• Dani - Ciutat Vella - Carrer del Tigre/Carrer del Lleó - Dimecres, 27 de febrer de 2008



Quan nosaltres érem petits, els nostres pares ja ens recriminàven aquella cantarella de “esteu tot el dia tancats a casa amb la Nintendo, nosaltres a la vostra edat ens fèiem joguines amb quatre coses i sortíem a jugar al carrer”. Però ara, en una ciutat que és de la que té menys zones verdes i parcs públics d’Europa, amb una densitat de trànsit altíssima, sembla que els carrers cada cop són menys un lloc on fer-hi vida. Poca gent s’atreveix a deixar la mainada campar lliurement pels carrers de la ciutat sense la seva supervisió, com encara ho fan a alguns pobles. Però no sempre ha estat així. A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar. Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades. Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament. El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenòmen de les pedrades va arribar al seu període àlgid. El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils. Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort. Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini. Però tampoc caldria demonitzar eccessivament la canalla d’aquells temps. Potser ara no hi ha tantes pedres a la ciutat, però si sóm sincers: Qui de nosaltres no ha jugat mai a repartir-se pedrades fins que algú ha acabat plorant? “Que llenci la primera pedra qui estigui lliure de pecat” (Aquesta i més històries a www.altresbarcelones.blogspot.com)
Enric J.S. - 28/02/2008 22:59
Dedueixo amb una certa enveja que ets molt més jove que jo. La Nintendo és la pista.
Mira el barallar-se a pedrades, tot i ser una salvatjada, no és una pràctica estranya, es fa desde que el home és home.
David va vèncer a Goliat, diuen, amb un cop de pedra a la front llençada amb una fona; a l'edad mitjana per atacar castells empravan catapultes que llençavan grans pedrots; encara avui podem veure, nens o no, com els palestins apedreguen tancs israelis...
Malauradament encara hi ha alguns païssos que apliquen la pena de mort que ho fan per lapidació(el que estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra és el que vadir Jesucrist als qui volían lapidar a Mª Magdalena).
Jo he estat nen de carrer pel que tú molt bé dius: fa cinquanta anys hi havia lloc per fer-ho, poc trànsit de cotxes, i encara menys joguines i distraccions (ràdio o televisió) que ens mantinguèssin reclosos a casa. Fer els deures de l'escola i apa, cap al carrer.
A altres opinions d'altres històries ja se'n esmentat jocs de carrer com el cavall fort, la xerranca, el vèlit, etc...però el cert és que alguna vegada les discusions o els desencontres acabavan a cops de pedra.Poques per sort.
Algú dels bdebarnautes més granadets recordaran el "tirachinas" artesà fet amb una branca d'arbre amb forma de Y unides la part superior amb una goma que hi tenia un troç de cuir on es ficava la pedra per llançar-la.
Per acabar, felicitar-te per la història. Sempre és bo tenir nous coneixements. Salutacions, Dani.
Kim - 29/02/2008 23:37
En el meu barri, també utilitzarem pistoles de fusta que tiraven ganxets metal-ics, extrets de les cortines que tenien a la entrada de les botigues, perquè no entressin les mosques.
El primer repta era birla una tira de ganxets de alguna cortina.
Ció. R - 29/02/2008 23:53
Un molt bon amic té un d'aquest estris per tirar pedres - un "mandró" - que va fer fa uns quants anys per als seus fills, per ensenyar-los que no calen escopetes per foragitar intrussos. N'és un vertader expert, en allunyar les gavines que s'apropen al seu vaixell de vela a l'hora del dinar!

Filtre
Deixa la teva història