• Nuit - Eixample - Dissabte, 26 d'abril de 2008

Diuen que bona part del que recordem és pura ficció. Vull dir que tendim a redecorar el nostre passat i acomodar-lo a les nostres expectatives, que solen ser altes quan es tracta de nosaltres mateixos. Per això, i donava la meva capacitat de fabular, no tinc massa confiança en el record que narraré... és massa estrany i estrambòtic per ser veritat però per més que hi dono voltes no trobo afegits ni pedaços sospitosos així que l’hauré d’acceptar com a veritable, això va passar. I el que és pitjor, em va passar a mi. No se si sabreu com és de difícil trobar feina –pagada- per a un llicenciat acabat de sortir de la facultat de periodisme. En el meu cas em trobava en una situació desesperada (en realitat no ho era tant però l’adjectiu convé a les necessitats dramàtiques de la història). Estava treballant en una feina que no m’agradava i que m’avorria fins a límits insuportables (sens dubte, una altra exageració). El fet és que, un bon dia, vaig descobrir a la secció de classificats d’un diari un anunci on demanaven periodistes per treballar en un nou mitjà a Barcelona. Vaig trucar i em van concedir una entrevista. Com que en les meves experiències anteriors buscant feina mai havia passat d’un primer contacte telefònic, estava exultant de felicitat el dia que hi vaig anar. M’havien donat l’adreça d’un pis antic de l’Eixample de Barcelona, molt a prop de Plaça Catalunya. L’empresa es trobava a la planta noble. Mentre esperava, amb dues noies més, tot eren bones expectatives. Encara que m’havien fet sospitar una mica les desenes de converses telefòniques de caire esotèric que em venien de les portes tancades de l’edifici. Finalment, es va obrir la porta de la sala d’espera i va aparèixer un senyor d’uns cinquanta anys, gros, italià, amb Ròlex, cadenes d’or i tratge d’Armani. L’home ens va mirar amb satisfacció i va començar una de les perorades més surrealistes, grandiloqüents i obertament delictives que he sentit en ma vida. En poques paraules, l’home, que ja havia fet negoci amb les línees calentes i esotèriques, volia posar la grapa al món mediàtic tot creant un diari de distribució gratuïta. Fins aquí, res que no hagin fet 20 minutos o Metro... però el senyor tenia les seves pròpies idees. Per començar, el material del diari serien notícies comprades, robades o directament inventades. Volia sexe i violència, i molt de Tomate... ens va proposar alguns negocis, que no detallaré per aconseguir exclusives, (ara estic curada d’espants però aquella conversa era massa franca per a les meves orelletes de llicenciada). Recordo que volia establir relacions peculiars entre el mercat eròtic, el paranormal i el periodístic, començant pel contingut i acabant per la distribució... el diari el repartirien al metro noies amb samarretes mullades (aquest detall em balla una mica) i patins (aquest detall és rigorosament cert) en una mena d'imitació subterrànea i suburbial del conegut anunci de Martini. Encara no se si l'home havia pensat en la logística tan complicada que plantejava aquesta forma tan festiva de distribució... Com que no em va quedar prou clar si em contractava com a periodista, com a patinadora o com ambdues coses (recordo clarament que l'home no tenia massa clara la diferència) vaig fugir d’aquell lloc com ànima que porta el diable, recordant, a més, que mai he aprés del tot a patinar... (nota: no recordo l'adreça exacte d'on estava l'edifici)
Lletraferit - 28/04/2008 05:06

No pateixis Nuit, que això que ens dius és perfectament versemblant.

A Barcelona cada dia es projecten, es comencen i s'acaben centenars d'iniciatives de negocis surrealistes que, quan algú ens ho explica, ens sembla mentida.

El cas que dius -senyor italià, perorata delictiva, premsa tomaquera, senyoretes patinadores- té un aire bastant normal en aquesta metròpoli.  

Joan Macià - 28/04/2008 09:40

Hola Nuit,

"un senyor d’uns cinquanta anys, gros, italià, amb Ròlex, cadenes d’or i tratge d’Armani"

Tal vegada es la descripció més versemblant del mafiós, estafador i xulo que es pot detallar.

Ah..I l'article que comparteixes amb nosaltres, no és  de patinadora de samarreta mullada....és d'una periodista com una casa!

.....encara que tal i com và el món, millor que aprenguis a patinar una miqueta...patinatge acrobàtic vull dir...

Salut. 


Filtre
Deixa la teva història