Marieta de l'ull viu

     Veig que ha tornat a la portada la història de la Marieta, m’agradaria afegir algunes dades a l’anterior: “La Font del Gat i la Marieta de l’ull viu”, ho faig per insistir en l’escenari que crec que li correspon. En aquella ocasió s’apuntava –segons la versió que un veí va donar a en Carles- que la cançó sobre la Marieta i el soldat es referia a la font antiga de la plaça de Sant Agustí Vell, però jo estic segur que el marc autèntic és el que popularment se li atorga: la font del Gat de Montjuïc. També observo una certa confusió en l’autoria, doncs s’hi barregen coses diferents.

 Per que ens entenguem, una cosa és la cançó popular i una altra els “cuplets” que es cantaven als teatres de varietats a l’època daurada d’aquest gènere musical, establerts principalment en la rodalia del Paral·lel. El cuplet era un gènere de cançó picardiosa que engrescava d’allò més al públic coetani, jugava amb sobreentesos i dobles sentits dels textos, que descrivien historietes amb rerefons eròtic i que les cantants –cupletistes- accentuaven amb gestos i expressions que suggerien el substrat sexual, emprant mots i frases que en un altre context serien innocus... Dispenseu la evocació, però és probable que els bdebarnautes més joves no tinguin prou referències d’aquell ambient “dissipat” de la Barcelona de tombants dels segles dinou i vint. Ep! que jo tampoc no hi era, però alguna cosa n’he llegit.

     Tornant als fets, se cita Joan Amich “Amichatis” com l’autor, quan en realitat n’és de la lletra d’un cuplet, que si bé comença amb una estrofa de la cançó coneguda, tot seguit canvia la tonada i enfila un text diferent en que la pròpia Marieta parla en primera persona i explica la seva peripècia amb el militar. Per cert, el que tampoc no es va dir és que la música de la peça la devem a una dona, cas insòlit per a l’època: Càndida Pérez, olotina, que apart de ser cantant ella mateixa, va aportar alguns títols d’èxit com a compositora.

     Repassar la lletra popular, ja ens dóna prou indicis per a situar-la; tal com jo la recordo ve a dir així:

     Considero que si les passejades de la parella eren tan ingènues, que es limitaren als carrers de la Ribera, mai haurien inspirat la malícia del mite; quin idil·li es podia escenificar al mig d’una populosa plaça com era la de Sant Agustí Vell? A més, el detall del cistell: ple de figues de moro, suposa, inequívocament, una estada als afores, on les haurien collit sinó? En aquells indrets del barri, urbanitzats del tot i atapeïts, no era possible de trobar-hi els cactus que donen aquest fruit, propis de terrenys abruptes, sense conrear: Montjuïc, necessàriament! Per proximitat i per tradició. Cal precisar que la font del Gat havia gaudit d’una sòlida estimació, com a lloc d’esbarjo i cites romàntiques furtives, des de l’època romana en que s’hi ubica la Font d’Horaci, citada a bastament; tenim així tots els ingredients que calen per a dotar-la del marc escaient dins la història de la nostra Marieta.