• Joan Macià - Sants-Montjuïc - Camí del aeroport - Dimarts, 27 de maig de 2008



Faig referència a la agre polèmica encetada per el magnífic cuiner Santamaría i esperonat per la publicació de la carta a La Vanguardia "Fogones revueltos" el passat divendres 23.

Comencem per la recepta quina il.lustració decora l'història: 

LANGOSTA AHUMADA CON MELÓN, RÚCULA PURA Y PAN CRUJIENTE AGRIO

INGREDIENTES

24 berberechos
50 hojas de rúcula
20gr. de perejil
4 rodajas de sandía
aceite de semillas de colza
sal
12 rebanadas finas de pan blanco
zumo salado de limón
1 cola de langosta (pelada)máquina para ahumar.

ELABORACIÓN

Cocinar al vacío los 24 berberechos durante 30 seg.
A parte mezclar la rúcula y el perejil con aceite de semillas de colza previamente calentado a 60C° y escurrir con un colador de papel. Añadir sal.
Colocar las rebanadas de pan blanco con el zumo salado de limón sobre un salvamanteles de silicio. Deshidratar en el horno a 60C°. Salar la carne de la langosta y reservar.

ACABADO Y PRESENTACIÓN


En un recipiente con forma de tubo, o vaso alto, colocar un berberecho sin concha y sobre este otro aún con ella. Pinchar la langosta con un tenedor e introducir en el recipiente.
Poner en funcionamiento la máquina para ahumar y colocar las rodajas de sandía en una tapa que encaje con el recipiente. Introducir el humo en el vaso con la langosta y los berberechos; cuando el recipiente esté lleno de humo, cerrar con la tapa y servir.

----------

Vaig prendre partit en la questió en contra no dels estils de cuina, sino en la sortida de tò de Santamaría, més interessat per que el llibre que presenta sigui un best seller i per disparar envejosament contra la corona mundial del també català, Ferràn Adrià.

El plat que presento es llagosta, en una versió lliure, ben cert, però que ha admirat tot el món culinari.

La diferéncia es que Santamaría voldría ocupar l'escò d'Adrià i lamentablement se li nota d'un hora lluny, lo qual li fà perdre bona part de la seva categoría.

Repeteixo, aquí només parlo de les formes. Tothom hi pot dir la seva.

I una cosa pitjor: Ja hi hà un diari anglés (ells s'apunten a tot el que ens pot fer mal) que diu que "Adrià poisoned his fellow diner" (Adrià envenena a sus clientes).

Gràcies Santamaría, i ves que ningú no et trobin un cuc a l'amanida !

Joan Macià

 

Lletraferit - 27/05/2008 16:17

Bon truco això de posar els fogons al Litoral...

 

Això dels cucs a l'amanida ¿ho dius per que els cobren a part?

Joan Macià - 27/05/2008 21:28

No, amic Joan. Ho dic perque una persona amb qui m'uneix bona amistat hi và anar a sopar amb la seva dona.

I , coses que té la vida, inclús els qui es creuen infal.libles , erren, enmig d'un plat d'alta cuina natural, ben natural  hi aparegué un petit llarguirut animalet honorat de conviure en aquell espléndid plat de 35 euros .

Preguntat Santamaría (amb l'esperonament i la total raò que dona el preu que pagues) pel dit incident, và respondre sense perdre aquest posat que sembla que et perdoni la vida:

-Això....és ......la natura...."

Vicenç - 28/05/2008 09:13

Avui parla "El Peródico" d'en Santi Santamaria:

"Santi Santamaria fa servir en una recepta els additius que critica"

"El milfulls de safrà conté glicerina i Procrema, una barreja de productes tolerats"

"La web de Can Fabes no indica les substàncies que porten els plats, tal com reclama el cuiner"

En fi, sense comentaris...

Desconcertat - 28/05/2008 10:45

Ja podeu anar pensant a canviar el nom d'aquesta pàgina, ara podeu  posar-li "Safareig mediàtic" i esborrar la referència "Barcelona", que fins ara havia posat límit al seu abast.

 Per que si ens hem de fer ressò de tot el que passa... Ara mateix acabo de llegir que els LAKERS estan a un pas de la final de la NBA, interessant, oi? I no  sé què d'uns terratrèmols a la Xina...

