Pere Castaño - Ciutat Vella - La Rambla - Dimarts, 3 de març de 2009



     El públic de Pepe Rubianes no ha trigat gens a dedicar un homenatge al que ha estat un dels personatges més populars de la nostra escena, avui ja ho havia fet amb senzilles ofrenes florals a peu del teatre que s’havia convertit en la seva segona casa; en Pepe s’havia guanyat adeptes irrenunciables, amb la mateixa facilitat que s’incorporava a la llista negra dels intolerants, d’aquells que encara enyoren privilegis d’èpoques dictatorials.

 

     El vaig conèixer quan estava amb Dagoll Dagom, fora de l’escena desprenia afecte i abocava una simpatia torrencial, tots els seus amics han destacat a bastament la lleialtat que practicava amb ells; els que només l’han conegut des d’un pati de butaques trobaran a faltar el seu desvergonyiment senzill, directe i un punt escandalós, d’una franquesa de barri, però tampoc no oblidaran la lliçó de teatre seriós i compromès de la seva proposta sobre Federico García Lorca, una demostració d’integritat -i bon ofici escènic- que va irritar tant als nostàlgics que encara malden per tornar a les foscors d’ahir, ho palesen les amenaces que va conrear. Avui només podem dir-li adéu amb la seguretat de que perdem un autèntic home de teatre.

Maruxela - 03/03/2009 18:10

Adéu amic meu; espero que des del més alt, utilitzis el teu gran sentit d'humor per a riure de tots Descura que allí on estiguis ara , ningú et posarà una querella, per dir el que tot el món pensem, però per covardia callem quan és necessari dir . Haurien d'haver molts Pepes Rubianes en la terra, amb la teva sinceritat, humilitat, i capacitat intel·lectual per a dirigir-se amb subtil llengua afilada al més pintat energúmeno del món terraqüi . M'acordo molt de la teva sèrie en tv. de Makinavaja, una paròdia del que realment succeïx en la vida real.

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090202/rubianes-primera-actuacion-para-television-con-dagoll-dagom/433877.shtml

 Un sentit abraçada mestra i paisà

Kleiner Fürst - 03/03/2009 22:56

mai em va caure massa bé...

però tot s'ha de dir que he sigut molt jove i no he parat massa antenció al que deia aquest bon home.

 

No sé si m'hagués agradat... crec que deia les coses tal i com li passaven pel cap, no?? sincer i crític fins a la mèdula... bones qualificacions per una persona... aixó si que m'agradava d'ell, però els punts de vista crec que sí que eren diferents...

 

però la diversitat i la diferencia d'opinió és el que mou aquest món...

Joan - 03/03/2009 23:09

Se nos fue un tio cojonudo, te imagino alli arriba, la que vas a liar.

Descansa en paz

Joan

Maruxela - 04/03/2009 13:24
Kleiner Fürst ,assec discrepar amb alguns punts del teu comentari, sobre aquest senzill i gran personatge del món de l'humor. He tingut la gran sort de conèixer-lo en persona, com molts tants humoristes, personatges de l'esport, cantants, managers, actors etc. etc. que accedeixen a aquestes instal·lacions esportives, bé per a entrenar o actuar en festes del club. Aquest gran home, era una bella persona, amb un humor fi que obstaculitza com una estocada per als quals no li entenien o no els convenia entendre'l. No sé l'edat que tens, segons has comentat en anteriors comentaris, rondes els 18, edat curta para haver-lo conegut en les seves salses bones d'humor , que fatigosamente es podia interpretar en temps passats. Calia tenir molt tacte i disfressar molt l'humor per a llençar la pedra i amagar la mà i es donessin per al·ludides les persones per a qui dirigiria les pedres d'humor pesades. En una paraula, no es tallava ni un pèl per a cridar "gos" i amb qualificatiu a qui ho era .Si ho haguessis conegut t'hagués impressionat com a mi i sense esforç. Si de debò ames i creus en la justícia, humilitat, valor, t'asseguro que en aquest home haguessis captat aquests valors. Va ser molt sincer i crític amb qui ho va haver de ser. Estic d'acord amb tu que els punts de vista de cada ésser humà de vegades no coincideixen. No obstant això com bé dius tu. en la diversitat i diferència d'opinions radica el moviment d'aquest món nostre...perdona per l'extensió del meu comentari, que vale x 2  Una abraçada
Pere - 04/03/2009 13:32

