• Pere Castaño - Sant Martí - Carrer de Llull / Avinguda del Bogatell - Dilluns, 9 de juny de 2008



  Ja ho tenen això les grans ciutats -i tant se val que ens mirem les del primer món, com les del tercer- en totes elles hi habiten els dos extrems de la escala social... però poques vegades conviuen. Aquí, en aquest indret del Poblenou, he trobat un insòlit exemple d’aquesta dicotomia, inusual, per que, lluny de posar distància entre la misèria i la opulència, ambdues s’aproximen fins al contacte.

Un edifici de nova construcció allotja un hotel de quatre estrelles, que duu el cognom de Barcelona; materials nobles –vidre, acer, marbres, espesses catifes de llana.- i tots els serveis escaients, embolcallen a gent que hi trobarà la comoditat que empara una constel·lació d’estels. De la porta en veia eixir grups o parelles de turistes encetant a peu el seu periple ciutadà, i executius que, displicents, aturaven taxis,... Luxe, atencions, confort... i una ciutat que no els decebrà, per que duen bitllets de banc a la butxaca, i solvents targetes de crèdit.

Com que les rutes previstes –i estratègicament programades- els menen en direcció contrària, pocs d’ells s’aturaran a veure l’altra realitat d’una ciutat que normalment resplendeix i fa goig; però la evidència que la moneda té una creu és a tocar d’aquest hotel, només passant la mitgera que l’uneix a l’edifici veí, on he fet l’altra fotografia: un jaç precari, una taula, alguna cadira, també s’hi veu un para-sol, l’inevitable carretó de supermercat, galleda, bidons d’aigua, un flascó de sabó o xampú, unes sabatilles de retaló, un pot de Cola-Cao, un edredó que cobreix -pudorós potser- un munt de tristes pertinences, i els imprescindibles cartrons, composen el miserable inventari. Tot, de ben segur, arreplegat dels contenidors de la brossa, magatzem i rebost de tanta gent desnonada del sistema.  

Decorat informalment pels artistes de carrer, mestres de l’esprai, aquest racó de ciutat és la llar d’una persona humana, d’un indigent de mena, o potser algú rebotat d’una societat individualista, valedora de l’èxit econòmic, que ignora els perdedors, i que, en el millor dels casos, no els fa fora a puntades, com tanta gent "d’ordre" voldria. Aquesta llar només té dues parets, ni portes, ni teulada, ni calefacció, ni... Això sí, en les nits clares té moltes més estrelles que l’hotel!

poli - 11/06/2008 21:41

Pere m'has deixat sense paraules. Qué fort.

Luxe i misèria caminant junts.

Anònim - 11/06/2008 23:44

Segurament, poli, que igual que a mi, t'astora constatar aquesta realitat tan crua, només que cal matisar: no caminen junts, simplement habiten espais propers, però donant-se l'esquena!

Pere - 11/06/2008 23:51
Evidentment, la resposta a poli no és anònima, l'hauria d'haver signat jo, Pere Castaño... però he badat al moment de cursar el comentari.
poli - 12/06/2008 20:33

Pere: tens tota la raó i el matís aquí queda. No ho deia,  però- aixó de caminar junts- en el sentit de caminar plegats.

Com descrius l'espai  és realment impagable.


Filtre
Deixa la teva història