varem traslladar després de les 6 de la tarde que es quan tenca-ben el parc, era molt emocionant quedar-se amagat sense que ens enxampessin.
Tot el parc era per nosaltres, quant estaiam re-vantats, saltarem les reixes i cap a casa.
Això es va acabar quan els veïns (pijeres)que vora-gaben el parc, varen trucar a la poli perquè sentien sorolls.
Quan varen arribar, aquell dia a part de cagadets de por, no en van poder agafar a ni un de nosaltres i érem uns quinze. Escapar-se dels grisos va ser una victòria, pro sens va acabar el camp de batalla.
Pollancre - 13/11/2007 20:50
Ets poc romàntic Kim. T'has quedat amb l'anècdota d'aquesta història d'amor.
Kim - 13/11/2007 22:30
La meva intenció, no es ni serà mai re- vantar, no una història d'Amor com dius Pollancre, el d'espollar-se de la seva intimitat d'el amic Enric JS., que ens honora com ha persona que es, sens dubta amb uns principis acurats e indescriptibles, pro que queden casi tots expressats en la síntesis que ens regala explicant de una manera breu, las seves vivències.

Pro la carn es feble, al llegir el post de l'Enric, ma ha vingut al cap records
de la infantesa, estic segur que no es pot sentir molestat ni ofès, pel meu.

David - 13/11/2007 23:55
Benvolgut Enric ja feia un temps que no hi entraba a Bdebarna, estic en un moment personal complicat, despres d´onze anys amb la meva esposa ens separem, son dias de perduas, de renuncias i no hi han gaires ganes d´internet. Pero la teva historia es entranyable com ho acustuman a ser les histories d´amor.Ara bé el que realment m´emocionat i més tenin en comte el moment en que hem trobo son els 40 anys de compartir la vida amb la teva parella, he sentit una sana embeixa t´ho reconec. Pot ser la meva dona i jo hem deixat de mirar amb la mateixa direcio aquest temps, segurament els errors ens han fet desvia la mirada, per aixo et dic desde la meva miopia felicitats per la teva bona vista. Desde els meus 39 ara amb toca aixecarme, espolsarme el genolls, mira cap endavant i apendre de les errades.
Una abraçada Enric
Enric J.S. - 14/11/2007 22:33
Ho sento molt, David. Intueixo el teu estat d'ànim, a í m'ha tocat viure'l en la persona del meu fill gran i no és gens agradable aquest tràngol.
Com li viag dir a ell, no busquis culpables, aprèn de l'experiència i no renuncies a trobar l'amor.Et retorno una forta abraçada.

Kim no m'he sentit ofés gens ni mica,la llibertat d'expresió és quelcom es deu respetar i si a tu aquesta història t'ha dut aquests records, doncs perfecte; no estaves obligat a comentar cap altre passatge de la mateixa. De totes maneres gràcies al Pollancre per haver trobat romàntica l'història (que no sé si ho és).
Kim - 15/11/2007 20:58
Es molt mes que romàntica.
Pollancre - 16/11/2007 18:03
Avui he escoltat per Onda Cero l'espai que dedica a Bdebarna. Entretingut i amè, però dues dubtes:
1ª Quan la Marta fa referència als puntets negres que l'Enric fica insistenment a aquest lloc i diu que: aquest cop m'ha fet cas i ha ficat un de vermell. Si mal no he llegit, en el seu escrit, l'Enric dedica aquesta circumstància a la Nuit, pregunta: Marta = Nuit?.
2ª El tractament donat a l'història no ha estat massa burleta?. Si més no a mi m'ho ha semblat.
Jo no sóc un feministe acèrrim, però crec que moltes dones es sentirien cofoies de que el seu marit tingués aquesta opinió d'elles.
poli - 17/11/2007 20:19
És molt bonic el que escrius Enric. La vida d'ara i el record d'avans, sempre caminen junts pel nostre cor.
Kim - 18/11/2007 23:50
Pollancre = C.I.S.
Pollancre - 19/11/2007 10:44
Aigua, Kim.
Pollancre = arbre llargarut que es fa prop de les riberes i llocs humits.
Joan Macià - 07/12/2007 13:24
Recordo amb molta nostàlgia el Turò Park. Nosaltres hi teníem la segona botiga de Casa Macià a la cantonada de Mestre Nicolau, però els meus millors records venen de dins el parc.
El teatret dels diumenges, el sol, l'estany amb els nenúfars...tants records.
I un lloc tant bonic pot esdevenir espactador impassible d'un inici i final d'amor, quin dolor, com Enric, jo també vaig viure però en un altre indret.
Semblava però que aquell soleiat diumenge ho curés tot, com si el dilluns de tribulació no hagués de arribar mai.
poli - 24/12/2007 19:47
Bon Nadal Pollancre. Si jo pogués ser arbre voldrìa ser Alsina surera.

Anònim - 18/07/2008 20:45
Aquesta història té més miga de la que a simple vista aparenta. Toca molts valors sobre els que caldría reflexionar. I més, encara, en els temps que estem vivint.
poli - 18/07/2008 21:01

Crec que de tots el comentaris "dels Anònims" a bedebarna, a  aquets li trovo a faltar el nom. Va home o dona, anímat a signar!!!

I torno a felicitar  a L'Enric,  al seu record i a la seva esposa.


Filtre
Deixa la teva història