 

Joan Macià - 28/05/2008 19:43

Amic Desconcertat,

El que está passant es molt greu. Visc molt a prop d'aquest món i és un dels que més es mou en paràmetres de confiança.

Vinc avui de viatge d'Alacant i els darrers 100 kms de camí m'els ha amargat el senyor Santamaría (des de RAC1) amb una verborrea incontinent pròpia del més barroer dels polítics actuals.

Per a fer-se una brutal publicitat, molt superior a la que ja tenía que era molta, ha fet servir el seu altaveu mundial, que el té, per a insultar i posar en greu risc els seus companys de professió i una referència catalana a nivell planetari que es la nostra cuina.

No em dol dir-ho: Àra....a més del sensacional merder que ha muntat, hem de suportar-li una demagògia escandalosa i , El Periodico, una clarissima contradicció que el delata i que no ha sabut esquivar davant Toni Clapés.

Això no es un safareig mediàtic, això es una perillosa irresponsabilitat d'un extremadament envejós Santamaría i malmetre el treball de molts anys no només d'Adrià sino de molts cuiners mediatics i no (soc gran defensor d'aquests darrers).

L'utilització de aditius està molt controlada en característiques i, sobretot en dosi.

Això si: Comparem dintre d'uns díes les vendes del seu nou llibre i comparem-ho amb el penúltim:

Enhorabona! Una operació de marketing de primer ordre! Encara que a costa de posar en risc el conjunt de la cuina catalana d'avantguarda....i de l'altra !!

Joan Macià - 28/05/2008 20:05

M'oblidava: Santamaría també té restaurant a Barcelona en una espécie de platet volador que ben aviat l'impulsarà cap al cel per a convertir-se en déu.

I més: Avui Clapés li ha preguntat que en una taula de tres persones (630€) quín era el benefici.

Sense dubtar ni un moment Santamaría ha contestat: 18€ !!

bistec amb patates - 28/05/2008 20:28
Per mi es poden fotre els plats de disseny per allà on amarguen els cogombres, tant l'un com els altres.
Desconcertat (però menys) - 28/05/2008 23:42

Estic d'acord amb que alguns devoreu tot el merder que es muntin els "divins" dels fogons (o de la moda, o de la banca, o de la “High Society”...) però si aquí ens hem d'infectar amb totes les picabaralles de les "elits"... ja podem plegar, Bdebarna no pot ser un amplificador de tot el que passa al món, i menys del que s’empastifa amb la bona vida excloent, i els milions .... Ara que si no som capaços d'omplir la pàgina amb qüestions d'interès humà, ja és una altra cosa. 

  

Torneu-vos-en a la catacumba de l’Avinguda de la Llum, i disfruteu dels temps definitivament perduts!

  

Amb això, només els feu el joc a aquells que ens miren –despectivament- des de les seves tribunes privilegiades.

 

Joan Macià - 29/05/2008 01:15

realment el que estic "desconcertat soc jo".

Crec que tens una amargor que et fà veure les coses negativament.

L'Avinguda de la llum serà una catacumba per a tú i estarà definitivament perduda per a tú.

Però hi ha un munt de bones i il.lusionades persones que no compartim la teva opinió.

Si no falla rés, dins el cine Avinguda de la llum s'hi tornarà a fer una projecció i això retornarà els records i unes hores de felicitat als qui ho podrem tornar a viure.

L'Avinguda de la llum es la nostra "Itaca" i això no ho pot canviar ningú.

Kim - 29/05/2008 02:56

Pau, nois es el nom del meu tercer fill.

El Santi al fer servir tot natural, segons les seves paraules  Santamaria, no sap que hi han boletus () que fan veure alucinaçions, i clar depres de pendres un plat, convoca a la prensa i diu lo que diu

Vicenç - 29/05/2008 10:40

Si l’espai disponible a BdeBarna per publicar històries fos limitat comprendria la opinió que exposes en el teu primer post, Desconcertat, però, al menys de moment, encara hi ha molt espai per posar xinxetes. Així doncs, penso que si en algun moment es traspassen les fronteres geogràfiques de Barcelona, tampoc hauria de ser motiu de queixa.

