• Pere Castaño - Eixample - Aragó / Casanova - Dimarts, 22 de gener de 2008



Tant de bo pogués creure en el cel... I he de dir que no em conformo amb un cel ple d’homes justos, dones prudents i virtuoses (en aquest capítol, potser m’estimaria més el contrari, ja ho veus), sants barons i personatges d’una peça, d’aquests que han fet avançar el món... No, al meu cel ideal també hi serien totes aquelles bestioles que ens han acompanyat a la vida, que tants cops han suportat els nostres mals humors, o els excessos embafadors, quan els hem prodigat atencions que ni reclamaven, ni necessitaven; quan els hem pentinat a deshora, rentat quan no els venia de gust i exhibit davant d’altres quan gaudien d’un son reparador o una mística abstracció zoològica. Avui escric dolgut per la mort d’una petita companya que al llarg de setze anys ha explorat tots els racons de la casa, s’ha fet senyora d’alguns llocs en principi reservat als humans, ha ocupat sistemàticament un bon tros de la taula de treball i fet del telèfon un coixí –encara em pregunto quin confort hi trobava-, era divertit de veure com entreobria un ull en arribar una trucada, destorbada pel dringar estrident del timbre, per cloure’l tot seguit i continuar somiant (potser) en paradisos plens d’insectes per empaitar i fonts amb rajolins de llet, o fantàstiques plantes que fruitarien llenques de pernil dolç i paté de foie -o olives d’Aragó, que li agradaven molt. Eficaç despertador com era, mai negligia el ritual de tustar-me el cap amb una pota, sempre a la mateixa hora; també posseïa un precís mecanisme que li permetia anticipar amb lleus miols la meva arribada a casa, sense fallar mai. Quan has conviscut prou temps amb un animal dels considerats domèstics, propers i capaços d’algun nivell de comunicació, vas adquirint consciència de la seva intel•ligència, constates que cadascun té un caràcter prou definit i diferenciat i no tinc cap dubte en afirmar que s’estableix un diàleg –tan esquemàtic com vulgueu, però eficaç- que arriba a cotes molt altes de comprensió, fins al punt que els teus alts i baixos d’humor troben reflex en l’actitud del suposat irracional, i no pots fer altra cosa que admirar-lo. Certament, m’exposo a que algú consideri irreverent aquest panegíric, molts han sacralitzat en excés la condició humana... potser això els tranquil•litza a l’hora de cometre qualsevol crueltat contra els animals; però puc ben dir que commou veure una bestiola malalta, rondinejant de satisfacció quan s’ajeu damunt dels teus genolls, fen-te saber que l’alleuges i que sap distingir l’amistat dins de la fatalitat. Si has viscut aquesta experiència, només demanes que, en arribar la teva hora, tinguis el coixí d’un afecte sincer o la compassió d’un professional amb ofici. Per acabar, torno a l’ideal de cel que vull per a la meva petita peluda, amb espais ben encoixinats, habitats per les icones felines de la meva biografia: el Félix, Silvestre i el Tom cinematogràfics; els literaris Tomàs, Gat amb Botes i el gat evanescent d’Alícia en terra de Meravelles; el Muix que surt al Cavall Fort amb els col•legues del còmic, Fritz the Cat, el golafre Garfield, l’Azrael dels barrufets... i sobretot, aquell que va ser el seu company durant més de deu anys, el Titus, que se l’estimava amb bogeria i li va cedir tots el privilegis que ell gaudia dins de casa, abans que la Patufa fes la seva arribada trasbalsadora.
Nuit - 22/01/2008 19:42
Com ho sento, Pere. Precisament fa uns dies que vaig haber de dur a sacrificar el meu gatet (encara que no se si gatet és el calificatiu més adequat per un gat de 15 anys)... només espero que estigui al mateix lloc que has imaginat per la Patufa, amb l'afegit d'unes quantes gomes pel cabell, que em prenia i amagava en llocs inverosímils fins el darrer dia, i unes quantes gambes!
poli - 22/01/2008 20:28
Veig dormint al Sati al seu coixí i penso amb la Patufa i en el gat de la Nuit.Fa molts anys, la nostra gateta Xixi, terrat va i terrat ve... va quedar prenyada. Van néixer tres bonics gatets que hauriem de donar. Els portarem a les tardes a una botiga del carrer Riego i dins d'una gàbia esperàven un acollidor.
A la mateixa gàbia hi habia un gatet negre que els de la botiga habien trobat al carrer. A la nit els tornàvem a casa per que poguessin estar amb la seva mare(al Sati també)La Xixi, els donava de mamar a tots quatre com una gran mare. Els fills rosets i bonics, van trobar familia. En Sati que era tot negre ens el vàrem quedar. Gràcies SATANÀS COR PETIT PRÍNCEP DE LES TENEBRES.
Pere - 22/01/2008 21:19
Gràcies, a més de necessitar-ho íntimament, sabia que valia la pena posar aquí el meu homenatge a l'amiga felina, vosaltres dues m'heu donat la raó amb uns comentaris que fan que no em senti extravagant. Podria haver explicat tantes coses! Com ara el delit per fer migdiades dins dels armaris... que tanta inquietud em posava al cos, en no trobar-la enlloc dels racons habituals... i que li hauria representat passar-se moltes hores sense menjar, ni visitar la sorra, a causa de que algú havia tancat la porta de l’armari triat. La Nuit fa esment de les gambes, i, precisament, eren una de les menges predilectes de la Patufa, fins al punt que, si li deixaves menjar tot el que era capaç, acabaven provocant-li el vòmit; sense ser especialment golafre, un gat pot adorar una menja determinada fins a aquest punt nociu. No m'allargo, per que setze anys donen per a moltes vivències. Només volia agrair les vostres paraules amables.

