• Vicenç - Eixample - Diputació , 280 - Dimecres, 29 d'octubre de 2008



La vida és un trajecte que ens porta unes vegades per un camí planer i d'altres per un corriol costerut,  pel que molts cops ens preguntem si podrem passar. En moltes ocasions no tenim més alternativa que seguir el camí que tenim davant nostre, però hi ha d'altres en què ens trobem cruïlles en les que hem de decidir cap a on tirar i llocs a on, fins i tot, si sabem buscar podem trobar dreceres. Aquest camí, el camí de cadascun de nosaltres, és el que ens ha dut, per bé o per mal, al punt on ens trobem en aquest moment.

A la vida, molts cops hem de prendre grans decisions que es veu de seguida que han de ser transcendentals per a nosaltres. Però també n'hi ha de petites, de modestes, que sembla que no han de tenir gaire importància, però que, tot sovint, tenen conseqüències que donen un tomb a la nostra existència.

Aquest és el cas d'un home a qui, un matí, la seva dona li va embolicar l'esmorzar amb un full d'un diari endarrerit. Mentre a mig matí es menjava l'entrepà a la feina que feia temps tenia avorrida, el nostre home anava mirant distretament aquell full de diari. De sobte, un anunci va cridar la seva atenció.

Seria aquella l'oportunitat que feia temps que esperava?

Ho va ser. Avui, trenta-cinc anys després, aquell home sap que aquell dia va prendre una decisió que hauria d'influir sobre la seva vida, fins el punt de canviar el seu futur.

Intueixo una pregunta. No, no era jo aquell home. Jo havia fet aquell mateix curs -crec que un any abans- i, a l'igual que el nostre protagonista, també vaig donar per ben emprats els diners que em va costar. Però això és una altra història que ja està escrita, però no aquí.

I així, amb aquest petit homenatge a les persones que saben prendre decisions, tanco una etapa amb les paraules d'un final propi del teatre clàssic espanyol:

"La comedia ha terminado, perdonad sus muchas faltas"

Lo - 30/10/2008 14:26

M'ha agradat! Senizilla i real com la vida mateixa. Fa venir al cap aquella cançó de Serrat: "Hoy puede ser un gran día"...

Només una pregunta: perquè situes la històries en aquest punt del mapa? És on es feia el curs? És on vivia el seu protagonista?...

Lo - 30/10/2008 14:29
Ho he mirat bé i veig que no cal que em contestis. L'anunci ja dóna la resposta i, efectivament, hi ha l'adreça del lloc on es feia el curs.
Però realment, aquí hi ha una altra història amagada amb un altre protagonista... el que ha gaurdat el full de diari amb l'anunci d'un curs al que va assistir..
Vicenç - 30/10/2008 19:34
La història del retall de diari és molt prosaica, però al mateix temps és l'estímul que m'ha dut a escriure aquesta història.

El passat diumenge 26, el diari "La Vanguardia" anunciava que oferia accés gratuït via Internet a la seva hemeroteca (1881-2008). http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/

D'aquí em va venir la idea d'escriure la història. Amb una mica de paciència vaig trobar l'anunci, que està retallat perquè era massa alt i hi havia també un curs de perforista que no feia al cas, i la resta va ser senzilla.

La història està tant adulterada com l'anunci. Els fets bàsics són reals, però allò de l'entrepà embolicat ha estat una espècie de llicència poètica. És clar que, posats a fabular, també hagués pogut afegir que el protagonista de la història havia llegit l'anunci amb dificultats, degut a les llànties d'oli de l'entrepà de tonyina amb anxoves i olives, però la por de què ho pogués llegir a BdeBarna i em volgués fer una cara nova, em va aconsellar moderar-me.

Gràcies Lo, pel teu comentari. Ja veus que puc ser més fals que un bitllet de divuit euros :-D
Lletraferit - 31/10/2008 01:15

Leiter, quina escola més entranyable...

