• nerea - Sants-Montjuïc - en realitat aquesta historia pasa a un hospital.. - Dissabte, 24 de gener de 2009

Estic ací al teu costat mirant els teus ulls tancats com si foren dues finestres que ja no es tornaran a obrir mai. Les teves mans sobre el pit, i la teua cara amb aqueixa pal·lidesa que la caracteritzava sempre. Et bellugues una mica, ja que eixe tub que tens al nas no et deixa quasi respirar. Et torne a mirar i comence a recordar la teua vida, la nostra història.

Ja sé que mai més tornaré a vore’t córrer com ho solies fer quan arribava a casa després d’un dia ple de treball al bar. I que tampoc tornarem a vore pel·lícules mentre ens fartàvem a menjar xocolata pura, d’aquella que tant t’agradava. Els dies d’hivern passejant a la platja amb eixa brisa vora el mar, els regalets que ens féiem mútuament sense tindre cap motiu, les nostres passejades per la Calderona amb els prismàtics que ens permetien veure mes enllà de la realitat, les teues classes de xinés, els somriures de cada matí al sol, les compres interminables als grans magatzems on tot ens semblava tan car que al final no hi compràvem res. Els teus concerts al Palau, els meus concerts a la dutxa..

Ta mare acaba d’entrar-hi. Em mira, em somriu i s’asseu al meu costat. Comença a parlar-me de quan eres petit i anaves amb bolquers.

Ell sempre volia tocar-ho tot. Li encantava jugar a ser detectiu, qualsevol tema relacionat amb això el tornava boig. Un any els reis li van regalar un equip d’investigació; si tu hagueres vist com el vaig veure gaudir amb aquell regal. Crec que va ser un dels moments més feliços de la seua vida. Victor era un xic massa bo. Quan dinàvem a casa de la meua germana junt amb els seus cosins sempre acabava plorant perquè aquells terratrémols li trencaven tot. Però després no podien viure els uns sense els altres.

Érem tant feliços! Les vesprades d’estiu al xalet a Paiporta eren molt divertides. Ell treia el seu saxo i ens deleitava amb cançons mentre el seu germà li feia d’acompanyant amb les palmes. També jugaven a fer concursos en els que participàvem tots. Féiem equips i cantàvem cançons, ell sempre volia ser el jurat ja que era l’únic que entenia de música a casa. I d’una manera o d’una altra sempre guanyava el grup on estava el meu marit. Ell i son pare eren com ungla i carn.

L’ infermera entra i ens diu que et deixem sol una mica, que encara que no estigues conscient necessites silenci. Et mire una vegada més i marxem les dos de l’habitació.

Seguisc recordant les nostres vesprades al Café llegint llibres mentre tu em deies poesies a cau d’orella, o les nits de festa per València que eren interminables, ja que sempre volíem més i érem tots dos els que tancàvem la nit a la ciutat. El nostre primer viatge a Mallorca, els teus banyadors de palmeres que tant em feien riure! Les nostres fotos amb personatges curiosos, com aquell dia que ens trobàrem una dona amb el cabell multicolor i tu volies una foto amb ella, i no vas parar fins aconseguir-la. Vaig passar molta vergonya aquella nit, però desprès reconec que va valdre la pena ja que les rialles varen ser bones.

Veig passar una altra infermera cap a la teua habitació amb un goter per alimentar-te una mica i pense les vegades que em cuinaves coses tan delicioses com aquells pastissos de xocolata amb vainilla, o els entrepans en els que afegies tants ingredients que després era impossible menjar-se’ls. Recorde que eixíem a sopar als restaurants xinesos ( que tant t’agradaven a tu, però que jo odiava). Les mil i una nits que marxàrem sense pagar el sopar , i que mai ens pillaren. Els gelats de iogurt que ens menjàvem a la gelateria del Ramon, o els bunyols de la meua iaia que et tornaven boig.

Ton pare entra a la sala on estem assegudes ta mare i jo. S’acosta a mi, m’abraça amb tendresa i comença a plorar com un xiquet petit quan li lleven alguna cosa que s’estima de veres.

