• Pere Castaño - Sarrià-Sant Gervasi - Parc d'Atraccions Tibidabo - Dimecres, 21 de novembre de 2007



Començar així, amb el títol d’una cèlebre novel·la de Thomas Mann, pot semblar excessiu per als més primmirats que visitin aquesta pàgina. Tanmateix, aquell dia llunyà que vaig anar per primer cop al Tibidabo, i vaig pujar a l’entranyable avió vermell, el qualificatiu de “màgica” em devia semblar insuficient: allò era tota una aventura –més encara, si tenim en compte el dispendi extraordinari que devia representar per als meus pares. Fa pocs dies que hi he tornat, després de molt de temps; mentre veia embarcar-se a l’aeroplà els nens d’avui, mirava de copsar fins a quin punt la il·lusió se’n apoderava... De fet, no seria res d’estrany que un bon nombre d’aquells infants ja haguessin viatjat en un avió de debò!... En aquest cas, allò els devia semblar una diversió ben banal, però l’alegre lleugeresa amb que pujaven les escales em feia pensar que no, que la fascinació del lloc, i les velles atraccions que m’havien impressionat fa tants anys, encara regnen al cim del Tibidabo. Per sort, hi ha un espai adient per a nostàlgics com jo, en diuen la Cota 500, i és la que concentra aquelles instal·lacions que són perfectament –adorablement- obsoletes: la gran “noria” (així en dèiem aleshores, sense saber que en català té traducció exacta en una bonica paraula: sínia), la “atalaia” (el mateix cas, hauríem d’haver dit, sempre, talaia), un bonic carrusel (“caballitus”), el popularíssim avió, o aquella sala que conté una històrica col•lecció d’autòmats -alguns de finals del XIX-, jocs, i algun aparell “científic”; aquests ingenus passatemps encara fan les delícies de la canalla, ho vaig poder constatar amb un punt d’emoció que m’ennuegava. De l’avió n’he sabut alguns detalls que ignorava; per exemple, que gira impulsat per la seva pròpia hèlix, no per cap motor que mogui la mena de grua de la que penja; que triga quinze segons en fer una volta sencera (recordo que el trajecte sempre em semblava massa breu, ara sé que ho era...); que va ser inaugurat un dia coincident amb el meu aniversari: 23 de setembre de 1928 (però uns quants anys abans de nàixer jo, no us penséssiu!); i que és una reproducció –una mica sui-generis- de l’aparell que va fer el primer viatge aeri Barcelona-Madrid (suposo que amb més fortuna que aquest cony de tren, que ens fa gruar tant). Diguem que, tot plegat, va ser un assaig, per que la veritable experiència, completa, la viuré un altre dia: hi aniré agafant el Tramvia Blau, enllaçant amb el Funicular; i amb la petita Abril, la meva néta, que potser algun dia rememorarà un matí de diumenge, al cim de la màgica muntanya de Barcelona.
Nuri - 21/11/2007 10:13
Pere,
jo no ho podria haver explicat millor aquest sentiment de "muntanya màgica" que vam sentir de petits i que encara ara ens fascina.

Precisament l'altre dia vaig baixar a Barcelona, i vaig aprofitar que hi era per anar al Cosmocaixa. Si feia un parell de mesos que no baixava a Barcelona, potser faria més de 7 anys que no anava per aquella zona. A la sortida dels FFCC vaig veure el Tramvia Blau i em van venir tants i tants records de la infantesa... a mesura que anava pujant, veia la Muntanya Màgica, les atraccions... Hi ha alguna cosa que no sabria definir, i no és només aquella nostàlgia.

Sempre he sentit atracció per les Fires Velles, i és clar, el Tibidabo conserva aquest aire.

Buscant videos pel youtube, en vaig trobar un del "aeromàgic", que em tenia ben fascinada des de petita. A través del video vas veient el recorregut, però per mi, a l'haver-lo volgut fer tant modern, ha perdut la seva màgia. Tampoc és un tipus d'atracció que pugui encantar als nens d'avui dia acostumats a altres tipus de diversions. Potser és que m'estic fent vella, no sé.

Ja que saps trobar les paraules adequades per descriure això (oh sana enveja!) estaria bé que també escriguessis sobre el Museu dels Autòmats, que segur que no et va passar desapercebut, oi?

