Jo pensava que ja no en quedaven, però aquest matí ha passat un esmolet per sota de casa.
He baixat a esmolar el ganivet de cuinar i en tres minuts, i pel que costa una cervesa a l'Apolo, estava com nou. Passa pel barri cada quinze dies el dimecres al matí amb la seva vespino taronja.
Un xino de la botiga del davant de casa s'ha quedat flipant.
Victor:
Es curiós que fà díes parlavem aquí dels que fan "cara d'esmolet" i els titllavem d'intel.ligents i vius.
Però el que més m'ha agradat de la teva història no es tan sols que es un ofici que es bò que perduri......sino la cara flipant del xino !
Gràcies per compartir-ho.
Ahir en vaig veure un a la plaça de Sants. L'ofici no es perd.
Hem quedat que dimecres vinent em trucarà per telèfon i quan em digui, li baixarè tots els estris que hagui d'esmolar.
Llàstima que -com vaig dir-li- el ganivet de tallar pernil, no el farè servir fins a Nadal !!!
El que dius, Argos, té tot l'aspecte d'una associació d'autoajuda de la transhumància.
A tot arreu d'Espanya, els esmolets transhumans s'ajudaven i convivien a la manera gremial.
Fins i tot, els esmolets gallecs tenien una parla pròpia per entendre's entre ells: el barallete.
El gremi, una paraula que ja no es fa servir gaire, tot i que perdura en alguns oficis.
Els peixaters veterans, de la seva associació professional encara en diuen 'el gremi'.
