• Dani - Ciutat Vella - Barri dels Portals Nous - Dimecres, 4 de febrer de 2009



 Barbers mèdico-musicals. Un ofici polifacètic

 Feia temps ma mare em va explicar que el meu avi havia après a tocar la bandúrria a cal barber. El fet no em va deixar de sorprendre, però remenant documentació he vist que realment aquest costum era bastant generalitzat.


A l’estiu de 1930, amb només 10 anys, a Santander, on ell vivia, diu el meu avi que son pare, taverner, per tal de premiar-lo per les bones notes el va dur a aprendre música a la barberia. Durant aquells tres mesos de vacances, entre afaitada i afaitada, el barber li ensenyava lliçons de bandúrria.


Segons diu, aquest era aleshores ja un costum que s’anava perdent, ocasional, però que abans era molt habitual. Luís Varela, el barber, tenia nombroses guitarres penjades a la barberia, que els clients tocaven mentre esperaven. Amb el temps, en Luís, que valia molt per la música, es va decidir a endinsar-se en aquest art definitivament i deixar les navalles al calaix. Va llogar els baixos de la taverna de mon besavi i hi va muntar una sala d’assajos per organitzar un grup de rondalla amb els seus amics.


L’home que tocava el llaüt va morir, i el meu avi va ocupar el seu lloc heretant l’instrument. Mon avi té una foto de tot el grup. Rondalla Katiuska es deien. Si l’aconsegueixo us la penjo aqui.

Doncs bé, indagant sobre el tema, com us deia, he descobert que a Barcelona era un costum molt i molt estès el d’aprendre música a les barberies. El barri del Portal Nou, a mitjan segle XIX molts barbers hi tenien l’obrador, tot i que sovint, per manca de llum, treballaven a l’Esplanada de la Ciutadella, prop de les forques (com ja ho vàreu veure quan parlàvem dels corders).
A les auques i gravats sempre es representa als barbers amb una guitarra o algun instrument penjant de la paret. Una barberia sense guitarres, per entendre’ns era com una taverna sense vi.


Ara ens semblarà estrany i potser ens sobta, però ja des de l’edat mitjana, com diu Lluís Cifuentes, les barberies eren un indret de sociabilitat masculina “amb beguda, jocs, música i conversa”.


Les barberies del XIX s’omplien de gom a gom sobretot a la sortida de la feina dels joves, que hi anaven a xerrar, a cantar, tocar música i fer broma. Tancaven sovint a altes hores de la matinada. Les barberies doncs eren el niu de moltes serenates amoroses de joves que bé en solitari o amb l’ajuda dels companys cantaven a peu balcó de la seva estimada. Molts cops, si mancava imaginació, aquestes cançons les copiaven de les que es venien a les parades de romanços de canya i cordill tan típiques aleshores.


Si creieu que aquest doble ofici barber-músic denota prou polivalència, penseu que encara hi podem afegir més plurilaboralitat a aquest ofici.
De tots és coneguda l’antiga imatge dels barbers arrencant queixals durant l’època a la qual ens hem estat referint fins ara, però aquesta no és més que el residu de la gran preponderància que els barbers tingueren en èpoques anteriors.
Segons Amades, a Barcelona hi havia a la darreria del s. XVII, 22 barbers i 21 cirurgians i a finals del XVIII, 27 cirurgians de terra i 11 de mar.

I és que els adjectius cirurgià i barber es confonen sovint des de l’Edat Mitjana.


Els barbers eren normalment l’únic recurs al que podia accedir “el poble menut” (expressió que sempre m’ha fet gràcia perquè em recorda els barrufets), donada l’escassetat de físics universitaris i la impossibilitat per part del col·lectiu popular de pagar l’alt preu dels honoraris.


És per aquest motiu que malgrat les ordiacions de 1359, esmenten l’obligació de dur a bord del vaixell un metge (físic graduat o cirurgià), normalment era un barber el que ocupava aquesta plaça.