Victor jugava amb mi tots els diumenges a futbol, als matins abans que isquera el sol ja estava despert, venia al meu llit em destapava i corrents es ficava les botes i eixia al carrer. Jo anava darrere d’ell i tots dos, amb pijama, jugàvem durant hores fins que ens entrava la fam i entràvem a quatre grapes per la casa perquè la meua dona no s’adonés. També recorde els dies de tormenta, mirant per la finestra i contant quants rajos queien per minut. Les èpoques d’estiu, en les que no parava de ficar-se a la piscina i no eixia fins ben entrada la nit, i després venia a mi per a que li contara un conte. Tots aquests records passen per la meua ment contínuament, recorde cada instant de la seua vida com si estigues passant ara mateix.

La nit anava caient a l’hospital, i jo sense saber perquè cada vegada tenia menys esperances de tornar-te a veure somriure, parlar, abraçar-me, besar-me..

Les nostres nits eren màgiques gaudiem com uns xiquets fent-se pessigolles per tot el cos, després tu m’abraçaves fort i em deies les paraules més precioses del món, sols a mi.. a la teva princesa. Els teus ulls color cel, tenien tantes il·lusions i tantes ganes de viure! Teníem tot un futur per començar, tu i jo , el músic i la cambrera aquelles dues persones que un dia es van conéixer i mai més es van voler separar.

Encara tinc a la ment la primera vegada que ens vam veure. Tu venies d’un concert i anaves cap al metro i jo anava a treballar. Asseguts al mateix vagó tots dos, un enfront de l’altre. Vas ser un descarat, no vas parar de mirar-me fins que vaig sortir, i per a la meua sorpresa vingueres darrere meua i em demanares el telèfon. Un començament un poc inusual, la veritat. Quedarem a un Café, ho recorde perfectament, carrer de la Pau núm.53. Un lloc petit amb poca gent, tu estaves allà esperant-me una bona estona i jo arribava tard perquè el metro s’havia endarrerit. Tres hores i mitja parlant van ser suficients per saber que anaves a ser l’home de la meua vida. Després vingueren els passejos per València, les vesprades als cines Lis, les visites al meu bar, els MCdonals 24 hores, els matins al riu tirats a la gespa mirant al cel i somiant, els concerts al Fnac..

Entra el teu germà Llúis a la sala d’espera. S’endú els teus pares i em diu que tornarà de seguida per quedar-se amb mi. Pense les vegades que em parlaves d’ell, tu eres el seu germà major i sempre et preocupaves molt per ell. Les vesprades que vam passar tots tres jugant al monopoli en ta casa, o fins i tot els viatges al teu poble on acabàvem sempre els tres contant històries de por. Si veiesses com ha canviat en tres mesos, està més alt encara i em recorda a tu. Les seves expressions al parlar, els seus gestos. Les nits de Nadal a ta casa on ell era el protagonista. Els partits al Mestalla. El dia que es va perdre als grans magatzems i estiguérem tres hores buscant-lo. S’havia amagat al passadís de les llepolies, ho recorde bé, i tu en compte de renyar-lo el vas felicitar per haver trobat un amagatall tan bo. Em reia tant..

Em toque la panxa, i la note a ella. Lluna, la nostra il·lusió , el nostre somni, la nostra filla. Cada vegada està més incomoda ahí dins, no para de menejar-se, pense que te ganes de sortir ja i descobrir el món. El dia que ens donaren la bona notícia tu estaves donant classe. Recorde perfectament que vaig entrar-hi corrents a l’estudi de música i sense dir-te ni una sola paraula vaig col·locar les teves mans a la meva panxa. Encara no es notava res, però vaig poder veure com et queien les llàgrimes i vas començar a cridar i a pegar bots d’alegria. Desitjaves tant tenir un fill! M’havies contat que des de petit havies tingut dos somnis, un era ser músic i l’altre era tindre un xiquet de bolquers al que poder cuidar i poder veure’l créixer. Des d’aquell dia que ens havien dit que anàvem a ser pares no vas parar de parlar-li, estic segura que encara que no et veurà sempre et recordarà i et tindrà present perquè jo mai pararé de parlar-li de tu.

