Joan Amades. Un noi pobre i autodidacta La història que us explicaré avui és, com avui s’ha dit a l’acte d’obertura del seu homenatge, la d’un “nen amb risc d’exclusió social”.

En Joan, nasqué un 23 de Juliol de 1890 al carrer Peu de la Creu del popular barri del Raval de Barcelona, que en aquelles dates seguia poblant-se de xemeneies fabrils i treballadors amuntegats.
Els seus pares foren com tants altres, emigrants del camp a la ciutat en un país que aleshores era cada cop més dual entre el camp i la ciutat (una dualitat que de gran, sabrà agermanar amb les seves obres).
El seu pare, en Blai Amades, va haver de deixar el seu ofici de serraller per qüestions de la mare es va dedicar a la calceteria després de perdre la feina a la fàbrica:

"La meva mare era calcetera, havia treballat tota la seva vida en una fabrica de teixits de punt on ja hi treballava l'avia, i, quan la mare es va casar, li va donar feina a casa i repassava samarretes i les cosia a maquina. La vida dels meus pares era humil, tan humil com vulgueu, però amarada d'un gran amor familiar i d'un pregon afecte col•lectiu, però pobra molt pobra". Joan AMADES,Quan anava a estudi. Barcelona, Ed. Barcino, 1982, pag. 5-6.
En no poder-lo mantenir, els pares van enviar en Joan a viure uns anys a Bot amb els avis i en tornar van fer un gran esforç per a dur-lo a l’escola Victor Hugo, que hagué de deixar als 9 anys per treballar al taller de drapaire mentre subsistien amb el sou de camàlic del pare i els treballs domèstics de la mare.

Així doncs en Joan es veié forçat a ser autodidacta, i malgrat els seus problemes visuals pels quals els pares li manaven no forçar la vista llegint, amagar-se sempre que podia acompanyat d’algun llibre i una lent. Una altra de les seves aficions era muntar espectacles de titelles per als seus amics de l’escala de veïns.

Aviat en Joan, en fer-se més grandet, aconseguí convertir la draperia en una llibreria de vell, imentre es perdia sovint entre els llibres dels Encants Nous de Sant Antoni.

A diferència dels intel•lectuals de l’època, els modernistes i noucentistes que es reunien als Quatre Gats o als palaus del Passeig de Gràcia, Ell es socialitzà al barri endinsant-se en la cultura popular. No coneixia els grans cafès ni les òperes. El seu món, com el de la majoria, era el dels romanços de cordill i les festes de carrer.

La seva set de cultura el portà a formar part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on a més d’interessar-se per l’excursionisme i l’entomofília (sí, Enric, he dit entomofília...) Aprengué llengües com el francès, l’alemany, l’anglès, i la llengua que junt amb el seu català més defensà: l’Esperanto.

Aquella llengua de fraternitat universal inventada pel polonès Dr. Zamenhof que en ésser llengüa de ningú, pretenia ser la segona llengüa neutra de tothom per comunicar-se entre parlants de les altres apostant per la conservació i protecció de totes elles (especialment de les minoritzades), tocà a fons el jove en Joan, i de fet els seus ex-libiris encara en són testimoni.

L’esperantisme, i els seus valors fraternals i universalistes fou des d’aleshores pres per a Amades com un estil de vida, fins el punt de participar molt activament en l’”Universala Kongreso de Esperanto” barceloní de 1909 (de la que ja us avanço que en parlaré quan es celebri al setembre el seu centenari) i posteriorment arribar a ser president el 1923 de la Federació Catalana de Societats Esperantistes Catalanes.

No he trobat millor manera d’esquematitzar el procés intel·lectual de Joan Amades que el quadre que la mateixa Associació Cultural Joan Amades ha realitzat:

La imparable curiositat i passió de Joan Amades per la cultura popular el dugué a ser reconegut internacionalment com un dels més grans recopiladors del llegat cultural del poble en aspectes tan diversos que encara avui dia, és gairebé impossible estudiar qualsevol manifestació de cultura popular sense topar-se tard o d’hora amb els treballs d’en Joan.