Em sap greu haver tornat a Bdebarna -després d’una llarga absència- amb un relat trist, ja miraré d’adobar-ho ben aviat...
Kim - 22/01/2008 22:28
No tinc paraules per consolar-te, pro si comparteixo el sentiment, després de perdre un company de tants anys.
Nuri - 22/01/2008 23:10
Pere:
t'acompanyo en el sentiment.
Quan més conec algunes persones, més m'estimo els animals.

La mort d'un animal que ha viscut amb tu durant la seva vida, sempre és dolorosa. Els animals ens ensenyen moltes coses, llastima que hi ha gent que no ho sap veure.

Jo sempre he tingut i tinc animals i per això sé de que parlo.

Ho sento, he de deixar d'escriure pq m'han agafat ganes de plorar i tot. Amb els animals hi tinc una empatia que mai aconseguire amb les persones.

Una abraçada.
Enric J.S. - 22/01/2008 23:36
Renoi Pere, em sap molt de greu que reapareixis amb aquesta triste nova; sempre has tingut la virtut de tocar la nostra fibra més sensible amb les teves històries o fer-nos tornar a llocs i vivències magatzamades en el nostre bagul dels records.

Jo no he tingut gateta he tingut una goseta, que no sé si tu l'has arribat a veure córrer pel meu taller,Flama li deiem, una setter irlandes llesta i amorosa que un mal dia vàrem tenir de sacrificar només amb set anys desprès de dues operacions.Va morir als meus braços mirant-nos als ulls(els dos fills meus van tenir de girar-se d'esquena) i et ben asseguro que després del meu pare ha estat el esser viu per qui més he plorat a la meva vida quan va morir. La estimàvem tant que encara la tenim ha casa incinerada i els meus tenen ordre de quan jo traspassi, ella m'acompanyi. És ara i encara es humitegen els meus ulls al explicar aquesta vivència.
Te raó el Kim, ni ha animals de dues potes que no valen el que aquests.
Pere - 23/01/2008 00:13
Enric, amic, si hi ha el cel que jo imagino per a mi i els meus gats (n'he tingut més abans, tots estimats) també n'ha d'haver per als gossos que ens han acompanyat i fet feliços... Imagino que el Rin Tin Tin (heroi), la gosseta Laika (astronauta!) i el Goofy (sapastre i beneit) o el despistat company de Garfield, també tenen lloc al paradís dels animals benaurats. No ho dubtis, si mai s’escau que hàgim de retrobar-los, hi serem tots aquells que n’hem sabut gaudir i donar-los caliu. No hi seran els que els torturen a places d’un ranci sabor hispànic, ni els que se’n desfan passat l’estiu o la temporada de caça. Ens retrobarem aquells que hem practicat la senzillesa de l’amistat i l’alegria de viure en comú les experiències quotidanes (amb persones i "irracionals", que tant se val...).
Carles ؃ - 23/01/2008 09:58
Benvolgut Pere , se el que sents i està demostrat que “qui estima als animals , estima i respecta a les persones . Jo també vaig viure una historia semblant que està penjada en aquesta Web (la historia “ Gracies ...” http://www.bdebarna.net/v1/mapa.php?mapa_id=472&historia=564 ).
No volia tenir més , però ja veus , hem tornat a adoptar una altra siamesa .Ens la van donar amb una setmana, dons estava abandona junt a dos “germans” que estaven morts . A força de biberons i molts mims ,avui ( amb 7 mesos ) , es la petita entremaliada de la casa i això sí , de moment no ha trencat res i les ungles se les grata en el seu rascador.
yolanda, covidien - 23/01/2008 15:18
pere, em sap molt greu.
sòn molts anys els que has pasat amb ella i això no es pot oblidar. són moltes alegries que en moments tristos pots pensar en elles i segur que t'animaran. Ella ha agrait fins al final estar amb tu perque la teva companyia ha sigut de les millors.
per cert, imaginava que podries escriure bé però això m'ha deixat bocabadada. si tens algun llibre em diràs el títol???
un petò molt gros per un crack d'home i bona persona.
Toni - 23/01/2008 17:10
Tan bon punt he vist el títol del correu, ja he sabut de què anava la cosa.

