• Daniel A - Sants-Montjuïc - Rompeolas (Escullera) - Dijous, 25 de desembre de 2008



Bon Nadal a tots!

Després de la breu història de la plaça de les Glòries, aquí us deixo la primera part de la història d'un lloc progressivament oblidat pels barcelonins però molt estimat en èpoques passades: el Rompeolas. Com que en el passat he tingut problemes a l'hora de pujar imatges en les entrades, aquesta entrada només anirà acompanyada d'una sola fotografia. Podeu trobar més fotos en el meu blog: http://elsmillorsdies.blogspot.com

 

El que la majoria de barcelonins coneixem popularment com el Rompeolas (escullera en català normatiu, però per sempre Rompeolas per a molts) és el perllongament del dic de l'est, situat en l'extrem de la Barceloneta. Originalment, el primer port modern de Barcelona (dissenyat l'any 1873 per l'enginyer Mauricio Garrán) no comptava amb aquesta estructura: s'acabava just al final de la Barceloneta, al moll abans mencionat. Que un port tan obert era un problema es va veure de seguida: les aigües del mar agitat penetraven fàcilment fins les dàrsenes, posant en perill les embarcacions ancorades. Per solucionar aquest problema van redactar-se ben aviat alguns projectes per construir esculleres que complissin protegissin les embarcacions de la fúria del mar, alguns datats de l'any 1889.
Va ser l'any 1897 quan a l'enginyer Carlos de Angulo se li va aprovar el projecte que, amb modificacions, resultaria en l'escullera que podem vistar avui en dia i a la que diem Rompeolas: segons aquest expert, la millor solució per protegir l'interior del port era perllongar el dic de l'est amb una escullera que s'endinsés un miler de metres en el mar, paral·lelament a la costa i aproximadament a un quilòmetre d'aquesta. Després de solucionar alguns problemes legals i administratius, l'any 1904 van començar a plantar-se els primers blocs de pedra del que seria la futura escollera. El sistema escollit per fer-ho va ser molt novedós: els blocs més pesants no eren massissos, sino que eren calaixos buits (i, per tant, molt més lleugers) que es traslladaven per mar i que s'omplien de formigó in situ. La premsa va fer-se ressó d'aquest nou sistema d'enginyeria portuària. Qui hi estigui interessat, té un informe tècnic de l'època aquí. Arran d'alguns temporals destructius i alguns problemes tècnics, les obres no van enllestir-se fins els anys vint. El Rompeolas, ja acabat, va arribar als 1600 metres de longitud i s'hi va construir un petit far en l'extrem. 

A partir de llavors, l'excursió marítima al Rompeolas va convertir-se en una diversió habitual (entenent-se per Rompeolas només la zona pròxima al far). L'accés era primordialment per mar, ja que el transport públic deixava el passejant a més d'un quilòmetre de l'inici del passeig, al que s'arribava travessant una zona portuària gens agradable. Diverses línies d'embarcacions menors feien el trajecte fins al Rompeolas des de la Porta de la Pau (Las golondrinas, Las sirenas o Las gaviotas). Allà se celebraven competicions esportives (per exemple, la travessada del port), concursos de pesca i s'hi anava a dinar o a sopar. A aquest respecte, no es pot parlar del Rompeolas sense fer menció al Porta Coeli, el restaurat que ocupava el seu extrem (s'havia arribat a anunciar com "El resturant més proper a l'illa de Mallorca"). Aquest restaurant, especialitzat en musclos i sardines a la brasa, va ser durant molts anys un punt de referència de la gastronomia popular barcelonina. La seva fama va arribar fins i tot a la literatura (ara mateix en recordo dos exemples: l'un, d'una novel·la de Montalbán on Carvalho es reuneix amb una clienta en aquell restaurant; l'altre, de novel·la Somni delta d'en Valentí Puig, on el madur protagonista s'hi lliga a una joveneta mentre dinen en la terrassa). El Porta Coeli va inagurar-se l'any 1926 en l'edifici del far, inicialment batejat com a Mar i cel. Des de l'any 1943 fins el seu tancament va estar regentat per la família Ollé.

El 1942 van començar-se, amb vint anys de retràs, les obres del moll adosat a l'escullera. L'any 1954 va aprovar-se la construcció d'una defensa exterior per a l'escullera (molt malmesa pels temporals) i l'eixamplament i adequació del passeig central per al pas de peatons i automòbils en tota la seva longitud. En una segona fase, es pretenia el perllogament de l'espigó 1500 metres més enllà del far. L'obra no va començar a executar-se fins al final de la dècada (el ministre d'obres públiques de llavors, el general Vigón, va fer-hi parada el 1959 just abans d'una visita a les obres de la plaça de les Glòries, per cert).

 

(En la imatge, una fotografia del Rompeolas a principis dels anys cinquanta extreta de La Vanguardia).

 

La segona part arribarà en uns dies! 

daniel a - 18/07/2009 19:11

Recentment he traslladat aquesta entrada al meu blog Document Barcelona:

 

http://documentbarcelona.blogspot.com/2009/05/el-rompeolas-i.html 


Filtre
Deixa la teva història