Vull afegir algun matís a aquest intercanvi d'opinions: no és difícil d'entendre que molts dels exabruptes del personatge poguessin ferir alguna sensibilitat, el seu llenguatge contundent -moltes vegades francament groller- podia, i de fet així era, violentar algunes persones que, altrament, no dubtarien a subscriure el seu ideari polític i la seva actitud davant de la corrupció, la beateria i la hipocresia social. Però cal considerar totes les seves facetes públiques, així no hem d’oblidar que, a més dels seus monòlegs o les entrevistes explosives que hem pogut veure i escoltar, va tenir una trajectòria teatral com a integrant de prestigioses companyies i dins d’espectacles corals, on se cenyia amb eficàcia al paper que li tocava, i tant en aquesta faceta com en la de director d’obres molt personals i compromeses, va excel·lir.

 Crec que té tot el dret de ser considerat des de tots aquests punts de vista, jo així ho faig i, per aquesta raó, no puc deixar de lamentar la seva desaparició prematura.

 

Lletraferit - 04/03/2009 14:02

assec discrepar... vol dir 'siento discrepar'?

 

reconi kanem fords...

Enric J.S. - 04/03/2009 14:16

Insubornable, irrespetuós, sincer, groller, pròxim, rebel, egocéntric, antifeixiste, liberal, crític, intel.ligent, independent, àcid, simpàtic... i així podríem anar afegint qualificatius a aquest, per sobre de tot, artista irrepetible.

No cal, a vegades, per conèixer a algú, haver tingut un tracte personal, n'hi ha prou en veure i valorar els seus fets. I en Pepe Rubianes tenía quelcom que transmitía confiança i simpatía, independenment de que el seu humor agradés més o menys, molt o poc. A aquest home no se'l pot desitjar A. C.S. (al cel sigui), perqué segur que això l'importava tres pebrots, si no  que les seves cendres descansin en pau on ell tan va desitjar: a Cuba i a l'Àfrica.

dolors - 04/03/2009 14:29

M'agrada molt el teu escrit i coincideixo en el que hi dius.

Tot un personatge, polèmic en moltes ocasions, però tot un senyor mantenint el seu punt de vista i la seva manera d'entendre i enfrontar la vida.

Amb ell he rigut i plorat de riure, i també m'ha fet rumiar molt.

El trobaré a faltar, com a persona i com a personatge.

Joan Macià - 04/03/2009 15:59

Pepe Rubianes ha arribat a dalt de tot. Podem comparar-lo en altura escènica i verb als millors humoristes.

Com a monologuista, no es fàcil estar sol a l'escenari durant una hora i mitja i dominar la voluntat d'un public entregat que ja n'està fart de polítiques correctes i d'enganyifes de la caixa.

Un cop al Olimp dels escillits, Rubians (en gallec) feia el que volía, deia el que volía, actuava quan volía....

Això només es reservat pels dèus de qualsevol disciplina artística.....i Pepe ho era.

Descansa en pau ....i posa ordre al paradís.

Joan Macià

MARUXELA. - 04/03/2009 18:51

Menys el comentari de LLetraferit, m'agraden tots .Estic d'acord en tot sobre els vostres comentaris. Aquest gran home , tenia un somriure burleta que m'agradava molt. Moltes vegades quan ho veia actuar per la televisió ,em sentia feliç per escoltar-li dir coses que a mi m'agradaria dir a veus . Tenia comportaments molt gallecs i molt destacats com el de contestar en les entrevistes a preguntes responent amb altra pregunta. Intel·ligent era bastant , és una faceta que sempre vaig admirar en Pepe . Quan li convenia també es feia el llonguis i callava, per prudència, també per a no embullar-la. En el comentari de Joan Macias, llegeixo que Rubianes , feia el que li donava la gana , com i on anés. Doncs si, tenia aquest do de no tenir sentit del ridícul, per a fer de la seva vida un color. Pepe estimava la llibertat i si era rebel era amb causa , doncs lluitava per tot allò que no li encaixava en el seu viure del dia a dia. Creo que dintre de la seva rebel·lia havia una certa tendresa i noblesa i es deixava doblegar si això li anava a reportar nous valors a la seva vida, això és típic dels gallecs/as. Si és bo per a mi , és bo per als altres , osea aplicant la frase típica " El que no vulguis que et facin a tu, no l'hi facis als altres.           Pepe et vull

