• Pere Castaño - Ciutat Vella - Peu de la Creu - Divendres, 25 de gener de 2008



No fa pas gaire, vaig retrobar-me amb un moment especialment dur de la meva biografia; passava per un carrer que l’he transitat força vegades, quan, en alçar la mirada, va colpejar-me un record funest, d’aquells que trasbalsen tots els sentits i fan interrogar-te sobre moltes coses viscudes de prop, sense que hi hagis pogut fer gran cosa, tot i representar molt per a tu i la teva manera d’entendre la vida. Era un matí de gener de l’any 1979, en arribar a la feina vaig veure que els companys més matiners comentaven amb excitació un succés dramàtic: la policia havia muntat un dispositiu de vigilància a la cruïlla contigua al nostre despatx, pel que es deia, poc abans un cotxe hauria estat tirotejat en no detenir-se obeint l’ordre de la patrulla, amb resultat d’algun ferit. Al carrer i comerços dels voltants no es parlava d’altra cosa i, com sol passar, hi havia versions per a tots els gustos: qui deia que l’atac s’havia produït amb anticipació, sense avís previ; qui deia que els ocupants del cotxe iniciaren una fugida en resposta a les indicacions dels agents; ningú, però va parlar de que els nois del cotxe iniciessin cap violència, simplement, havien accelerat el vehicle, Bruc avall... Tot era creïble, els policies de l’època no s’entretenien massa amb contemplacions, i tots aquells que havíem sentit alguna preocupació social o política, érem testimonis de la brutalitat amb que es resolien el que l’autoritat qualificava de “desordres públics” o “activitats subversives”. Pel que fa a nosaltres, els comentaris eren particularment emotius, ja que entre els companys de feina hi havien persones molt compromeses amb organitzacions que havien sostingut la lluita per les llibertats, i algunes de les quals han ocupat més tard llocs d’alta responsabilitat política, universitària i social; tot plegat feia que l’ambient s’anés poblant de negres presagis. No s’havien apaivagat encara les especulacions sobre el cas, quan un esglai immens va recórrer tota l’empresa: algú ens va assabentar que, en aquell incident, el germà d’una de les noies del departament de vendes, havia rebut tres impactes de bala: al cap, al pulmó i al fetge... resultava evident la selecta punteria dels tiradors, com també la nul•la voluntat d’aturar el vehicle apuntant als pneumàtics; tot i el risc que podia representar per als altres transeünts el fet de disparar a mitja alçada amb possibilitat de ferir vianants, i sense considerar el perill que representa un cotxe en marxa, sense control, amb el conductor ferit de gravetat, incapacitat per controlar-ne la trajectòria... però això ja entrava dins dels codis “professionals” dels pistolers uniformats que feien de policies. El dolor col•lectiu va atènyer un nivell insuportable, doncs la companya era particularment estimada, simpàtica, eficient i bonica. El seu germà, Martí Marcó i Bardella, moria poc després a l’Hospital Clínic, era treballador electricista d’un taller del carrer Viladomat, de nits estudiava a La Salle Barceloneta i militava a Esquerra Republicana de Catalunya. Tot això, pel que sembla, eren mèrits suficients per a ser assassinat al carrer, prop de sa germana i els seus companys de feina.
Tere Avellano - 28/01/2008 10:33
Ya se ve que el que ha muerto es una persona.
Aqui nadie comenta nada. Como que es politico Nadie se atreve.
Por lo visto cuando muere un gatito todo son comentarios.
Asi somo.
Kim - 28/01/2008 11:20
Sempre es lamentable la mort de un ser humà i mes a trets al mig del carrer per tindre uns ideals que no van d'acord amb els que manen.
Pro fixat, va passar fa una mica mes de 29 anys i molts dels que escriuen aquí no havien nascut.
I en el cas de la mort de un company de mes de 16 anys encara que sigui un "gatet" per tu.
Pels que tenim animalons sabem el que es perdre un amic de tants anys, de aquí que vegis el suport dels que estimen els "animals" perquè sabem el malt trago que està passant en Pere.
Pere - 28/01/2008 13:51
Els catalans (fins i tot, els que som mestissos) fem ús d’una expressió "pixar fora del test", que explicita la inoportunitat d’alguna manifestació verbal... Però no em ve de nou, per que la senyora Avellano no és el primer cop que confon “el culo con las témporas”, per dir-ho en la seva llengua vehicular.

