• Lo - Eixample - Provença / Balmes - Dimarts, 1 de juliol de 2008



Començaré pel final: aquesta és la meva bici, el dia que la vaig trobar per casualitat mentre passejava per Barcelona, dues setmanes després que me l'haguessin robada. Estava aparcada a la cantonada de Provença amb Balmes, només un parell de carrers més enllà d'on se l'havien endut. La lligava un cadenat tipus ‘pitón’ com el que es fa servir per a les motos i del qual, evidentment, jo no en tenia la clau. Per augmentar la meva sorpresa, algú (el nou propietari? el lladre? un vianant en un moment de debilitat romàntica?) havia deixat una rosa vermella a la graella del darrera. 

Fos com fos, no hi havia dubte possible. La meva és una bicicleta bastant particular. De cap de les marques conegudes ni models més sovintejats, la bici va ser un regal del meu pare a la meva mare que, ben bé vint anys més tard, jo feia rodar cofoia pels carrers de Barcelona. Per descomptat, vaig identificar-li totes les marques i despintats, com les cicatrius que el temps deixa també als objectes que estimem. A més, tenia les pastilles noves dels frens que li havia canviat feia just un mes i, per si no n’hi hagués prou, conservava al frontal del volant l’enganxina de la botiga on va ser comprada, amb l’adreça d’una petita ciutat de comarques.  Doncs no, no n’hi havia prou. Si més no per al policia a qui vaig anar a comunicar la meva troballa i que molt amablement, això sí, em va dir que si no podia demostrar la propietat de la bicicleta amb el tiquet de compra corresponent– de fa vint anys!!- no hi podia fer res.   Ara que l’havia trobada no estava disposada a reununciar-hi, així és que vaig deixar una nota amb el meu teléfon a la graella del darrera de la bicicleta –al costat de la rosa-,pensant en la possiblitat que l’hagués comprat algú bona fe sense saber que era robada. Alhora, però, i convençuda que era bastant més probable que fos el mateix lladre qui l’havia deixat allà –es veien les dues rodes desinflades, cosa que volia dir que feia dies que no es movia, probablement des del robatori-, vaig anar a comprar dos cadenats nous i els vaig afegir al que ja hi havia. Si la bici tenia un nou propietari bona gent, em podia trucar i ja negociariem; si encara estava en mans del lladregot, ben segur que podia tornar a trencar els nous cadenats, però alemenys li donava feina extra.

 L’endemà ningú no havia donat senyals de vida i em vaig posar a rumiar com alliberar la bicicleta. Després de consultar algunes ferreteries i uns quants amics, vaig renunciar a fer-ho ja mateixa amb una serra radial o una cisalla (les dues possiblitats que em varen donar). Primer perquè era improbable que tingués traça amb unes eines de les quals n’acabava de descobrir l’existència i segon perquè amb el temps que probablement m’hi passaria, m’exposava a una detenció de la policia per re-robar la meva bici. A més,  adquirir els estris ja suposava una despesa considerable. Finalment doncs em vaig decidir a trucar a un manyà i demanar si podien obrir el cadenat d’una bicileta al carrer. “-És que he perdut la clau, sap? Per sort, només d’un dels tres candaus que sempre faig servir... ejem!”. Cap problema. Pagant Sant Pere canta. Al cap d’una hora ja em teníeu a mí i al manyà, un diumenge al migdia al carrer Provença, en plena operació de rescat. Només va necessitar dos minuts per foradar el pany de la ‘pitón’ i cobrar-me 80 euros. Ho va fer amb una taladradora. Quan va haver acabat (i cobrat) es va mirar la bici. El cert és que amb els dies que portava al carrer i amb les rodes ben desinflades, encara es veia més atrotinada que habitualment. Després em va mirar a mi i va dir: “-no te habría salido más a cuenta una bici nueva?” Probablement. Però no seria la meva bici. I tampoc hauria tingut el gust de pensar que, per un cop, els lladres de bicis no se n’havien sortit amb la seva. Com a mínim hi van perdre una pitón.
Lletraferit - 01/07/2008 13:23

Hola Lo, aquest relat tan bonic i urbà, si fossis de New York te'l publicaria el Dominical de la revista Newyorker, tal com ho fan a n'en Paul Auster.

