���� Avui, dia de la Mare de D�u dels �Desemparats -ves per on!- ha estat quan uns quants bedebarnautes intr�pids (potser inconscients) ens hem aplegat per explorar els soterranis que havien estat l�Avinguda de la Llum. Ja �s sabut que una part d�aquelles instal�lacions s�n avui botigues, associades al complex comercial del Triangle, o espais que comuniquen les andanes dels Ferrocarrils de la Generalitat amb el m�n exterior.
���� Tanmateix, es cert que romanen buits alguns locals significatius, entre els quals el que havien estat cinema, o la sala dels recreatius, tamb� altres que no recordo, d�altra banda en aquest mateix web hi podeu trobar un inventari exhaustiu, signat per veritables coneixedors del passat d�aquest indret singular, una mena de secta subterr�nia que s�amalgama amb nost�lgies que no amaguen pas...
���� B�, el cas �s que, empeses per la popularitat del tema, les administradores de Bdebarna �Marta i Laura- van concebre un projecte: fer un documental sobre la desapareguda galeria, no era f�cil ja que abans de cap altra cosa, calia un perm�s de F G C, per� elles s�n seductores de mena, saben com arribar al cor del funcionari m�s esquerp, i van obtenir aquesta autoritzaci�... i tamb� la tutela d�un empleat que havia d�obrir-nos les portes i guiar la visita. Tamb� comptaven amb la inestimable col�laboraci� d�una mena de notari especialitzat: el senyor Kleber, al que la natura ha dotat d�una mem�ria que en dir�em �fotogr�fica�.
���� Per�, per qu� he qualificat d��aventura�, aquesta amigable expedici�? Nom�s jo era coneixedor del veritable misteri, ocult entre les tenebres clausurades... Sempre recordo una afirmaci� que em va sobtar, tot i estar tocat �per la desconfian�a envers fets paranormals: �El veritable poder actual dels vampirs, radica en el fet que ning� ja no hi creu�... aix�, se les campen amb una impunitat com mai havien tingut. Avui, per�, mentre baixava les escales, els reflexos de l�enrajolat prism�tic dels vells passadissos, suggerien �formes sinistres; i he recordat l�afirmaci� d�un vell company de feina (treball�vem aleshores als tallers de La Vanguardia, ben a prop) que distreia totes les seves hores d�oci en aquella catacumba comercial. Ell sempre afirmava que, en racons inaccessibles al p�blic, hi habitaven vampirs, s�asseguraven la subsist�ncia amb la sang d�indigents i algun transe�nt embriac de les hores m�s solit�ries, i desaconsellava la travessia fora de les hores d�aflu�ncia massiva de p�blic.
���� Per aix�, entrar a llocs tan ocults, abandonats i inaccessibles, tenia el risc de desvetllar alguns dels habitants d�ultratomba, no era cap ganga! Malgrat tot, he gosat afegir-me a la visita amb una relativa tranquil�litat; la vis� de tota la cinematografia sobre l�assumpte vampiresc, informa suficientment sobre les prefer�ncies dels no morts a l�hora d�alimentar-se: a les pel�lis sempre s�abraonen damunt tendres donzelles �generalment de bonica anatomia- i com que obrien la nostra expedici� un parell de jovenetes que reuneixen aquestes condicions, he pensat que mentre elles paraven el cop, tindria temps d�eixir a la llum del dia, cosa que, invariablement, allunya qualsevol xuclador.
���� Per que, desenganyeu-vos, la creu no els fan recular en una �poca de desprestigi m�stic, i als alls, en terra de romescos i allioli, ja s�hi han avesat. A m�s, l�estaca nom�s els hi pots clavar al cor, si els enxampes endormiscats, i all� de les bales de plata �que s� que els mata, sembla- t� l�inconvenient que cal perm�s d�arma de foc... i jo el tinc caducat.
