pepita sanroma - Eixample - martines de la rosa - Dimecres, 18 de marš de 2009

Os en recordeu els dels anys 40/50, cuan teniem en una botella de coll ample un bolet, viscos, al que anavem posant aigua i al cap d'uns dies, la teniem que veure i afegiem mes aigua, i el bolet criaba mes bolets llafiscosos, deien t que curaba moltes coses?

áI passavem les crias de bolet a la familia i amics

. No se si am va curar algo, per˛ tenia que tragar aquella aigua cada dia........

enric j s - 20/03/2009 16:10

Hola Pepita, aquest beuratge no el coneixía, ens en tindrías que fer cinc céntims de que és el que curava.

Jo tinc una anécdota força divertida, d'aquelles per no creure, però que és veritat com que hi aigua al mar. La meva sogra donava als seus fills (la meva esposa i els meus cunyats) un terrós de sucre xopat amb petroli refinat per curar-lis les amigdalitis. Cap d'ells avui té amígdales.

An˛nim - 20/03/2009 18:40

Enric, el que curaba el llafiscòs bolet no ho se, pero m'el feien pendre, i el maleït, semblava un "alien" dels de les pelicules d'ara, anava clonan i cuan en feia un altre, l'anavem passant a d'altre gent. Al menys a casa no el preníem per tenir cap malaltia. L'aspecta que recordo era el dels bolets amb conserva d'ara, pero es feia molt gros. Si jo tinc ara 67 anys, potser en tenia, sis o set, máxim vuit anys, de la meva anécdota. Pregunteu a gent gran a veure si ho recorden, be....gran....mes gran que jo vull dir. I jo vivia a Gracia.

El cas que expliques del terrò de sucre xopat amb petroli no l'havia sentit tampoc mai, pero pensa que a aquella época, ens treien a tots les amigdales i els carnots de petits per norma, cosa que desde fa bastants anys ja no, en preferit  la conservarciò, també perque no es tenía gaire medicaciò per les amigdalitis, apart de les sulfamides i amb el descubriment  dels antibiòtics es va resoldre.

salutacions bdebarnesos

 

 

lletraferit - 20/03/2009 23:24

Van publicar una 'Auca del bolet', que tenia uns rodolins que feien així:

 

Un bolet de forma estranya

fa furor a tot Espanya.

Segons el dir de la gent

hauria vingut d'Orient.

. . . 

I ací comença l'història

d'aquest bolet ple de gloria.

El suc d'aquest hongo-mina

té per nom teo-micina.

Ho cura tot: ulls de poll

cor agre, la grip, el goll,

les picors de tota mena

i fins els dolors d'esquena.

 

l'auca tenia 48 vinyetes amb les seves 48 poesies, que acabaven així:

 

Un psiquiatre distingit

(pobres llunàtics) ha dit

que el bolet de tanta fama

és una pura camama,

i que ell, per moltes raons

prefereix els rovellons.

I ademés, que si això dura

i ningú no hi posa cura,

molta gent -ho diu clar i net-

es tocarà del bolet.

maruxela - 20/03/2009 23:52

Estaba sentada encima de un soldado, cuando me quemaron las anginas en vivo y directo .Estos métodos salvajes, eran los básicos, para exterminar las amígdalas. Menuda salvajada, aún la recuerdo con dolor

lletraferit - 21/03/2009 00:10

La teràpia miraculosa casolana anomenada ‘el bolet’ es va començar a divulgar per el nostre país cap el 1951. Amb un any, el seu us es coneixia gairebé a totes les cases.

A la premsa i a la ràdio va generar controvèrsies entre els seus defensadors i els seus detractors. A la ciutat de València, per Sant Josep del 1953 es van plantar unes 15 falles amb el tema ‘el bolet’, que allà en deien ‘el hongo’.

 

Els defensadors del bolet l’anomenaven ‘droga milagro’, perquè si el prenies t’ho curava tot.

 

Era un fong que va ser portat a Europa des del Japó, la Xina o la Índia, en diversos moments del temps. Els anys 1913 i 1918 era conegut a alguns Països Bàltics, a Russia i a Polònia. Més tard, des del 1925 al 1930 va ser conegut a Dinamarca, Alemania i Txecoslovàquia.

A finals dels anys 40 i principis dels 50 el bolet es va conèixer a Suïssa, França, Itàlia, Portugal i Espanya.

lletraferit - 21/03/2009 00:58

‘El bolet’ era un fong que es posava dins d’un recipient poc fons de vidre o ceràmica.

S’havia de tenir banyat amb una infusió de té negre (mai verd) lleugerament ensucrat.

S’havia de tapar el recipient amb una tela fina, per evitar la pols i els paràsits.

El bolet (sencer o un fragment) s’anava alimentant amb aquell suc de té, i anava creixent poc a poc.

El líquid anava perdent el color, i una tassa d’aquell suc clar era el que calia prendre cada matí amb dejú.

Tot seguit es tenia que afegir la mateixa quantitat de líquid extreta, amb més té negre ensucrat acabat de fer.

 

Hi havia persones que en van pagar gran quantitat de diners, però es veu que era millor -i més econòmic- que te’n regalessin un tros.

Un dels seus noms, a França, era ‘Champignon de la charité’, perquè la gent se l’obsequiaven els uns als altres.

 

Els laboratoris que van estudiar el fong, van comprovar que amb aigua de l’aixeta, ensucrada al 5%, també funcionava la cosa.

Però sense posar-hi sucre, el bolet no creixia i tant sols s’anava conservant.