 

El detall de la flor té molta qualitat.

La cara del manyà -mentres ho llegeixes- te l'imagines...

Nuit - 01/07/2008 15:34
Molt divertida, la teva historia! sembla treta d'una novela, felicitats a tu i a la teva bici!
Lo - 01/07/2008 16:13

Caram Lletraferit! Gràcies! Tot i que la comparació em sembla massa generosa. Em conformaria amb arribar algún dia a descriure amb la meitat (o una cinquena part) de l'habilitat amb que ho fa l'Auster.

Per cert, que encara que sembli ficció, us asseguro que la història és absolutament certa.

Kim - 01/07/2008 16:56

Lo, si et roben la bici? es el titul de un post posat a Bdebarna.

Com comento en ell:

Factura de la Bici.

Personalitza la Bici.

Fer una serie de fotos, on es vegi els detalls i la Bici sensera.

No deixa de ser una proba, davant del funcionari. 

tontaino - 01/07/2008 20:12

Felicitats Lo,

És una petita gran història, molt agradable de llegir tant per com t'expliques i com està escrita (més a prop del pere calders que d'en pau auster) com pel resultat

A cops penso on deu estar la meva bici de fa anys (com 40) amb els fens de varilla i color vermell

Repeteixo, felicitats, tot i que ara et deu sobrar un cadenat

RogerFM - 01/07/2008 20:59

La història que esmenta el Kim es diu concretament "Si et birlen la Bici" i val la pena llegir-se-la.

Enhorabona Lo, per la recuperació de la bici i pel teu relat.

A la foto es veu que portes un cadenat de tipus U. És la millor opció encara que et limita molt a l’hora de trobar un lloc per lligar la bici. La cadena tipus "piton" és molt més còmoda, però més fàcil de trencar.

Si la lligues a un senyal de transit o a un bastidor per aparcar bicis dels que posa l’Ajuntament, assegurat que està ben fixat al terra. N’hi ha que només cal aixecar-los per a deixar lliure la bici.

Lo - 02/07/2008 09:32
Gràcies pels consells. Conec la història d'en Kim i té tota la raó: una fotografia segur que hagués servit. Ara ja tinc les que li vaig fer justament aquell dia, una de les quals il·lustra la història. I ja que la cosa va de consells per a ciclistes, us recomano aquesta altra història de la Yanahe: Consells per anar en bici per la ciutat
poli - 02/07/2008 22:09

Felicitats Lo, per el bon final de la història que tan bé has explicat.

I aprofito per fer-te  una pregunta: m'han explicat que davant de les dificultats que teniu, el qui aneu amb bici,  per poder "aparcar" s'ha creat un grup de gent que es dedica a lligar al mobiliari urbà - digues fanals, semàfors, etc-, tota mena d'estris, com ara fustes de planxar, cadires, taules, escales de graons, carrets d'anar a la plaça, gàbies d'ocells,  i fins i tot bombones de butà... 

 

 

Lo - 03/07/2008 10:12
Doncs la veritat, poli, és que no conec la iniciativa que comentes. Però una taula de planxar lligada a unn semàfor seria una bona foto per bdebarna!
Anònim - 04/07/2008 09:51

Aquí podeu veure la notícia que esmenta la poli:

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=516381&idseccio_PK=1011&h=

i aquí el blog del projecte 59€:

http://59euros.wordpress.com/

L'Anònim d'abans - 04/07/2008 10:08

Aquest és el link de la notícia en l'edició catalana de "El Periòdico" (En l'anterior comentari he posat la primera que he trobat):

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=516381&idseccio_PK=1011&h

poli - 04/07/2008 17:22
Moltes gràcies, anónim pel comentari. He gaudit de les fotos. A Lo.  dir-li que una taula de planxar, no, però un bici petitona, sí la tenim penjada a Bdebarna. Ho va fer l'Enric J.S. -potser serse saber-ho- el 17 de febrer de 2008 a una història que esdiu:Aprenentshttp://www.bdebarna.net/v2_/mapa.php?mapa_id=213&historia=1913
Anònim - 11/07/2008 15:00
guai la foto de Enric i los 59 euros
Anònim - 11/07/2008 15:05
I que be trobar la bici Lo que per cert es molt bonica

Filtre
Deixa la teva història