 

Ara et pot semblar increïble Vicenç, però l’estiu del 1973 m’estava en una empresa treballant 9 hores i guanyant tant poc com si n’estigués 6.

Amb la meva parella teníem una nena de dos anys i no entraven prou diners a casa.

Laboralment la cosa era un desastre i jo tenia que fer ‘alguna cosa’.

 

Per casualitat, vaig veure aquest mateix anunci que ara ens presentes i, sí, vaig prendre una decisió.

Em vaig apuntar a Leiter i vaig haver de pagar un import inicial (6000 pta = 36 euro) que va malmetre l’economia de casa. Jo guanyava l’equivalent a 60 euro al mes.

 

Van ser tres mesos estranys (a raó de 6000 pta cada mes) provant d’aprendre -tres dies a la setmana- una tecnologia nova i unes noves paraules i uns nous conceptes que, al capdavall, no era altra cosa que un curs intensiu de llenguatge Assambler, la programació de ‘baix nivell’ de les màquines de l’època.

 

Desprès d’11 setmanes d’estudi, vàrem fer les pràctiques provant de calcular i presentar la nòmina dels jugadors del C.F. Barcelona.

Entràvem l’informació amb fitxes de cartolina perforada de 80 columnes i n’obteníem la sortida amb paper continu d’impressora.

Segurament vàrem aprofitar l’estructura de les pràctiques que us vareu inventar vosaltres -tu Vicenç i els teus col·legues- el curs de l’any anterior, el 1972.

 

Pels volts de Nadal del 1973 vaig obtenir el meu diploma de Leiter, que ara faria riure, però que en aquell temps era el súmmum dels estudis tècnics particulars.

 

Tal com preconitza la teva història, Vicenç, a causa d’haver pres ‘una decisió’ en la vida, al cap d’un any jo treballava dins d’una sala d’ordinadors de l’empresa IBM, a la plaça d’Urquinaona xamfrà amb Pau Claris. I hi guanyava més calers.

 

Això que dius del paper de diari embolicant el bocata, és un detall exacte, una imatge molt precisa per si un dia l’història es fa amb cine.

I la veritat, mi he sentit molt identificat.

Lletraferit - 31/10/2008 07:47

Aquesta noticia teva, Vicenç, de que La Vanguardia a fet pública la seva hemeroteca, m'ha dut de cap als seus arxius.

 

Feia anys que volia constatar una cosa que m'explicava que va veure el meu pare: la caiguda d'un autogiro a la plaça de Catalunya, el 28 de gener del 1935. 

Ell sempre deia que, en enlairar-se, l'autogiro s'havia enganxat als cables del tramvia. La noticia surt a la portada del dia 29, amb aquest mateix comentari.

 

Gràcies Vicenç per l'empenteta informativa.

Lo - 31/10/2008 09:46
Jo també he aprofitat el descobriment que ens ha donat en Vicenç per anar-me'n a l'hemeroteca i cercar informació sobre un tema prou estimat a Bdebarna. Endevineu? Paraules clau: "avenida luz". Tot un descobriment!! Hi surten fins i tot els anunci de l'antic cinema de les galeries. Ara me'n vaig a l'altra història a veure si algú més ha tingut la meva pensada...
Vicenç - 31/10/2008 19:32

Lletraferit: Me'n alegro de què t'hagis sentit identificat amb el protagonista de la meva història i també d'haver-te recordat un lloc que per a mi també és entranyable. En parlar d'aquella acadèmia jo també he anat recordant més coses...

Lo, Lletraferit: Efectivament, l'hemeroteca de "La Vanguardia" és una mina d'or.

poli - 31/10/2008 20:07

He pensat en el que dius Vicenç, i una decisió meva- equivocada o no- va ser aquesta:

Treballava fa molt anys amb un senyor que als anys 70 li va donar per comprar terrenys a Corbera per a fer urbanitzacions. Les vendes no anaven bé i decidí plegar, tancar el negoci  i fer-me fora. Com que no tenia diners per pagar-me els sous endarrerits i la indemnització, em va proposar escriturar els terrenys al meu nom... Jo vaig dir que no i aquí em teniu, je je ,sense un duro ni terreny especulat.