�Doncs jo sí que hi crec en els vampirs però no els típics que tu descrius i que considero admirables. Son éssers de caire romàntic encara que xuclin la sang corrupta d'un embriac o del rodamón. Aquests monstres tenen un grau de misticisme encara que de tan en tan s'alimentin d'animalons petits com insectes i rosegadors. Son dignes de consideració malgrat s'arrosseguin sense gracia per aquests racons oblidats per la llum i de tot.
Però aquests vampirs malauradament mai han viscut fora de la literatura i per tan no els crec possibles. En els que jo hi crec, hi crec reals, lluny de tota mitologia i haura poètica son uns altres. Els veig contínuament moure's descaradament en la plena llum del dia lluny dels forats en els que hi hauríen de romandre per sempre. Els veig rera els despatxos municipals, els veig dirigint corporacions, presidint governs, manegant imperis, escanyant pobles, malgovernant-nos lliurement sota el sol més intens sense desfigurar-se amb noms i cognoms, mostrant-se descaradament sabedors dels seu gran poder que els hi otorga la impunitat, per sempre?
Només puc que felicitar-vos a tots els que heu treballat amb tanta fe aquesta història i als que heu fet aquesta visita al territori, on molts de nosaltres tenim moltes vivències, dir-vos que sento una sana enveja per no haver estat uns dels privilejats visitants.
Ja ens en fareu cinc céntims.
Coi Pere! Quina foto més vampírica i catacumbal! És com una morgue llumesca i alicatada...
Per cert: ¿és de pujada o de baixada?
Ja responc jo, que hi he transitat més d'una vegada: aquesta escala, si la puges, és de pujada, i si baixes, és de baixada... I això és així de fa molt temps, i no canviarà mentre duguem els peus mirant en la mateixa direcció que el nas.
Mihi sic usus naso est, ut opus est facto, pes
'De tant com em miro el nas, sovint no em veig els peus'
Terenci, "El botxí de sí mateix" a Comèdies, volum 1, versió de Pere Coromines, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1936.
He estat un d'aquest privilegiats, pocs per recomanació de FGC, però ben guiats per dos membres dels ferrocarrils, entre ells Oriol Freixanet (cap de Premsa) i un amabilissim empleat de 2 mts en vertical.
El material enregistrat es abundant y gravat amb càmera HD i 1504x1000 en fotos d'alta qualitat.
La participació estelar del senyor Joan Kleber, un plaer i un altre privilegi.
Aviat tots en sabrem molt més.
Dir que haguessim volgut una assisténcia de totes i cadascuna de les persones il.lusionades en entrar-hi, però per els motius que FGC esmentava, això era del tot impossible.
La foto d’en Pere recull la mena d’estètica forta i útil que la nostra ciutat va tenir impregnada en les coses quotidianes, i que ara va perdent mentres n’enceta d’altres més universals (el bicing) més estàndard (torre Agbar) o menys barceloneses (el mausoleu gris del C.I. de la plaça de Catalunya)
Tot al voltant de les escales dels FGC abans hi havia una traça barcelonesa rastrejable encara al restaurant Ca l’Agustí o en aquest enrajolat blanc de l’accés als FF.CC. del carrer de Bergara. No conec gaires metros del món. Segur que hi ha xarxes tan antigues i tan útils com la nostra. Però la foto d’en Pere ha recollit l’imperceptible marca d’allò que desaparegué, que potser no tornarà i que encara tenim ocasió de percebre en aquest racó urbà. Esperem que cap mandatari no tingui la idea de canviar-ho per panells de plàstic.Esperem que per molts anys, aquest aroma de l’obra del genial Guastavino perduri a Bcn, per que les diverses gernacions d’estudiants d’arquitectura o d’estètica urbana puguin anar-ho a veure i tocar, cada vegada que els seus professors els parlin de l’olor del temps damunt de la pell urbana, i de la marca visual que els barcelonesos de principis del segle XX tastaven quan pujaven o baixaven per les boques dels FGC.En Pere, amb aquesta foto, n’ha caçat la flaire.