A la majoria dels fòrums que hi ha a Internet hi ha un apartat d’Off Topics, a on es posen coses que no tenen cabuda en altres apartats d’interès més general.

Per altra banda, l’interès de les històries que es publiquen aquí és molt subjectiu, moltes d’elles són només vivències de l’autor que poden interessar o no a altres persones.

Si algú escrivís a BdeBarna una història sobre Ana Obregón, a mi em semblaria fora de lloc, però ni em molestaria en fer-ho saber a l’autor i, menys encara, a participar-hi. Si la història dels fogons, t’ha mogut a la participació és, perquè d’alguna manera t’ha interessat i això, segons com es miri, no deixa de ser positiu.

Pots escriure una història referida al terratrèmol de la Xina, ningú t’ho impedirà. Pots col·locar la xinxeta sobre la situació del consolat de Xina o del restaurant xinès més proper a casa teva, això és el menys important.

Tindrà més o menys lectures o comentaris, segons l’interès que desperti. Ara bé, t’has parat a pensar quants morts a la Xina equivalen a un mort a Barcelona per als BdeBarnautes en general (emocionalment parlant, és clar)? i quants equivalen a la mort d’un amic o un familiar? No és just, però la importància de les desgràcies és inversament proporcional a la distància que ens separa d’elles.

El tema dels fogons no és tan intranscendent com sembla (no sé si has llegit amb atenció el que escriu en Joan Macià) però sens dubte ho és, comparat amb altres temes (catàstrofes naturals, guerres, genocidis...) però, ves per on, només ahir, "El Periódico" de Barcelona li dedicava un article i un dels dos editorials. I la festa continua...

Ah, i l’Avinguda de la Llum ni tocar-la!! >:-(

Sento haver-me enrotllat tant.

Joan Macià - 29/05/2008 10:49

El teu comentari es assenyat, Vicenç , i més quan oportunament, en una història de menús a 200 euros, toques els qui no tenen rés.

Per qué als qui no tenen rés, als nens que no saben somriure perqué estàn habituats a patir, a sobre els cau un terratrèmol ó una inundació brutal que els deixa sense casa i quasi sempre sense família?

Quan obres el diari i veus aquests innocents, perds sempre la raò al queixar-te.

Desconcertat - 31/05/2008 14:07

Val la pena deixar ben clar que no crec que sigui banal la qüestió; no ho és pels continguts, i encara menys pel que té d’espectacle lamentable... Aclarit això, no m’heu convençut apel·lant a l’espai disponible per a engegar qualsevol cosa que et passi pel barret, la gràcia d’aquest lloc és, precisament, la possibilitat de viure amb més intensitat la ciutat, conèixer-la millor i eixamplar coneixements relatius a ella... o inventar-se-la, en un exercici creatiu. Per a les coses alienes ja hi ha fòrums de tota mena, xats i les cartes al Director de la premsa, fins els bancs dels parcs. Sinó podem acabar noticiant sobre el tripanosoma a Tanganika, la darrera supernova descoberta o les fractals. I no m’hi jugaria res que alguns no informessin sobre els barrets de la Reina d’Anglaterra! O com s’ha dit aquí, l’Ana Obregón i altres calamitats.

 

De tota manera, plego, us deixo amb els vostres menús –i les altíssimes deliberacions- i me’n vaig a dinar a la Barceloneta, a un lloc que em va descobrir un bdebarnauta. Allà, per un preu enraonat, menges bé i enmig d’una cordialitat sincera.

Joan Macià - 31/05/2008 16:08

A la Barceloneta, menjar-hi es quasi sempre tanto segur.

Jo recordo haver menjat peix del bò en una estona degudament amenitzada per Bernardo Cortés i la seva guitarra poètica.

No canviaría ni de llarg aquella vetllada, per un dinar a Can Fabes, encara que, si he de ser sincer, sí que el canviaría per un a Cal Adrià, pel que té d'espectacle gastronómic.

Quan a l'us del web, crec que ningú , com tú, ha fet sortir el nom que només de sentir-lo ja provoca vergonya aliena de la A.O.

Això, amic Desconcertat, ja sería dur les coses a l'extrem de programes horteres insuportables que, afortunadament Catalunya no n'es responsable ni productora.