És realment molt trist perdre una companya amb qui s'ha conviscut setze anys sense discussions ni baralles, cosa molt difícil entre els humans.

En aquest cas, qualsevol cosa que digui em semblarà una futilesa...tan sols et diré que em sap greu.
Pere - 23/01/2008 21:33
Yolanda, m'afalagues, però em sobreestimes, fer un llibre és cosa de literats, no d'un modest conreador de cròniques de la realitat circumdant. De tota manera sí que tinc un llibre als prestatges, però és de dibuixos, no pas de lletra.

Com que ens veurem, gairebé segur, ja t'ho explicaré.

Un cop més gràcies atots.
Carmen la chica - 24/01/2008 17:05
Pere, bé que ho saps com et comprenc. Tu vas saber de la història de la nostra gata Mansa, que va viure 25 anys i va morir als meus braços, com els altres que he tingut i que en anar-se'n han deixat un buit que solament el temps ha fet dolç tot recordant els bons moments. Penso però per la teva i per tots els que són estimats que si poguessin escollir demanaríem tenir la vida que han viscut amb nosaltres que els hem estimats. I si, jo també crec en un cel per ells, on els surten a trobar els seus congèneres i perllonguen la seva vida feliç aquí. I els pobrets altres que no han fet més que patir la crueltat humana per fi tenen i troben tot allò que els ha mancat. Estan en un nuvol espongós on juguen i ens veuen i ens transmeten el seu benestar per alleujar una mica la pena que ens invaeix. Pere, m'estic allargant però et dic que no em fa cap verganya les llàgrimes que puc vessar per un animal i explicar els sentimens de pena que m'envolten quan els perdo o els veig patir. Ànim i tingues-la present en els seus i teus moments més dolços.
mariano - 24/01/2008 17:13
Pera, lo siento en el alma. Sé cuanto se sufre con la pérdida de uno de estos enanos y peludos compañeros. Seguro que su espíritu está relamiéndose pensado en el gran festín que el Pera le va a preparar.
Piensa que ha sido toda una reina y ha tenido la mejor de las vidas, aunque este es un argumento fácil que no aminora para nada su gran pérdida. Mil besos y ánimo,cariño, que el futuro será mejor.
Leroi - 24/01/2008 21:48
A QUIEN PUEDA INTERESAR.-
Me llamo Leroi, pero no se confundan, que no soy el de la serie aquella de FAMA que "in illo tempore" la echaban en la tele cuando yo me iba con mis "archiperres" a hacer el Servicio Militar mientras se escuchaba de fondo el tema musical de la serie, era la música que me recordaba que había terminado mi permiso y por ende me tenía que volver a reincorporar. Como digo, NO soy ese Leroi, y tampoco me confundan con su socio el señor MERLIN. Yo soy de los pocos afortunados que a la reencarnada PATUFA, tuve el honor de haberla acariciado y de haberle llevado un poco de trigo fresquito con el aroma del Maresme para que cuando gustase y su cuerpo se lo pidiese, se pudiera purgar mientras su amito el tal "Castagno" y siempre refunfuñando con la mirada de soslayo me servía un café de esos del George Cloney, mientras su PATUFA jugaba encima del escritorio con una entretenedera de invención casera, muy típica del tal "Castagno", hecha de papel y atada a una cuerda que a su vez colgaba del brazo de la lámpara de la mesa del escritorio mientras nos daba la "matraca". Ayer estuve con mi amigo "Peretec" y con tristeza disimulada le afloraron unas lágrimas que quiso despistarme mientras me explicaba con voz entrecortada de que su PATUFA se había marchado a otra dimensión.
... ¡¡PATUFA!!: Allí donde estés, siempre te recordaré, y desde ya, quiero que sepas de que siempre que me tome con tu amito ese café refunfuñador, lo haré echándote un guiño desde mi recuerdo.
albahar - 25/01/2008 20:28
Si..., recordo aquells dies en els que el Sati miolava a la porta de la meva habitació, volent entrar ben entrada la nit, quan encara caminava perdent l'equilibri...
També recordo la Xixi, que tanta companyia em va fer a la meva infantesa. Encara penso en ella quan miro la lluna plena, la mateixa que miravem des de la finestra quan no podiem dormir.
Patufa, si la veus dóna-li una moxaina de part meva i digues-li que l'estimu!!!
Set-ciències - 25/01/2008 21:02
Repasso la història -i els comentaris- i m’adono que jo no seria capaç de comptar les hores de benestar que els dec als animals, des de ben petit que m’hi relaciono amb absoluta satisfacció, i sempre m’he sentit recompensat per la seva companyia. Mentalment, dibuixo el “cel” imaginat per a aquesta bestiola d’ulls blavíssims, i m’agrada veure com es va poblant amb els noms d’altres amiguets, uns de fantasia, altres ben certs i que han estat importants per a tants de vosaltres. La Carmen ha fet bé de dir que ha de ser el lloc on trobessin reparació aquells que l’home ha victimitzat cruelment; però crec que aquesta idea la compartim tots els que donem gruix a aquesta història, oi?