Denuncia la dama la manca de comentaris aquí, en aquesta història; vull recordar-li que, qui es dol de l'absència d'una amigueta animal, és el mateix que signa aquest recordatori per a un patriota; són coses distintes, en plans ben allunyats de la realitat i gens comparables. En una altra ocasió (vegi’s “El Molino”) em censurava el comentari sobre un crim per que s’hi hauria vist implicada una mena de gent “famosa”, en expressió seva... Avui puc interpretar que el retret va dirigit a la meva pública confessió de pena per la mort d’una “mascota”; implícita hi veig la reprovació dels qui s’han solidaritzat amb un fet senzill –i fàcil d’entendre- com és el dolor, tant domèstic com es vulgui, però sincer, per la pèrdua d’un animal.

Jo escric sota el mandat dels meus propis sentiments i no demano cap mena d'aplaudiment ni, per suposat, desqualificaria, sense argumentar, qualsevol opinió contrària al meu posicionament davant dels fets que exposo. Avui, evocant en Martí Marcó -però sobretot la seva germana, amiga i companya de feina-, simplement, faig un exercici de memòria, que -com la de qualsevol altre- és personal i intransferible. Alhora denuncio, amb convicció, un estat de coses que tenien el país sotmès a un estat d’injustícies i control ideològic, que vaig combatre com millor podia i sabia.

En aquest cas, el component polític i el temps que ha passat, pot deixar fora de joc a molta gent (ho diu molt justament en Kim) i no cal estranyar-se de la manca de concurrència. Participació que, per altra banda és lliure, no caldria sinó!

Ara que, culpar tothom que no pensi o actuï com un mateix, és viure al regne de la supèrbia.
poli - 28/01/2008 19:11
He pensat avans de contestar-te, senyora, però només s'em acut dir-te alló de "que tienen que ver los cojones para comer trigo". Lo ha entendido?.

Pere, Si la Patufa es trova amb la nostra Xixi, de ben segur seran amigues i quan mori en Sati, anirà a trobar-les.
Alba, filla, t'en dec una...
Enric J.S. - 28/01/2008 20:25
Em sap greu embrutar una història amb comentaris aliens a la mateixa però,és que la Sra. Tere Avellano té la virtut, quan opina, d'emprar un to àcid i, bastant sovint, desafortunat en el seu contingut.
Miri Sra., jo, com li ha passat a Poli, he comptat fins a 14(nombre de les seves intervencions a la pàgina) i he pogut copsar que, tret de la primera història que va penjar vosté, "Parque del Nord" (bonica foto e interessant contingut per cert), la resta han estat intervencions que l'han portat a enfrontaments dialéctics amb bdebarnautes. I més per la forma que per el fons. I ja que vosté és lliure d'opinar el que vulgui, faltaria més, la resta de participants ho som de discrepar i criticar les seves formes i continguts.
Sra. hi han moltes històries que es queden sense comentaris i no perqué siguin o no interessants, sino, senzillament, per qué el tema tractar no mereix cap comentari.

Per clarificar, i respecte a la seva darrera opinió, li diré que opinar de política i de polítics, als que ja per no pentinar no pentinem ni canes, no ens fa gens ni mica de por.Hem viscut moltes històries com la que explica en Pere, masses, perque ara s'ens colapsi la memòria o s'ens emmmudeixi la llengua.
Pere - 28/01/2008 21:03
Els comentaris m'han fet tornar a aquesta història, veig que no estic sol i constato que una part de la humanitat (?) no entén l'amor pels animals (el pitjor és quan no entenen ni tan sols el respecte, però això ja és un altre debat).

Com que en definitiva, el que tractava era de donar un apunt històric, me n'adono que no havia deixat constància del lloc on va esdevenir-se el tràgic metrallament, ara ho esmeno: va ser a la cruïlla dels carrers Diputació i Bruc, una mica abans de les nou del matí. Aleshores jo treballava com a cap de publicitat a una empresa que va arribar a tenir una magnífica implantació al mercat, fabricava productes de reproducció musical de qualitat, allò que coneixíem com Alta Fidelitat. Va ser una empresa amb tanta personalitat, que algun dia relataré algunes anècdotes que em semblen rellevants.
Kim - 28/01/2008 21:13
En el meu post del dia 28 repassant-ho, hi ha una errata, falta una lletra "s", molt important.
Per tindre uns ideals que no van d'acord amb ELS que manen.

Filtre
Deixa la teva història