Vlad Draculea?
El teu esment d'en Nosferatu m'ha et imaginar coses...
Estic d'acord. Joan. La foto revela un no sé qué nostàlgic, decadent....
En el meu cas m'invita a quedar-me a l'avinguda per a no passar fred.
Aquesta foto es una realitat, (com comentes Joan), la decadencia en estat pur, per això no aguantaren les galeries, van morir mentre transcorria un temps fora del subterrani a una velocitat que va fer, que La Avinguda de la Llum es quedes . . . . . . . . . i fos decadent, per això no varen aguantar.
Això no treu, l’enveja (sana) que amb doneu punyateros, per no ser un dels afortunats.
Poli, els bolis, un altre dia.
Jo mateix, Kim, en l'il.lusió de forçar una visita multitudinària, em vaig passar uns quants pobles perqué la realitat es que el que jo imaginava com una visita guiada era posteriorment autoritzada només com a periodística i de documentació.
Àra la nostra feina es (sense descartar que s'hi pugui tornar a entrar) donar al document el sabor i l'escalfor que tenía l'Avinguda de la llum.
Tant de bò sigui possible transmetre la nostàlgia.
....I com crec que he esmentat, vaig demanar insistenment al amable cap de premsa, Oriol Freixanet, que ens permetés quedar-nos ó adquirir el famòs rétol de plástic del Salón Recreativo, que serà un record emblemátic de l'Avinguda de la llum que tothom podrá tocar i veure físicament.
La questió es.....on el posarem!!
Aún espero tu respuesta marranito.
qué palabrotas son estas?
(valtros qué es)
Para Tere:
Usted desentona aquí. Vaya a ensuciar a otro sitio.
Per a Fkuku:
Vosté desentona aquí. Vagi a embrutar a un altre lloc.
Potser val més no fer gaire cas del provocador enmascarado que fkuqueja sempre que ens veu contents per les coses -petites o grans- de cada dia.
En kuku no es qui vol semblar i l'Avellana també tampoc. La que va de tia a lu mellor no ho és. El que mascleja podria femellejar.
Oju nois! mosatros a l'Avinguda for ever.
Tens raó però no tanta Pere, referent a la crítica del sistema.
El discurs recurrent que tu dius és important en aquests temps. Fer-se pesat aportant alguna pinzellada que ens recordi el descontent de la gent cap als seus manaires és necessari.
Jo aprofito l'excusa d'un bon article i malgrat alguns els hi pugui molestar intento decantar-ho cap als meus interessos. El meu interès està força clar, oi? El teu túnel m'ho facilita; el túnel metàl.lic d'aquell altre article sobre el Poblenou tambè.
Així com el túnel resplandent del mexicà que hi decantava la seva ignorància feliç respecte al que sentia al fer "un vistazo" sobre la ciutat, encara més hi tot. O aquell túnel delatador d'una màquina de fotos del que l'autor se'n feia servir per acusar a ciutadans anònims de no sé què... etc.
Per a mi tot plegat és el mateix, el mateix motiu; i és ara, en aquest moment, en aquesta ciutat, enfonsant-se com mai en un túnel prou ample i fosc que s'ha d'insistir.
Podem anar mirant cap amunt però el motiu que ens embarra de cap a peus no s'hauria d'ignorar així com així.
Per cert, la història dels vampirs era el menys interessant del que s'escriu a dalt de tot.
Per als organitzadors d'aquesta pàgina opinar que abans del canvi, era més fàcil trobar els articles. Estaba molt bé tenir a la dreta el llistat dels diferents barris i el recull de les últimes aportacions. Crec que està una mica liat ara.
salut.
T'entenc perfectament... no estic confós i també penso que els grans malfactors habiten despatxos i corporacions, però abandono. Per a "xatejar" ja hi ha els "xats".