Tracto amb restaurants des de fà anys per la meva feina i, esmentes una cosa que no havía sentit a dir mai i que trobo notable: "preu enraonat". Bona mesura que la competitivitat arribi fins a aquest punt si es que he entés bé el sentit de la frase.

Vicenç - 31/05/2008 16:51

Ai, Joan!! Em temo que he estat jo el primer en esmentar a l’ésser anomenat A.O.

Ho he fet només com a exemple de les històries extravagants que es poden arribar a escriure, i no com a model a seguir...

Jo ja donava el tema per acabat, perquè exposades les diferents opinions (i a més de forma civilitzada, la qual cosa és molt meritòria en els temps que corren darrerament) ja no pensava insistir-hi més.

Ara només escric per defensar a Desconcertat d’una acusació tan greu i assumir les responsabilitats que em corresponen :-)

Joan Macià - 01/06/2008 01:04
Entès i les meves disculpes per  no haver-ho llegit prèviament.
Desconcertat - 02/06/2008 19:26

Com que ara em toca a mi agrair el to educat de la controvèrsia, sobretot, la puntualització amable del senyor Vicenç en “acusar-se” a si mateix del primer esment de la infausta criatura, que habitualment ventila vergonyes personals, fetes carnassa per a mentalitats sota mínims (una mica llarga la referència, pel mateix preu podria haver repetit el nom, però es que la tinta se’m vessa, si l’escric)... Deia que, en agraïment a la polidesa, revelaré que el restaurant on me n’anava a dinar el 31 de maig, és una de les seus dels populars “coros” de la Barceloneta, i que el va esmentar l’autor, a un dels comentaris de la seva història, que es diu precisament així: “Coros de la Barceloneta (història dedicada)” del 2 de juny de 2007.

  El lloc és popularíssim, i els preus “enraonats”, una expressió que l’he sentit a dir tota la vida, quan se cita un lloc on aquests responen a una qualitat més que acceptable, per un cost entenedor, m’estranya que no l’hagi sentida abans el senyor Macià, que no fa pensar que hagi nascut ahir, però ja se sap que mai és tard per aprendre... sobretot en favor d’una llengua tan maltractada com la nostra....
Vicenç - 02/06/2008 21:23

Desconcertat: Jo tinc un problema amb el llenguatge que desgraciadament està molt estès entre les persones d’una certa edat i és que no vàrem aprendre el català a l’escola sinó en el tracte diari amb altres persones que també el parlaven.

Això té diverses conseqüències algunes de les quals són:
- Problemes a l’hora d’escriure el català, sobretot si no s’ha tingut ocasió de llegir-lo gaire.
- Utilització de barbarismes o ús inadequat de paraules "contagiat" per persones del nostre entorn.
- Quasi desconeixement de l’ús de paraules, que per altres poden ser d’ús corrent, perquè les persones amb les que ens hem relacionat, sobre tot familiars, no les utilitzen habitualment.

No et sorprengui, doncs, que paraules que per tu, poden ser d’ús normal, a una altra persona li puguin semblar poc corrents.

Tinc un amic que parla un català que fa esgarrifar, però que té un repertori de quatre o cinc paraules que em deixen bocabadat quan els hi sento :-)

P.S. "Si alguien me dice señor,
agradezco el homenaje;
mas, soy gaucho entre gauchaje
y soy nada entre los sabios."
(Atahualpa Yupanqui)

Joan Macià - 02/06/2008 22:22

Doncs no, no l'he sentida l'expressió enraonats i sí potser raonables per condició  de la tan citada "qualitat-preu" que es una manera com una altra de no dir rés.

Pensava que enraonats es refería a que en funció de quasi un menú fet a mida en el moment el preu l'establía el mateix restaurador sense necessitat de llista.

Que mai es tard per aprendre, això si que es una veritat com una casa. 

Desconcertat - 02/06/2008 23:55

Bé, jo m'havia acomiadat set comentaris més amunt, però no m'agradaria deixar sense aclariment un parell de coses, potser insignificants, però a l'apunt que fa el senyor Vicenç sobre l'edat en relació a la parla, puc dir-li que la meva instrucció va ser sota l'època més rigorosa del franquisme, que si a l'escola et sentien parlar en català, et ventàven uns calbots que rodolaves per terra. Quan vaig ser conscient que m’havien privat d’allò que ens arrela de veritat a una terra i a la seva cultura, que és la llengua, vaig decidir conrear-la tant com pogués, pel meu compte i contra la inèrcia majoritària, de manera que no els facilitaria els pèrfids designis amb que l’ataquen des de fa segles.

