Bill Barnes era el protagonista d�una s�rie de novel�les pulp que, subtitulada "El aventurero del aire", va ser publicada en la col�lecci� "Hombres audaces" (Editorial Molino), juntament amb altres herois de l��poca: "Doc Savage", "La Sombra" i "Pete Rice".
La s�rie tracta de les aventures de Bill Barnes, aviador excepcional -heroi de la Primera Guerra Mundial- i genial enginyer aeron�utic que, acompanyat pel seu equip de col�laboradors, lluitava contra el mal en totes les seves formes (crim organitzat, dictadors sud-americans, societats secretes...), utilitzant com a instruments els models d�avions m�s sofisticats, dissenyats per ell mateix.
Aquesta col�lecci� es va comen�ar a publicar l�any 1936 i es va acabar a mitjans dels anys cinquanta.
Una dada curiosa �s que mentre va durar la Guerra Civil les novel�les es van imprimir a l'Argentina, on s�havia traslladat l'editorial. Acabada la guerra i durant els primers anys de la postguerra es van seguir imprimint en aquell pa�s, al mateix temps que es reprenia la impressi� a Espanya. Aix� van coexistir, durant un temps, edicions dels mateixos t�tols impresos a Espanya i a l�Argentina.
L�any 1981, el Centro Aut�nomo de Trabajos Editoriales (CATE) va reeditar alguns dels llibres publicats a la primera �poca, em temo que sense gaire �xit.
La qualitat liter�ria d�aquestes novel�les era proporcional a la qualitat del paper que s�utilitzava per imprimir-les i que donava nom a aquest tipus de literatura, per� tenien un cert encant per a un p�blic incondicional que, encara a dia d�avui, mant� un mercat bastant viu de compravenda de segona m�.
Un d�aquests incondicionals deu de ser l�amo de la botiga que apareix a la fotografia.
El nom podria ser una casualitat, per� la comparaci� entre la grafia del nom de la botiga i el detall del r�tol de metacrilat amb la portada d�un dels exemplars de la s�rie (precisament la que va servir de model per al r�tol) no deixa cap possibilitat de dubte.
Per cert, jo també en tinc algunes d'aquestes novel·les. No les he llegides, però; eren a casa dels pares i me les vaig quedar per la gràcia de les li·lustracions.
Estic totalment d’acord amb tu, Pere. Sembla que a aquests personatges els hi passa el mateix que als gossos i senten el desig atàvic de deixar un senyal del seu pas.
Tot i que els tags (que, segons tinc entès, així es diuen aquests gargots) son relativament recents en el medi urbà, el embrutar parets amb el nom, firma, o el que sigui, no és un fenomen nou. Temps enrera, quan feia d’espeleòleg aficionat havia observat que a les cavitats d’accés fàcil o de recorregut senzill sempre hi havia pintades a les parets amb els noms dels intrèpids exploradors que havien assolit una fita tan notable, o del grup al que pertanyien. Aquestes pintades, en canvi, no apareixien en cavitats de més dificultat. És estrany :-)
Però estic segur que hi haurà feligresos d’aquesta parròquia a qui aquests gargots els hi semblaran l'expressió d’un art lliure i no sotmès a ves a saber què. I és que hi ha gustos per a tot...
Quan a les il·lustracions d’aquestes novel·les, és veritat que tenen gràcia. Pel meu gust, les millors son les portades de les novel·les pulp americanes dels anys 30, però els avions d’en Bill Barnes no estan gens malament.
Quan tenia vint anys vaig fer un curset a l’E.R.E. del C.E.C., però després, en comptes de sortir amb la gent del centre, freqüentava la Secció d’Activitats Subterrànies del C.G.B. (no sé si et sona el nom, ja fa temps que no existeix).
En tornar de la mili ja no vaig seguir, la qual cosa no va ser una gran pèrdua per al mon de l'espeleologia.
Als quaranta anys vaig fer un altre curset, aquest cop a l’Espeleoclub de Gràcia. Vaig ser soci durant una temporada fins que ho vaig deixar córrer definitivament.
Als seixanta anys em tocaria fer un altre curset, però em sembla que ho deixaré per a la meva següent reencarnació :-D
La secció d’espeleo del Club Excursionista de Gràcia es diu G.I.E. Jo hi havia estat al local quan el tenien al carrer Astúries, ja fa molts anys d’això.
Segurament devem tenir algun amic, conegut o saludat en comú.
És cert, venen texans, samarretes i roba juvenil en general.
Si busquem a Google el text [ "bill barnes" "via julia" ] trobarem tres resultats. Tots tres corresponen a fòrums sobre roba i concretament els dos primers a roba "bakala". No sé ben bé quina roba és aquesta, però segur què no és adequada per anar al Liceu :-D
Alguns dels posts d’aquests fòrums són gairebé inintel·ligibles. Us proposo un repte: Tracteu de desxifrar-los. Si teniu més de 45-50 anys i ho aconseguiu, crec que us podeu considerar uns experts en criptografia adolescent :-P
No se on vaig llegir fa uns anys, que totes aquestes noveles foren escrites per el mateix autor encara que utilitzan seudonims diferents. L'autor era en Guillermo Lopez Hipkiss de nacionalitat espanyola peró de mare anglesa, fou mes conegut per les traduccions de la major part dels llibres de Guillermo de la Richmal Crompton.
Algú sap si això es veritat?
En l’època del pulp era molt corrent la utilització de pseudònims que amagaven diferents autors com és el cas de George L. Eaton (Bill Barnes) o Kenneth Robeson (Doc Savage). Però també hi havia autors que s’amagaven sota més d’un pseudònim, així que era difícil saber que és el que havia escrit cadascun dels autors. Hi ha un web molt interessant sobre el tema pulp: http://dreamers.com/lospulps/
Sobre Guillermo López Hipkiss, pots trobar informació al mateix web a: http://dreamers.com/lospulps/hipkis.html i http://dreamers.com/lospulps/encapu.html
Pots trobar unes quantes novel·les de Hipkiss a http://www.librodot.com/ en format .pdf i crec que també en format .doc (Per baixar-te-les t’has de registrar abans, però el registre és gratuït).
