• Pere Castaño - Sant Andreu - Avinguda Meridiana - Dilluns, 19 de maig de 2008



     L’any 2014, malgrat la desconfiança amb que molts havien acollit la proposta, i l’aferrissada resistència de la població espanyola, incloent el poders fàctics, el govern i la oposició, Catalunya va reeixir en el seu propòsit d’assolir la independència de l’Espanya centralista, que l’escanyava des de feia tres segles.

     Aquell fet va engegar un període de prosperitat mai vist, o bé, oblidat. En deixar de contribuir econòmicament a la subsistència d’algunes regions ibèriques -que havien fet de la subvenció i la burocràcia un modus vivendi- Catalunya va mirar decididament cap enfora. La conseqüència immediata d’aquella segregació va ser la pèrdua comercial del mercat espanyol, un mercat  que durant anys i anys ja havia dut a terme reiterades campanyes de boicot als productes catalans, empès per polítiques d’assetjament inspirades pels ideòlegs “uniformistes” –tant de dretes com d’esquerra-, aquests feien bandera d’una unitat, imposada a ultrança, per a totes les nacions i regions de la península (segles enrere ho havien pretès també en relació a Portugal, que havia resistit la bel·licosa maniobra castellana d’assimilació). La pèrdua del mercat, que fins aleshores s’havia qualificat com “interior” o “nacional”, va forçar la nova nació de dret a una prospecció decidida dels mercats internacionals, com que l’extensió d’aquests era infinitament superior al que limitava l’estat hispànic i, a més, no estava condicionat per ràncies polítiques, tendencioses i anorreadores, l’èxit comercial va ser esclatant, amb un increment de l’economia que produí una conseqüència potser imprevista: molts cervells que havien prosperat a terres estrangeres, van poder ser repatriats, els van igualar –i superar- les nòmines i així el país rebé un impuls renovat, amb un creixement exponencial de recursos, tecnològics, científics, industrial, artístics... Tots aquells que havien dotat de genialitat i continguts les càtedres d’universitats, agències espacials, instituts de recerca, clubs esportius i el món de les arts, retornaren a Catalunya, que va escalar posicions en la classificació mundial, com a terra de creació i cultura.

     Alineada amb els països capdavanters (la renda per càpita superava qualsevol altre estat del món), encara va rebre una injecció econòmica suplementària, ja que tothom –corporacions, particulars i ens públics- volia invertir aquí, esdevingut un  paradís fiscal, no per tripijocs especulatius, sinó per la seva rendibilitat incomparable, Catalunya era la Suïssa del segle XXI, i anava a més, decididament! El diner ja era la darrera  preocupació dels catalans, més ben dit: inexistent com a problema.

     Potser per això, una comunitat de ciutadans de Barcelona, en no trobar cap incentiu per a la inversió borsària -que no els calia- van decidir convertir casa seva en un exponent del seu benestar (amb poc encert, ja que el resultat fou innecessàriament ostentós, d’un gust qüestionable) com podem veure a la fotografia: la construcció és feta amb maons d’or, lingots en format totxana que enlluernen vianants i conductors, però que tenen –això sí- l’indiscutible avantatge d’aïllar, els habitatges de temperatures extremes i sorolls. L’efecte estètic, ja és més dubtós... I de l’ètic, més val no parlar-ne.

 
Kim - 20/05/2008 12:33

Estimat Pere:

Qui sumia truites. . . . . .. es trova els ous a la ma!! 

Vicenç - 20/05/2008 13:30

Per aprofitar l'efecte de la llum del sol ponent per fotografiar un edifici que per si sol no deu ser massa atractiu, i lligar la fotografia amb una història ben construïda que indubtablement causa un efecte al lector (a uns ens pot semblar un somni i a uns altres un malson), es necessita alguna cosa. Se li pot dir: gràcia, traça, talent...

El que està clar, és que té mèrit.

Nuit - 20/05/2008 14:50
mmm... què te doble lectura?

Filtre
Deixa la teva història