Això era degut a dos motius:

1- La voluntat d’estalvi (tot i que els barbers de marina no estaven pas tan mal pagats com ens podem pensar).
2- La manca d’espai. Ja que calia considerar que era més pràctic tenir en una sola persona un expert que s’ocupés de dues tasques diferents: tallar barbes i cabells, i guarir nafres, ferides, i fer altres operacions.

 

Lluis Cifuentes, al seu article, “La medecina medieval i els viatges per mar” ens dona nombrosa informació sobre aquest tema. Els barbers cirurgians, segons les esmentades ordinacions, a més de l’equipatge que tot mariner portava en embarcar-se, també duien una “caixa de les medicines” o “caixó de la ferramenta”, que contenia diferents estris per dur a terme les seves tasques.
Sovint, a més, també anaven acompanyats d’un ajudant, anomenat fadrí de la mateixa manera que en altres oficis, o “barberot”.

Però com us podeu imaginar, no tots els barbers-cirurgians eren “amfibis”, si no que com hem dit anteriorment, també n’hi havia de terrestres.
Un cas especial, que ens ha aportat molta informació és el del barber Joan Vicenç i el seu inventari datat del 1464, estudiat també per Cifuentes.
La seva casa era al Carrer Ample cantonada amb el Carrer Marquet, i l’inventari ens aporta molta informació. Pel que fa l’instrumental, el més destacable és que els noms dels estris estan molt inspirats en la nomenclatura vulgar de les eines de la resta d’oficis menestrals, donant constància així dels orígens socials d’aquests cirurgians primigenis. Val a dir que si alguna cosa va ajudar a la promoció social dels barbers-cirurgians de l’època fou precisament el canvi de mentalitat que esdevingué a meitats del segle XV. Si bé als inicis de l’Edat Mitjana, la societat es dividia en bellatores, oratores i laboratores, estant el treball manual considerat una deshonra que havia de limitar-se a les classes més desafavorides, aleshores ja començaven a canviar els esquemes, i la feina manual prenia preponderància.
L’inventari de la seva biblioteca ens aporta també molts coneixements. Comptava amb 12 volums, un número no gens menyspreable per l’època. Encara es seguia la teoria galenico-hipocràtica de l’equilibri dels humors i la bibliografia anava en aquest sentit. La majoria eren en català, a diferència dels llibres dels físics univeristaris, que utilitzaven preferentment el llatí.
El cirurgià Narcís Solà el 1505 dividia el col·lectiu entre llatinistes (universitaris) i romanistes (anomenats “laycs”). Apostava pels segons, abocats a tacar-se tallar i treballar amb les mans, a diferència de els primers, que en donar-se-les d’aires de noblesa, eren gairebé més filòsofs del cos humà i la salut que metges de debò.

Però de tot plegat, el que em quedo és amb l’ambient d’aquelles antigues barberies que encara va poder freqüentar el meu avi, i d’aquells costums tan sans com cantar i tocar instruments per qualsevol motiu i de manera quotidiana. Ho hauríem de recuperar.

El post d’avui doncs, el dedico al meu estimat avi, del que tinc la seva vella mandolina, una de més nova, i un llaüt que intento tocar de tant en tant, i alhora al seu mestre músic-barber, en Luís Varela, que segons deia, “era tot bondat”. La meva passió pels instuments populars doncs, se l’he d’agraïr a aquest barber, que en un estiu del 1930 va contagiar-li al meu avi, que ha pogut així transmetre-me-la.

