• joan vallvé - Sant Andreu - Dijous, 5 de febrer de 2009



Hi ha un pas de zebra en el camí de casa al metro.

Encara no sap perquè, des de casa li sembla més rapid un camí però tornant li sembla més curt l'altre. Un dia d'aquests ho mirarà en un plànol. Si. Un dia d'aquests. Mentrestant va i torna per camins diferents i tampoc li desagrada.

No se si ningú l'ha vist, aquest pas de zebra. Té la bonica propietat d'animar-te l'inici del dia. Hi ha dies que un s'aixeca amb una energia, una alegria que no se sap d'on surt. Aquests dies quan travessa el carrer anant al metro ni se'n recorda del pas de zebra. Qui pensa en aquestes coses!

Però hi ha dies que només llevar-se ja s'ho nota. A vegades és el temps, a vegades una mala nit o un pitjor dia anterior. Normalment és aquell somni en que torna a parlar amb se mare. Aquests dies en què està trist surt de casa arrossegant els peus com resistint-se a haver de viure el dia que l'espera. Són els dies que el clatell veu la llum i va sembrant papada; caminant i mirant a terra. I llavors passa pel pas de zebra i només veient-lo, aconsegueix produir-li un somriure.

Quina tonteria.

No és més que un descuit d'un treballador mandrós que no va apartar les branques de terra al pintar el recent asfaltat carrer. Recorda com li va sorprendre la imatge el primer dia trist després del repintat. Aquell primer dia tenia pinta de ser un molt mal dia i encara recorda com, després de veure el recent i original pas de zebra, va estar tot el dia pensant en la casualitat d'aquella imatge i més tard, en com pot un accident producte de la mandra i la incompetència d'un pintor de carrers podia haver-lo abstret de manera tan efectiva del que havia de ser un mal dia.

Des d'aleshores, sempre que veu el pas de zebra recorda aquell dia i confirma que està trist, ja que sinó no hauria vist el pas de zebra, mai falla! I pensa quants dies porta passant per allà sense recordar el pas de zebra. Aquesta tonteria li dóna aquest somriure necessari per començar el dia, els dies que no el porta de casa.

Avui, després d'una nit de mal d'esquena i somnis estranys, s'ha llevat abatut i fa un dia tapat. Mala suma. Feia dies que no arrossegava els peus fins al pas zebra. Com de costum, es repeteix el pensament i se li escapa el somriure com si no volgués. Aixeca el cap i passa, més animat, pel costat d'un bitllet de 500€ sense ni veure'l.

Un dia d'aquests li farà una foto. Si. Un dia d'aquests.

Relat curt extret del walden III.

Inspirat en el pas de zebra del carrer Mascaró a la cruïlla amb Lluís Sagnier (fotos).

Lo - 06/02/2009 15:54

Joan, un relat fantàstic! Tot sembla tan quotidià, tan natural i, alhora, el resultat és especial.

Joan Macià - 11/02/2009 20:22

la vida pot ser senzilla, envoltada de coses senzilles, gaudint de visions senzilles.

Per què ens obstinem en complicar-ho tot.

Un senzill pas de zebra, trepitjat fins a no poder més,  pot donar sentit a la teva vida.

Només es tracta de saber mirar-lo amb bons ulls.

Gràcies Joan per fer-me reflexionar i per tant magnífic relat. 

 

Maruxela - 12/02/2009 12:32
Joan Macià, que bon raonament has deixat en el teu comentari La meva opinió és mes ferma . La vida no solament pot ser senzilla, sinó que ho és .... però els humans ens obstinem en fer-la difícil , després vénen les queixes Una abraçada forta
joan vallvé - 16/02/2009 02:00

no m'aventuro a dir frases tan potents, jo... en tot cas sí que és senzill, a vegades, aconseguir un somriure. Tan dificil que és altres vegades.

Avui he passat pel pas de zebra i l'han repintat, aixi com la majoria del barri... amb pintura antilliscant. Ara aquestes fotos que vaig fer les guardo més com un "tresor" que abans...

merci per comentar!

adela - 09/01/2010 01:10
Quina joia...si la ciutat fos així, viuríem en un poema constant.

Filtre
Deixa la teva història