El catàleg de llibres de librodot.com passa de llarg els 8000 títols, així que la recomanació de visitar el web la faig extensiva a tots els BdeBarnautes.
En Guillermo López Hipkiss va ser el millor traductor que mai van tenir les aventures d'en Guillermo Brown. Les vaig llegir totes i el to anglés que en López els va dar, dona caràcter britànic a la traducció espanyola.
Gràcies Vicenç per aquest recordatori dels pencaires a preu fet de totes aquelles editorials tipo 'Molino' 'Teide' 'Toray'...
Una interessant teoria, poli.
No sé si és certa, perquè de la roba «bakala» només tinc una imatge mental que no sé si es correspon amb la realitat.
Però dic que em sembla interessant, perquè a una ment ociosa com la meva, li obre uns quants interrogants:
Com seria aquest personatge si es reescrivís la novel·la ambientant-la en l'època actual?
Està clar que no seria "murciano", però, seria versemblant que fos un immigrant d'una altra procedència?
Es ressentiria l'argument del canvi sofert per la societat en els anys que han passat o, en el fons, la societat no ha canviat tant?
Em temo que jo sempre tinc més preguntes que respostes.
Ahir dimecres, vaig trobar als Encants de Bellcaire una novel·la pulp titulada "Opio". És tracta del número dos d'una sèrie de Lewis A. Vird (Un autor americà? Potser si perquè la novel·la està traduïda per Miguel Gispert) que sembla copiar descaradament Bill Barnes.
La sèrie porta com a títol "Dan Curtis" i com a subtítol "El Rey del Aire" i va ser publicada per l'editorial Sociedad General Española de Librería.
Jo coneixia l'existència de "Ciclón" una altra còpia de Bill Barnes (publicada per la mateixa editorial Molino també a la col·lecció "Hombres Audaces") escrita per M. de Avilés Balaguer, (Manuel Vallvé López).
Però d'aquesta darrera adquisició meva no en tenia cap notícia, i de les meves investigacions a Internet només he pogut esbrinar que, fa algun temps, havia estat posat a la venda a todocoleccion un altre exemplar del número dos.
Finalment, al primer volum de "La Novela Popular en España" he trobat la dada de què només es van publicar cinc números de la sèrie. No hi ha cap informació sobre l'autor (això de "Vird" sona molt malament) ni sobre la data de publicació.
Una bona estona investigant un enigma que, en gran part, queda sense resoldre. Una altra estona dedicada a redactar aquest comentari per compartir aquesta informació amb qui li pugui interessar. Tot això per només dos euros. No es pot demanar més per aquest preu.
I això sense llegir la novel·la!
Hola Vicenç, segur que parles d’un autor amb pseudònim.
Al món del pulp hi ha molt d’escriptor i dibuixant a preu fet.
A part que les mateixes editorials, quan encerten la sèrie d’un personatge que es ven molt, en fan sèries semblants per alimentar els milers de lectors.
Les discogràfiques pop fan el mateix.
Has tingut molta sort en trobar -per dos euro- una peça als Encants, que segons ‘todocolección’ és dificilíssima de trobar.
Certament, un autor amb pseudònim anglosaxó, però poc familiaritzat amb l'anglès.
Parlant d'autors i pseudònims, estic convençut de què l'estudi de la literatura pulp a Espanya, especialment a la de la postguerra, té més a veure amb la sociologia que amb la literatura.
En ocasions com aquesta, me'n adono de què, per a mi, el llibre ha passat de ser únicament un vehicle de cultura (en aquest cas, més aviat poca) per convertir-se a més, en objecte de culte.
Certs llibres i certs tebeos encara conserven l'encant de l'objecte nostrat, cosa que no passa tant amb un DVD o un pen-drive.
Si he anat a l'estranger alguna vegada, m'he emportat alguna coseta d'en Joan Perucho o la Rosa Leveroni o en Pere Calders.
Deixo el llibret damunt la tauleta de nit i, quan torno del carrer, veure aquell llibre 'meu' allà sobre em dona molta confiança.
Un exemple de dibuixant a preu fet el tenim amb Adolfo Alvárez Buylla. Va ser el principal dibuixant dels tebeos de "Diego Valor".
Es veu que l'home en sabia de dibuixar, però, per tenir massa feina o per haver de complir uns terminis massa ajustats, es veu que no podia treballar gaire els dibuixos i els resultats eren mediocres i fins i tot, de vegades, realment dolents. Hi havia temporades en què no anava tan apressat i el seu treball era simplement discret, i temporades en les que la qualitat de la seva feina tocava fons.
Suposo que deuria pensar com fer-s'ho per demostrar la seva vàlua com a dibuixant, comptant amb el poc temps que li deuria poder dedicar a cada pagina.
Sembla que la solució que va trobar va ser la de dedicar més temps a dibuixar amb detall una vinyeta -més gran que les altres- per pàgina i la resta, dibuixar-les segons el temps disponible.
Aquí he penjat una imatge per il·lustrar (mai millor dit) el meu comentari:
http://img401.imageshack.us/img401/1770/diegovalorop7.jpg
Fa la impressió com si el dibuixant ens piqués l'ullet dient-nos "Mireu el que sé fer!"
Vista la pàgina, amb la vinyeta grossa més ben dibuixada que les altres, és tal com dius.
Això de les preses a les Editorials es veu que ve de lluny, no és un invent d'ara...