 

Quant a la meva escolarització, va acabar als catorze anys, per anar a treballar –cosa que no he deixat de fer mai- i en conseqüència sé de primera mà el que és la manca d’estudis. Per això m’heu fet pensar que potser usava un terme inadequat, per sort els diccionaris esperen a les lleixes, per a tots aquells que del deute en volen treure certeses: no anava errat: “enraonat” és, juntament amb “raonable” l’equivalen del que en castellà (en el castellà amb que vaig aprendre el poc que sé) diríem que és “razonable”, així adjectiven alguna cosa que es pot valorar  en diners, o una obra o proposta que s’ajusta a la raó.

 Altra cosa és si ho fem servir en forma verbal, que aleshores adopta el significat de “parlar” o “conversar” -i fins “discutir”- amb que aniríem a l’accepció que havia suposat el senyor Macià. Amb el que no puc estar d’acord amb ell, és que no sigui “dir res” la fórmula “qualitat/preu”, jo crec que és una manera “enraonada” de manifestar quina relació té el preu amb la qualitat que s’obté: bona, si és favorable, i dolenta, quan se la qualifica de negativa.

 

Molt desconcertat - 03/06/2008 00:38

No sé per què dimonis canvia de tipus de lletra els darrers paràgrafs de les meves notes! I tampoc fa el punt i apart amb l'espai que he marcat (serà que m'heu agafat mania?).

 

De passada, corregeixo una pífia: on diu "l'equivalen", ha de dir "l'equivalent" (segur que els sagaços contertulians ja ho deuen haver deduït, però per si de cas... 

fkuku - 03/06/2008 01:16
és desconcertant llegir el teu rollo i els de la claca meravelles, com us exciten els fogons i tal... cadascú al seu rollo, ara aquí i demà no. Poc seriós com la ciutat dels bedenautes, badeneutres, barnaclaca, baranacloaca.
Vicenç - 03/06/2008 08:17

Fixa’t, Desconcertat, com les històries de vegades sembla que tinguin vida pròpia i s’allunyen del  seu objectiu inicial per prendre d'altres camins totalment aliens.

Quan això es produeix de manera espontània, no crec que sigui ni bo ni dolent, penso que es tracta simplement d’una mostra de la vitalitat de BdeBarna.

Aquest fet el descriu de manera molt més eloqüent en Pere Castaño a la història "Cor amic" en una de les seves respostes: "Som en un medi que tot sovint transforma -fins, en ocasions, subverteix- assumptes i intencions, de vegades és un entrebanc, però d'altres obre perspectives noves, encara que també eleva a categoria, qüestions banals."

Com pots veure, es pot aplicar perfectament a aquesta història.

Joan Macià - 03/06/2008 08:24

Desconcertat,

T'agraeixo les precisions lingüístiques que enriqueixen el debat i al mateix temps em plau el gir decent de l'història que vaig encetar, doncs el tarannà assenyat que es transforma com cita Vicenç del "Cor amic" de Pere i en la meva opinió , educadament, deixa en segon terme l'afer provocat per Santamaría.

Un segon terme, i tant de bò un 15è, que es el que es mereix. 

Laia - 03/06/2008 10:08

Si em permeteu intervenir per tornar al debat dels límits del contingut de Bdebarna, haig de dir que no puc estar més d'acord amb Desconcertat. Realment, el que fa diferent aquesta pàgina és la relació de les històries amb la ciutat, el fet de poder ubicar els continguts sobre el mapa... Coincideixo que, per a la resta, ja hi ha altres fòrums. És clar que no passa res si una història surt d'aquest context, però Bdebarna és el que és perquè perquè ens ensenya històries de Barcelona i els continguts poden ser vivències estrictament personals que només interessen a l'autor o revelacions d'abast més general, però tenen en comú que estan arrelats als carrers d'aquesta ciutat .

Joan Macià - 03/06/2008 11:52

Ningú no t'ha de permetre d'intervenir,Laia.

Gràcies per el comentari.


Filtre
Deixa la teva història