Quan nosaltres érem petits, els nostres pares ja ens recriminàven aquella cantarella de “esteu tot el dia tancats a casa amb la Nintendo, nosaltres a la vostra edat ens fèiem joguines amb quatre coses i sortíem a jugar al carrer”. Però ara, en una ciutat que és de la que té menys zones verdes i parcs públics d’Europa, amb una densitat de trànsit altíssima, sembla que els carrers cada cop són menys un lloc on fer-hi vida. Poca gent s’atreveix a deixar la mainada campar lliurement pels carrers de la ciutat sense la seva supervisió, com encara ho fan a alguns pobles. Però no sempre ha estat així. A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar. Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades. Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament. El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenòmen de les pedrades va arribar al seu període àlgid. El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils. Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort. Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini. Però tampoc caldria demonitzar eccessivament la canalla d’aquells temps. Potser ara no hi ha tantes pedres a la ciutat, però si sóm sincers: Qui de nosaltres no ha jugat mai a repartir-se pedrades fins que algú ha acabat plorant? “Que llenci la primera pedra qui estigui lliure de pecat” (Aquesta i més històries a www.altresbarcelones.blogspot.com)