Salutacions

Kleiner Fürst - 05/03/2009 18:32

Com molt ben dius Maru... 

 

"[...]rondes els 18, edat curta para haver-lo conegut en les seves salses bones d'humor[...]"

Maruxela - 05/03/2009 18:39

Kleiner Fürst ,el teu comentari m'ha deixat clavada. Els punts suspensius dintre dels parèntesis tenen suspens. .Puc pensar per tu, però no m'agrada fer-me idees equivocades. No siguis dolent , i digues-me una mica que significat tenen aquests punts suspensius que tu, de bon tros, amb  misteri has tancat ( ...) Agafa la teva clau i obre aquest parèntesi

 Un abraçada  

Maruxela

Anònim - 05/03/2009 20:56
Pues en principio, el signo [...] no tiene más misterio que indicar que se trata de una cita extraída de un texto más extenso, luego que el original continúa antes y después de dicho signo.
Maruxela - 05/03/2009 22:57

Anónim, bien, gracias

Maruxela - 09/03/2009 20:12
ÉSSER O NO SER......APOSTANT PER UN MATEIX Com apesara l'ànima les vegades que l'ésser fidel a un mateix sembra dolor, desconcert, desil·lusió en alguna part. Són aquestes ocasions les quals, si som persones compassives i empáticas, posen a prova la nostra fé en nosaltres mateixos, en el que som i en el que desitgem per a les nostres vides. Solem no saber amb certesa el que volem, més aviat ho intuïm. Però tot és relatiu; depèn del moment que vingui això tantes vegades desitjat. Pot ser que arribat el moment manqui d'importància ja. Que nuestas vides hagin donat un gir i la nostra llista de prioritats sigui altra. Però en el moment latent podem percebre i convèncer-nos que això que tenim no és l'adequat perquè no ens dóna la felicitat de la manera que ens agradaria o perquè s'intuïx clarament com causa de destrucció o més dolor amb el passar del temps, per vincles més ferris difícils llavors de soltar, potser............ Terror al dolor; i lluitem buscant en el nostre interior raons de pes per a defensar la nostra decisió; per a no resultar producte del capritx; per a corroborar la nostra autenticitat i sentit de la justícia. Sospesar, calibrar....les raons són subjectives totes i han en aquest cas si el resultat compromet les nostres vides. Hi ha vegades que a un li agradaria ser conformista, fer ulls cecs als sentiments i autoconvencerse que això que pensa i sent no és real. Segueix un dia més...i altre.......al final no pots autoanularte callant la teva veu interior. Serà temps passat en fals, al final....solament temps haurà passat, hores, dias vivint en un teatre sense sentit. El final serà el mateix, vindrà inevitablement..........això o la mort personal. Cal ser i apostar valentament per un mateix, amb justícia i sinceritat, amb afecte, amb respecte i assumir les nostres vides, no les dels altres. Tots tenim un camí que recórrer. Uns ensopegaran més que uns altres en ell però al final.....al final, si un és autèntic amb un mateix tindrà la recompensa de la pròpia acceptació.
Maruxela - 09/03/2009 23:17
Cuando nacemos somos un pedazo de vida, nada más. Como la hoja nueva que brota en una rama, como un fruto.....millones de células se han dividido,multiplicado y ordenado según un código genético, ensamblándose  perfectamente las unas con las otras como las piezas de un tetris viviente.He ahí un nuevo ser virgen de cualquier condicionamiento que no sea el de sobrevivir. Libre de actuar, libre de pensar, libre de sentir.Pero este nuevo ser no está solo, nace dentro de una sociedad que se encargará de ir moldeándolo, con mayor o menor éxito y rediseñará sus alas, las del libre albedrío.Llegamos a pensar y sentir automáticamente, según el patrón de conducta aprendido. Reaccionamos mayoritariamente del mismo modo ante los mismos estímulos....es lo que se