Vicenç - 01/11/2008 10:16

Jo també t'explicaré una decisió que vaig prendre, poli, i la meva manera de jutjar si va ser correcta.

En l'època en què vaig fer el curset de Leiter, jo treballava en una important i coneguda empresa. Vaig marxar, perquè no hi estava a gust. És gairebé segur que si no hagués marxat, la meva situació econòmica seria, a dia d'avui, millor del que és.

Com he seguit en contacte professional amb aquella empresa, algú, no fa gaires anys, em va preguntar si no me'n penedia d'haver marxat.

Li vaig contestar que aquella decisió no em va canviar únicament la vida professional sinó que també m'havia canviat la personal i que, la meva vida actual seria diferent de la que és. Seria millor o pitjor? No ho sé, però segur que seria diferent. Ara ve la pregunta important: Estic satisfet amb la meva vida? Com la resposta és sí, dedueixo que la meva decisió va ser encertada.

Enric J.S. - 04/11/2008 18:30

Hola amics, crec que gairebé tots en algún moment de la nostra vida hem tingut de prendre decisions més o menys trascendentals que ens han fet ser el que cadascú de nosaltres som avui en día. Encertades o no?, crec que el més important és estar satisfets i amb la conciència tranquila que el que feiem era el millor que creiem.

Ens hagués anat millor o pitjor?, ja sabeu, si la meva àvia duguès dues rodes no sería la meva àvia, sería una bicicleta.

Quan tinc la tentació de lamentar-me d'alguna decisió que suposadament hagués pogut estar millor m'agrada recordar en Tagore:" A veure si les llàgrimes per haver perdut els Sol no et deixaran veure les estrelles".

Sempre endavant ,amics.

Piluca - 05/11/2008 21:42

Estuve viviendo encima de esta academia

Al lado había un colegio de niños/as y en frente un bar .Había otro, en la misma calle, haciendo esquina

Esta academia ,tambien daban clases de idiomas.Un amigo mariquita, con mucha gracia , vecino mio, y yo, acudiamos a esta academia.Era un poco carera.

Piluca

Vicenç - 06/11/2008 17:27
Estic d'acord amb tu, Enric. De segur que de les moltes decisions que hem anat prenent durant anys, unes quantes no hauran estat encertades, però el que importa és haver-les pres pensant que eren correctes i poder tenir la consciència tranquila.
Vicenç - 06/11/2008 21:16
Recuerdo el bar de la esquina que mencionas, Piluca.
Para hacer el programa final, nos dividieron en grupos de tres. Como sobraba un alumno, uno de los grupos -el nuestro- era de cuatro. A este cuarto miembro del grupo le había obligado su empresa (creo que un banco) a hacer el curso. No tenía ningún interés en aprender y sólo le interesaba conseguir el diploma para presentarlo a la empresa, así que no participó en el trabajo. A cambio de que hiciéramos su parte, se comprometió a pagar las bebidas, ya que nos reuníamos en ese bar. Compromiso que cumplió escrupulosamente: Quid pro quo.
Piluca - 06/11/2008 22:06