Solange - 26/01/2008 15:38
Hola Pere, sabes que lo siento mucho. Como dice Abril(tu nieta)aquí tienes a nuestro Gollum, que te lo prestaremos un poquito cuando quieras.Abril, desde que lo sabe, no hace más que decir que la"Pafufa"se ha ido a "Casa de los Gatos" y que no la veremos mai més.... lo que son los crios.Seguro que estará muy felíz en esa casa de los gatos y que todos se montarán unas juergas increíbles.
Muchos Besos.
Agnes - 07/02/2008 19:55
Doncs ja saps. A rey muerto rey puesto.

Vull dir que encara estàs a temps de treure un altre gatet del carrer, un que ja sigui maduret.

petons i gats!
Esteve - 27/02/2008 08:04
Primer de tot les meves condolències a en Pere per aquest cop tan dur...
Us volia comentar una anècdota relacionada amb la meva gata Lolita, la Lolita s'ha manifestat com una gateta ben singular ja de petita: no li agrada la llet. He tingut al llarg dels anys uns deu gats, em semblen animals intel·ligents i discrets però la Lolita és superdotada, us ho puc assegurar. Ja de bon començament vaig advertir el seu gust musical, jo toco la guitarra i ella sempre em ve a escoltar embaladida, sembla que li agraden sobretot les cançons amb tonalitat menor, però el més remarcable és la seva curiositat: un dia vaig deixar la guitarra sobre el llit i, mentre estava al menjador, vaig sentir com sonava una corda, vaig anar corrents i vaig veure la Lolita al costat de la guitarra; estava agafant una corda amb les seves dentetes i després de tivar la deixava anar produint so. No va ser només un cop no, ho repeteix tot sovint eliminant la possibilitat de pensar que va ser fruit de la casualitat.
Amic Pere, no vull pensar en què faria sense la meva Lolita, però ella ja té 14 anys i encara que gaudeix d'una salut excel·lent em faig càrrec que a tots ens arriba l'hora i he pensat el que faré amb les seves despulles: la ficaré en una capseta de cartró i l'enterraré en un lloc apartat de Collserola perquè el seu cos torni a la cadena de la vida alimentant els arbres que encara queden als voltants de Barcelona...

Filtre
Deixa la teva història