Als anys 30’s ja es considera Joan Amades com un folklorista professional i en concret el 1937 quan en plena guerra s’endinsà en la història i les llegendes de Barcelona, que difonia amb gran èxit per Ràdio Associació de Catalunya:
" Senyor En Joan Amades. El meu fill que cada dijous escolta la vostre passejada llegendària pels carrers de Barcelona, em diu vos pregunti si ço que conteu es escrit en algun llibre o bé són apunts històrics que vos teniu recopilats. Cas de que algun llibre es fes ressò, tindríeu la mercè de comunicar-meu? (Sr. Ll. Fernández, Barcelona 13 de desembre de 1937. EJA)

Fou també el gestador del “Museo de Indústrias y Oficios” del Poble Espanyol i ocupà càrrecs importants a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Entre la seva infinita obra cal destacar la Biblioteca de Tradicions Populars que s’ha reeditat recentment, o el Costumari Català, l’obra potser més difosa d’en Joan.

Actualment sovint se’l critica, sobretot pels col·legues del meu ram –els historiadors- Se l’acusa de no tenir una metodologia científica, de ser poc rigorós. No seré jo qui els prengui la raó, ja que la tenen, però vull en canvi apostar per la seva defensa:

Per dir-ho en plata, en Joan no era dels nostres –historiador-, ni tingué mai pretensions de ser-ho. Sóm nosaltres els qui l’hem etiquetat així. Ell fou simplement un folklotista o un etnòleg, com li vulguem dir. Un home que dedicà a la recerca i sobretot a la recopilació tota la seva vida amb una energia i una passió admirable. Deia un company que amb 3 com ell podriem recollir tota la cultura popular del planeta...

A l’inici de les seves obres, si bé no sempre, quasi sempre, les prologa dient que s’ha limitat a recollir la veu popular, allò que es diu al carrer. El seu objecte d'estudi no és tant la història, si no el record i l'imaginari social, que tots sabem, sovint és distorsionat, però alhora és certament construeix la mentalitat col•lectiva.

En Joan ha recopilat més que qualsevol historiador actual. Trobo més no li podem demanar. Sóm potser els historiadors qui li hem de prendre el relleu amb la feina de contrastar i rebuscar dins la seva paperassa.

Al cap i a la fi confesseu, qui mai ha obert un llibre de Joan Amades per intentar reconstruïr la vida quotidiana de les classes populars i si més no, n’ha trobat idees de per on anar? I qui sóm nosaltres, els qui vam caure de quatre grapes en les nefastes mentides del fals presoner dels camps nazis Enric Marco, per dir que en Joan no era rigorós amb les fonts orals?

Per tot això Altresbarcelones.com, es suma enguany a la iniciativa de l’Associació Cultural Joan Amades d’inaugurar a partir de demà l’any Amades en el 50 aniversari de la seva mort adherint-se a aquesta celebració.

I si ho faig és en gran part per motius gairebé personals. Els qui em conegueu una mica ja sabreu de que parlo. Si us heu fixat normalment l’he citat pel nom –en Joan- i és per un principal motiu:
Li he agafat confiança. És com si fos el meu amic de tota la vida. Sense voler, ha aparegut en moltes esferes de la meva existència, en més de les que m'he esperat.

El primer cop que vaig topar-me amb ell, va ser indagant sobre les llegendes de Barcelona, i precisament als Encants Nous de Sant Antoni, ja que sóc també des de fa temps un gran aficionat a les llibreries de vell.

Després sense voler-ho quan atret per les manifestacions de cultura festiva popular vaig aprendre a tocar la gralla i em vaig endinsar en el món dels castells i els bastoners, ell era allà.

La meva sorpresa més gran fou quan, a partir de la curiositat vaig sentir durant la meva etapa d’estudiant d’història, atret pel romanticisme del que es consideren causes perdudes i els valors universals que propugnava l’esperanto em vaig decidir a apropar-me a aquesta llengua i la seva història.

Ell també era allà, amb la seva bandera esperantista en mà, mirant-me amb cara de complicitat i sorpresa i em dient-me:

-Saluton amiko! Cxu vi ankaux cxi tie?!- (Hola amic! Tú també per aqui?!)

Al cap i a la fi, en Joan m’ha acompanyat en molts moments de la vida, fins i tot en les lectures al tren amb les xiruques posades per anar a la muntanya, afició que també compartim, i li professo una gran estima.

Des d’aqui, Joan, una abraçada ben forta!


PD: Amic Joan: La promesa d’enxampar un esmolet segueix en peu! Ja et vaig dir que no se’ns escaparia!

 

Aquesta i més històries a altresbarcelones.com