espera de nosotros.Pero hay veces que nuestra alma , esa  parte indeformable de nuestro ser, se rebela contra ese pensamiento o sentimiento impuesto y lo rechaza ineludiblemente, originando un profundo malestar, un gran pesar, una angustiosa duda. Ya no podemos discurrir cómoda y plácidamente por los caminos prefijados; nuestra "libertad" se haya comprometida.Nuestro planeta es nuestro campo de acción, donde respiramos, donde elegimos, donde actuamos. Pero no hay un sólo reducto de éste que no esté sometido a unas leyes, unas directrices, necesarias en unos casos, abusivas y déspotas en otros.Batallas hay y habrán por conquistas muchas veces maquiavélicamente inducidas  en nombre de la libertad.Odios fermentados en rivalidades inhumanas y sin sentido.Apariencias estéticas "convenientes".....................................................................................¿Hasta qué punto nos podemos considerar los humanos seres libres? La libertad que tenemos es como un pequeño caramelo que poder degustar en nuestra  intimidad, discreto e ilusorio placebo con el que recrearnos, débil reflejo de su magnitud.
Maruxela - 18/03/2009 12:34
REflexiones¿Por qué será que me siento pertenecer a otro planeta? Abandonado el microcosmos familiar en el que he vivido durante más de una década, descubro que el mundo gira de manera distinta a como lo creía.He descubierto tristeza, vacío, soledad, inconstancia, desamor, frivolidad, intolerancia....¿qué nos pasa a los humanos?La humanidad está en crisis de valores, eso que pronunciarlo suena a arcaico pero que es indiscutiblemente consustancial  a nuestro género. No nos damos cuenta, pero renunciando a ello nos estamos dirigiendo a nuestra propia destrucción.La persona es parte física, instintiva y otra, en mayor parte, espiritual, sentimental. Hoy por hoy se da primacía a la parte física, negándonos la espiritual. El motivo es el miedo al sufrimiento, pero no nos damos cuenta de que éste está presente y patente a diario porque al no alimentar nuestra parte espiritual nos sentimos incompletos, vacíos, sin rumbo.Hay una frase que dice algo así como que si cambias un grano de arena puedes provocar que el mundo se transforme, cambie. El grano de arena somos las personas que vivimos en este mundo que es como es porque nosotros lo hemos hecho así.La humanidad se mueve y transforma a base de relaciones, pactos y acciones entre sí. La relación base y generador expansivo sería la pareja, de cualquier clase, establecida únicamente por razón de una atracción física inicialmente y amor más tarde, desde el conocimiento y la aceptación del otro.Actualmente hay mucho miedo al amor, es como un revulsivo. Amar implica, luchar, aceptar, dar..."Amarse con los ojos abiertos" como propone Jorge Bucay en su novela del mismo nombre; y en este mundo en que todo gira deprisa y el egoismo impera, no hay ganas de eso. Queremos amor pero no hacemos nada para ganárnoslo. En su lugar nos buscamos sucedáneos placenteros breves y variados, relaciones cuerpo a cuerpo vacías, casi animales, como modo de obtener el sustento que nos reclama nuestro lado físico, pero ¿ y el lado emocional? El lado emocional lo tenemos hambriento, desequilibrado, porque aunque lo rechacemos está ahí y nos habla a voz en grito.Saludos
Set-ciències - 18/03/2009 16:19
Cordons!
Pollancre - 18/03/2009 16:36
Recordons!
Kim - 18/03/2009 19:13
Contrarecordons!
Jordi - 18/03/2009 19:29
Recontrarecordons!
Ció - 18/03/2009 22:32
De genollons la tia Maria cordaba cordons, cordons cordaba la tia Maria de genollons. Megarecontrarecordons!
Anònim - 18/03/2009 22:44
Los pasmados se pasmaban.¿De que se pasmaban ?de ser pasmarotes

Filtre
Deixa la teva història