I per cert, algú recorda una atracció tipus l'autogruta del apol.lo que estava al costat de la sala dels miralls, era algo com Alicia al País de les Maravelles?
Enric J.S. - 21/11/2007 11:38
No sabia Pere que ja eras avi, en horabona.

Tens el do d'explicar les històries de tal manera que sigui difícil afegir-hi gaire coses interessants més. Tot i així, i potser estigui mal fixat, l'avió que jo recordo em sembla que era groc o carbassa (aixó no té cap importància l'hora de valorar l'agradable vivència).

Com bé diu la Nuri existia una mena d'autogruta i un lloc on hi havia un miralls que, segons foren còncaus o convexes, deformaven la figura de tal manera que causava les riotes dels que s'hi miraven, aquesta atracció, si mal no recordo, es deia "La casa de la risa".
Una altra cosa que recordo era una mena d'invitació que donaven a alguns comerços i escoles del tamany d'una postal(aprox.10x15) i que tenia a color una vista del parc i al seu voltant una sèrie de quadradets marcats amb el nom de l'atracció que t'anaven arrancant a mida que en feias ús.

Amics, jo crec que malgrat els temps, plens de privacions de tot tipus, que ens han tocat viure hem tingut una infància feliç. Amb aixó no vull dir que qualsevol temps passat hagi estat millor, no sigui cas que després vingui la Nuit i em digui nostàlgic.
Pere - 21/11/2007 20:50
Jo tinc la impressió que l’avió havia estat groc; també és cert que el Parc ha sofert transformacions, i que en algun moment s’ha hagut de revitalitzar amb campanyes de promoció; alguns elements s’han d’haver vist afectats per canvis d’imatge... Per cert, que buscant més dades n’he trobat una de prou interessant: hom calcula que a hores d’ara, el modest avionet, si per comptes de donar voltes sobre l’eix que el té captiu, hagués volat en línia recta, hauria donat més de quinze voltes al món! O bé, si cobrís el trajecte Barcelona–Nova York (que tant demanen els homes de negocis i els turistes catalans), hauria anat i tornat més de set-centes vegades! Que ho sàpiguen els cagamandúrries d’AENA...

Certament, recordo la sala de miralls i altres ingènues atraccions, però potser són situades dins del recinte d’entrada restringida –que no vaig visitar- i al no passar de l’àrea lliure no vaig explorar a fons els vestigis d’altre temps, això ho faré en la propera excursió amb canalla; però sense entrar-hi ja es pot passar una bona estona. Els malalts de Barcelona podem, des de la terrassa on és instal•lat l’aeroplà, mirar d’identificar els indrets característics de la ciutat, ja demana temps. Un entreteniment complementari és orientar la vista cap a punts geogràfics de la comarca, ens estimula el fet que la barana perimetral informa de cap a on adreçar la vista, i ho faciliten un rètols situats damunt del passamà, amb la orientació adient. També és d’agrair que s’hagin instal•lat zones de “pícnic”, ben condicionades, on es pot fer un àpat còmodament, tant si hi compres el menjar com si te’l portes de casa, tot plegat crea una atmosfera familiar prou amable.
Kim - 21/11/2007 22:50
La culpa de les millores, las te una empresa municipal.......... BSM
Joan Macià - 07/12/2007 13:11
Aquesta es l'història en la que desitjava participar, Pere i ja la tenim aquí.
Jo he tractat de tornar al Tibidabo amb els meus fills , 27,24,i 16 però no hi ha res a fer.
Voldría tornar al Museu d'Autòmates i als miralls deformats, però ells son del Dragon Kahn i del "vuelo del Fenix", i com a molt, de l'Hotel Krueger de la Muntanya Màgica, però entrar només a l'hotel no esl justifica la visita.
Quan a l'avió, precisaré sobre el que heu dit que en donar la segona volta, el motor s'inverteix per a la frenada que, segons tinc entés té alguna altra ajuda de frè.
Sé del cert que probablement haurè de recorrer a la meva pròpia petita Abril per tornar-hi,quan la tingui, o deixar-m'hi caure tot sol com el nostàlgic embadalit que soc.

Filtre
Deixa la teva història