Hi havia diverses espècies de bolet. L’Acadèmia de Ciències de París, l’any 1953 va publicar un d’aquests fongs amb el nom Aspergillus flavus-oryzae.

Però la gent en deia ‘bolet miracle’ ‘bolet de la caritat’ ‘bolet de la llarga vida’ ‘ bolet xinès’, ‘bolet japonès’ o ‘bolet Ma-Gu’.

 

Quan es va estudiar a fons, es va veure que hi havia diversos fongs, llevats i mucoses que, cultivats amb aigua ensucrada, formaven una pasta similar al fong ‘miracle’.

I la gent tenia a casa diversos tipus de fongs.

El cert és que les seves propietats curatives eren gairebé nul·les, i que més aviat podien produïr alguna mena de malestar digestiu, acidesa i febre.

 

Tot va ser un cas d’hipnosi col·lectiva, que al final es va acabar.

pepita sanroma - 21/03/2009 08:08
Lletraferit, millor explicaciò impossible, venin de tu no podia ser d'altre manera, i si senyor, un bon dia el bolet va a anar a la claveguera i no s'en va parlar mes.Si no s'haves acabat vès a saber com acabavem, perque tocats del bolet ja ho estavem...  A casa, no li posaven te, aigua i ara que ho has fet recordar, amb sucre....(mira que era dolenta de pendre aquella aigua!)
enric j s - 22/03/2009 14:05
Chapeau, monsieur Lettreblessé. Una molt detallada explicació. Gràcies.
pepita sanroma - 22/03/2009 15:17

Be lletraferit, estirant elfil del que vas escriure i visitant el google i trobat el passat

http://www.cfaitmaison.com/kombucha/images-kombu/multiplication.jpg

demanar traduir aquesta web

www.cfaitmaison.com/kombucha/kombucha-intro.html

i ja hem arribat al principi del meu record, exactament era això, i pel que es veu, no era tan inutil com ho van fer creure, i possiblement, el deurien esborrar del mapa, perque afectaria als laboratoris farmacèutics, clar que es una suposiciò meva.

 

cio - 24/03/2009 22:41
 

Jo em vaig lliurar que m'arranquessin les amígdales amb “tocs” d'un producte anomenat “azumetil”. La cosa funcionava així: quan se m'infectaven, cosa que passaba tot sovint, la mare agafava una agulla gruixuda de fer mitja i a l'extrem oposat a la punta hi lligava una bola de “cotó fluix” d'uns dos centímetres de diàmetre amb la qual cosa obtenia una “torunda” casolana que xopaba amb blau de metilè; llavors jo obria bé la boca, abaixava la llengua, que la mare s'encarregava de mantenir abaixada amb el mànec d'una cullera, i em ficava la torunda fins al fons per donar uns quants tocs a les amìgdales.

 

A l'estiu, a tall de refresc, em donaven un got d'aigua fresca en el qual disolien una culleradeta de magnèsia efervescent. Cada farmacèutic tenia la seva fòrmula per elaborar-la: la del meu farmacèutic tenia gust de llimona i era realment bona. Si d'amagat aconseguia preparar-me'n més a l'endemà tenia cagarrines ja que era laxant, una mena de l'actual sal de fruites ENO.

 

Per fer-nos forts ens donaven “oli de fetge de bacallà”, dolentíssim, i per disimular-ne el mal gust el barrejaven amb una mica de vi negre rebaixat amb aigua. Cal recordar també els brenars de pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre (una meravella, proveu-lo si no l'heu tastat mai) o pa amb oli i sal. Una bona solució per reblanir i aprofitar el pa sec. I el rovell d'ou amb sucre i moscatell que deien que feia venir gana. I no oblidem el diversos derivats alcohòlics tan reconstituents com l'aigua del Carme, l'aigua naf (de flor de taronger), les quines, els digestius com l'estomacal Bonet, les aromes de Montserrat, els chartreuses verd i groc, els orujos i les “pomades” menorquines, precorsors dels actuals “chupitos”.

I a l'hivern, per entrar en calor, res millor que un dit de vi negre amb un raig de l'aigua que mantenien calenta en un pot posat damunt de l'estufa de serradures. Versió cutre del “groc”, del qual ara no s'en parla, no deu ser prou modern.

maruxela - 25/03/2009 12:53

Las monjas del Hogar de Santa María  donde estuve internada hace la tira de años , no se andaban con tonterías en custión de solventar nuestros`problemas con las anginas.Tenía 5, años  cuando me llevaron al hospital militar a extirpármelas por medio de un hierro caliente, después de un  buen quemazo, pegué un grito sonoro. El soldado me cogio entre sus piernas , me agarró las manos hasta dejarme inmovilizada. Luego vino ese médico feo, con gafas caidas ,que terminaba de atontarte , metió el hierro ardiendo en mi garganta que me dejó trastocada perdida. Cuando me bajé del soldado le di una patada en la espinilla al médico que apesar de correrme por toda la sala no me alcanzó, el soldado se petaba de risa, pero estaba enfurecida llorando y llamando feo , tonto con la mirada más que de palabra al médico de turno. Luego me llevaron de vuelta al hogar y las monjas me metieron en la cama , de lo malita que vine. Me cuidaron durante una buena semana con mucho mimo, me daban cosas frias , aceite de ricino y bacalao. Desde entonces mi garganta está estupenda ¡Deu meu! que recuerdos...

Saludos


Filtre
Deixa la teva hist˛ria