Pues si, Vicenç El bar, era muy frecuentado,mas que nada por personas obreras Después de asistir a clases, mi amigo Carlos y yo,ibamos a tomar algo y jugar a una máquina bill-ball .Me parece que así, se llamaba.Tirabas de una palanca y salía una bola y chocaba con muchas cosas y te iba contando puntos .Era una forma de relajarnos después de salir de la academia.Nosotros haciamos Inglés y mecanografía. Mi amigo y yo, estabamos sentados juntos.Eramos jovenes.Carlos tendría 22, años y yo, 17.Además trabajabamos juntos ,en la peletería Lasso.Estaba situada, pasando la Gran-Via.Nos reiamos mucho del profesor.Estaba mellado y Carlos, con esa gracia que tenía.Me decia " Parece que lleva una afilarmónica en la boca" yo, ja-ja.Pero el tio, nos tenía la vista encima.Este profesor, tambien era maestro de música y recuerdo, que tanto Carlos , como yo, cogiamos las bandurrias y tocabamos delante de el "Profe" en los descansos, para que nos diera su opinión.En el bar, Carlos, sacaba su bandurria y tocaba unas piezas melódicas muy bonitas .Me pasaba las horas muertas escuhando su música.Recuerdo , que nos llevabamos muy bien y había entre nosotros una atracción mutua. .Era muy cariñoso conmigo y yo, le quise mucho .Me estoy poniendo tonta .Adios

Piluca

poli - 06/11/2008 23:14

Aixó ja no cola.

Vicenç?

No crec que ho hagis estic tu. No cal que contestis...

Vicenç - 07/11/2008 08:50

Suposo, poli, que et refereixes al meu comentari d'ahir a les 21:16.

Sí, l'he escrit jo i l'anècdota és una mica surrealista però certa.

Ara bé, si quan dius "això ja no cola", penses el que jo crec que penses, t'haig de dir que estic d'acord amb tu.

Lletraferit - 07/11/2008 09:04

També estic d'acord amb vosaltres.

Sembla mentida que no s'adonen que ens n'adonem...

Per ara, encara no hem perdut el nostre olfacte de rastrejadors... som apaches sense parar.

Piluca - 07/11/2008 16:18
Lo d'Apache, sona a indis de l'Oest.¿ Què voleu dir? Piluca
jordi - 07/11/2008 17:34

vol dir aixó:

http://es.youtube.com/watch?v=HFSAffL-nHU

Nuit - 07/11/2008 20:07
JAJA, per un moment us he vist a tots penjats i cantant... ens hem de prendre les coses amb humor! ;D
Vicenç - 07/11/2008 20:39

Aquesta escena encara que l'he vist molts cops, quan la torno a veure em fa riure, xiular i cantar com la primera vegada.

Algun penjat si que hi ha per aquí... :D

Piluca - 07/11/2008 21:53

Sr. Jordi ; Algunas cosas de la vida son malas 
Por ello, puede hacer que usted ,realmente se sienta  loco
Otra cosa, que usted acaba de hacer, es jurar y  maldecir
Cuando esté harto de mascar en la vida el cartílago de su boca
No debe Usted quejarse; pongase un silbato en su boca y pite muy fuerte Pi-pi-pi-
Y esto va a ayudarle a su vez, hacer otro día las cosas de la mejor ... 

... Y mirar siempre el lado bueno de la vida ...
Siempre mirar a la luz,  parte de la vida ...

Si en la vida alegre, hay algo que le  parece podrido 
Es por que se le ha olvidado algo...Y  es reír  sonreír , bailar y cantar. Pero hágalo, cuando Usted , se esté sintiendo en los vertederos

Piluca

Tere Avellano - 07/11/2008 22:23

Señor Jordi, ya le han dado permiso -alegre, jovial, sonriente, bailable y cantable- para que pueda hacer 'pi-pi-pi' en 'los vertederos'.

Ya ve Usted qué cosas...

Jordi - 07/11/2008 22:35

Tere Avellano....

un besazo!

Piluca - 07/11/2008 23:12

Tere Avellano; 1+1=2 -->besos 

Piluca 

                       

Carles - 09/11/2008 18:46
ja-ja ja Un cop youtube, un gos molt graciós. Ho vaig vendre i ens vam perdre el rastro.Se deia jordi. Li agradava lladrar i ladrar.Pronto ens vam adonar que era tonto.jordi  amb els seus gestos macos m'ho ha recordat. JA-JA-JA-y JA-JA Me troncho y me parto ja-ja  Carles

Filtre
Deixa la teva història