• Pere Castaño - Ciutat Vella - Rambla de Mar - Dimarts, 3 de juny de 2008

     «Ja és pega, que essent bèstia marinera, m’hagi d’eixugar les plomes amb aquesta tècnica tan primitiva, talment com si fos un pijama o una coixinera, exposat a l’escalfor del sol...» —més o menys, aquesta era la  reflexió amb que sovint iniciava el seu ritual quotidià...

     Certament, és sabut que, diferentment d’altres aus aquàtiques, els corbs marins no repel·leixen l’aigua del plomatge, i se n’alliberen estenent-se a l’aire i el sol, una murga, vaja!

     Mentre se li assecaven les plomes, l’ocellàs disposava de prou temps per donar-li voltes a qualsevol qüestió, acostumava a fer-ho, això de rumiar, tenia inquietuds intel·lectuals i aprofitava els seus descansos per fer observacions, i adquirir coneixements que als seus companys no els feien ni fred, ni calor. «Ells s’ho perden!» —deia de bec endins.

 

     Havia fet un bon àpat: un parell de sorells de bona mida, i tants seitons que havia perdut el compte: estava tip. Quan s’hauria eixugat prou aniria a l’escullera, d’allà estant li agradava contemplar l’entrada i sortida del port d’aquells enormes vaixells... O els altres que fondejaven mar endins, aquests li cridaven força l’atenció i tenia ganes de saber per què s’estaven lluny de terra, més encara quan havia pogut observar la cara de satisfacció que feien els tripulants en eixir de les naus, i amb quines revolades emprenien els carrers de Ciutat Vella, cercant els bars coneguts, o les botigues de Barcelona.

      Tot sovint, s’acomodava en algun element enlairat de l’arboradura dels vaixells que abandonaven la ciutat, s’entretenia d’allò més identificant els llocs i l’orografia de la costa. De terra endins no en sabia gran cosa... ells, els corbs marins, no feien com les gavines, que cada cop s’internen més i més, enllà de la ribera, però és que elles no miren prim, omplen el pap amb qualsevol cosa i tan els fa menjar peix fresc com les deixalles humanes dels abocadors, han perdut la dignitat -si mai n’haguessin tingut, la qual cosa no tenia gens clara- i fins segueixen les esteles de les embarcacions, per tal d’endrapar sense esforç. Potser era injust, però no li queien gaire bé, les gavines. A més, eren cridaneres de mena i l’eixordaven amb la seva xerrameca barroera.

     Va fixar-se de nou en el seu voltant, ara mateix veia com un paio li encarava un aparell conegut, encara que no era capaç d’esbrinar-ne la utilitat exacta, l’artefacte té una mena d’ull, només un, i l’home fa com tantes altres persones que a diari –sobretot a les Rambles- se’n posen de semblants al davant i ho miren tot a través d’aquell tercer ull... «Potser els manca agudesa visual, a aquests» —va pensar. Per sort, no era el seu cas, gràcies a una visió penetrant i precisa, clissava els peixos sota l’aigua, tan nítidament com al pesat que no deixava de mirar-lo a ell.

     Se sentia prou sec, va batre uns quants cops les ales esteses, espolsant-se les darreres gotes d’aigua, i remuntà el vol cap a la bocana del port, seguint la direcció que assenyalava amb el dit l’almirall Colom, des de la seva talaia de la Porta de la Pau; feia molt bon dia, i venia de gust una passejadeta...

Arxiu adjunt

Joan Macià - 04/06/2008 00:00
Bonica referència a aquesta au que em recorda sempre el camí de Formentor al Port de Pollença, doncs hi ha un petit restaurant que s'en diu: "Corb marí"

Filtre
Deixa la teva història