El doctor Llopis se m’apropa i em demana que l’acompanye a la seva consulta. Em diu que no et queden moltes hores més de vida. És sincer amb mi. M’explica que l’accident que vas patir va ser molt greu i que en l’estat que et trobes no poden mantenir-te molt de temps més. Em quede amb la ment en blanc i venen records al meu cap d’aquell dia. Tu estrenaves una nova obra al Teatre Principal. Estàvem a casa, tu ja estaves arreglat i jo tardava una mica. Com que no volies arribar tard vam quedar que aniries amb metro mentre jo agafaria el cotxe. Un bes de comiat és l’últim record que tinc d’aquell trist dia. Després tot va anar molt ràpid. Una trucada de telèfon em va avisar de tot el que havia passat. Vaig marxar corrents a veure’t, però ja t’havien dut a l’hospital. Maleït cotxe que et va atropellar! Si no hagués anat tan ràpid ara estaries ací al meu costat.

De sobte entra una infermera a la consulta amb cara d’espantada i ens comunica que la teva vida ha acabat. Que no has suportat més temps, que el teu cor ha parat de bategar, que els teus ulls preciosos no es tornaran a obrir i a mirar-me com ho solien fer. Que no tornaré a escoltar la teva veu despertant-me cada matí, que les nostres mans no es tornaran a juntar, i que els nostres somnis ara els hauré de complir jo, tota sola. Però que no et quede el menor dubte de què els compliré com tots dos havíem previst.

-Mare, i com era el pare?

- El pare era una persona tan meravellosa, que em quedarien curtes les paraules per poder descriure’l.

Per a tu.. perq se que sempre estaras ahí amb mi t'estime
pepita sanroma - 26/01/2009 11:40

Estimada Nerea, He llegit el teu relat amb ulls serens que s'en enllacat al final, descubrin que les paraules, cuan s'escriuen surtín del cor es magnifiquen, trist el perqué, maravellos el constatar que l'amor existeix malgrat la mort Ha estat de ben segur el millor i mes gran homenatge que li has pogut retra.

I com tu has dit al final

Però que no et quede el menor dubte de què els nostros somnis els compliré com tots dos havíem previst.

Carme. - 26/01/2009 11:52

una historia marevellossa i amb molt sentiment.........feliçitats Nerea.

nerea - 26/01/2009 15:23
Gràcies a tots dos, solament us dire que tinc 17 anys i que aquest relat no es cert del tot, ja que aquesta persona que va marxar de la meva vida no va compartir amb mi tants anys, pero e intentat plasmar en aquesta història totes aquelles coses que m'agradaria haber fet amb ell, i que les faré per ell. Una salutació!
MARUXELA - 26/01/2009 17:53

Estic llegint les quatre línies d'aquesta història .Ara vinc

Salutacions =>Maruxela

MARUXELA - 26/01/2009 18:28

Nerea, és una història d'afecte molt bona, digna de dur-la a la pantalla. Molt bé narrada, arriba a sensibilitzar a l'espectador. ... Conté parts un poc trists... però molt bona, que bé que la publiquessis. Personalment he de dir-te que m'agrada

Salutacions =>Maruxela

nerea - 26/01/2009 19:15
Moltes gràcies! hi em pensaré alló de durla a la pantalla jej.
MARUXELA - 26/01/2009 19:43

No lo pienses más y llévala a la pantalla . Hay fragmentos en esta historia que me hacen recordar algo ...vivido, leido,de alguien....Ahora no podría asegurar nada .Percibo una cierta fusión de historias contadas por otra persona , en un momento de su vida muy dulce con Carlos. Es como si estuvieses transmitiendo una moraleja . Aún está fresquita en mi mente, pero lista para analizar

Maruxela

Kim - 28/01/2009 23:36
Nerea, mai podem saber quant s'acaba, per tant viu la vida.
MARUXELA - 29/01/2009 12:21

Això dic jo, viu la vida amb alegria i sobretot sa-cale suc al dia. Una salutació


Filtre
Deixa la teva història