Aquesta i més històries a: altresbarcelones.com

Lo - 06/02/2009 15:57
Sempre havia sentit a dir que les franges blaves i vermelles que identifiquen les barberies antigues venen de quan aquests es dedicaven a fer de cirurgians, i representen les venes i artèries del cos humà, que s'identifiquen amb aquests dos colors. Però de la vessant musical d'aquest ofici, no en tenia ni idea. Sempre hi ha coses noves a aprendre!
Maruxela - 09/02/2009 13:04

Solament diré que m'agrada els sons de la bandúrria. En el col·legí vaig formar part d'una rondalla.Quan era més jove i vivia amb les meves tres germanes totes majors que jo, tenia un amic ( no dic el nom, per si de cas ) que em donava serenatas sota de la balconada. En aquest moment sortíem totes a la balconada per a escoltar la seva bonica veu, cantant la cançó " jo et donaré, et donaré nena bella".Era una bonica manera d'expressar uns sentiments. A l'acabar , li aplaudíem molt, després ell tan cavaller , ens cridava maques a les 4, germanes, inclosa jo per descomptat Una

salutació i sort

Dani - 09/02/2009 17:21

Lo: Al meu blog, altresbarcelones.com m'han donat dues versions, una era que representàven la sang com dius tú, però només anomenaven l'arterial. L'altra diu en canvi que era directament la bandera tricolor francesa, ja que durant la revolució era costum marcar aquests centres de socialització masculina indicant que els que hi havia dins eren partidaris.

Maruxela: Quina sort has tingut que et cantéssin serenates al balcó, no sabras pas que se n'ha fet d'aquest noi? Pel que dius al final no va acabar de conquerir-vos a cap de les germanes no?

MARUXELA - 09/02/2009 17:50
Dani,et contaria coses d'aquest noi, però últimament sóc reservada i molt tímida .Fins a fa uns 4, dies enrere, no era així, tenia una alegria boja per a relatar coses sobre aquest noi ,però alguna cosa  em va fer canviar ( que remeio) .Però sí , sí ,cantava unes serenates precioses sota la nostra balconada, vestit de tòner i amb tots els botons de la camisa tancats. La capa que duia damunt dels seus muscles amples, tenia molt vol i en el masteler de la bandúrria duia moltes cintes de col-orines. Moltes vegades, acompanyava les seves cantis amb una pandereta, donant uns salts a l'aire d'alegria compassada. A les meves germanes , li encantava quan saltava tan alt, semblava voler arribar-nos a , però solament quedava en l'intent. La meva germana MªCarmen es divertia molt veient les seves acrobàcies i quan acabava la seva exibición de tòner , ho convidava a pujar .De vegades portava a uns amics seus, i cantaven tots junts sota la balconada els Diumenges. M'acordo molt de la "desperta nena desperta, desperta si estàs dormida ",al moment sortíem totes en camisón i els llençàvem aigua neta, ja-ja-ja .Els veïns estaven molt contents amb aquestes serenates. Antigament les ronda-llas cantaven molt sota les balconades ,era una forma de cridar l'atenció a les noies.
Maruxela - 10/02/2009 07:40

Dani, ayer no te dí las gracias por ese bloc, tan maravilloso de altresbarcelonés.Lo que presentas del templo en 3D,está muy ,pero, que muy logrado.Te he dejado un mensaje en tu bloc haciendo referencia a este detalle artista . Parece que estás jugando, pero a la vez ayuda a instruir un poco la mente.Cuando acerco el templo con las flechas ,da sensación de estar allí.Ya entré, pues está todo muy detallado.También estuve pintando el templo,muy interesante  Muchisimas felicidades , de verdad. El mensaje te lo dejé como anónimo

Un saludo  

rafa - 10/11/2011 18:00

A la rondalla Katiuska va començar en el món de l'espectacle una persona que acabaria sent el millor pallaso espanyol de la segona meitat del segle XX: José Villa del Río, "Pepe Tonetti", empresari del Circo Atlas i august del grup Hermanos Tonetti. Podries aconseguir la foto de la rondalla Katiuska? Seria genial poder trobar una foto de Tonetti als seus inicis, ells tenia 12 anys quan va integrar-se a la rondalla, seria l'any 1933 o el 1934 si no vaig equivocat. Moltes gràcies! Una forta abraçada des de Reus.


Filtre
Deixa la teva història