Charles - Sant Martí - Moll de marina - Dilluns, 4 de maig de 2009

Tot semblava una bogería, la impotència s' apoderava de mi, ara la veia com aquell nàufrag que observa abatut la costa recolzat sobre un barril fusta corcat que sura amb prou feines en la soledat de la mar. Així la veia,  inalcançable per mi. En el meu interior es contradeien les idees, que l' havia perdut, que res es podia fer ja i per un altre part, tractava de cercar l' esperança per recuperar allò que m' havia desitjat tant i que jo malauradament havia desaprofitat. Feia un parell de dies que vagava pel món, viu per fora pero totalment fred inert i desconcertat per dintre, era un cadaver que per algun extrany motiu continuava en peu, en busca d' allò que més anehelava.

Desconec quin dia era de la setmana, pero jo no tenia classes per tan cap de setmana, la podia veure dilluns pero no vaig poder resistir parlar amb ella i quedar alegant que tenía un problema, ella va accedir i justamen al lloc on situo l'historia. Vam caminar fins arrivar al mar parlavem de temes espontanis, sense gaire sentit, pero era indiferent, estava al seu costat i això em feia feliç, pero uns moment vaig pensar que ella encara em desitjava amb totes les seves forces i que res ens podia separar, pero vam arribar al nostre destí. Sentats a la gespa vam seguir parlant, fins que el tema que m'incomodava sorgí d'alguna manera i em va fer despertar i veure la realitat, ella havia trobat allò que no havia trobat en mi. Recordo que em vaig precipitar, no podia creure encara el que em passava, d' alguna manera em vaig posar mes carinyós i vaig recolza el meu cap lleugeramen en ella, senzillament per veure la seva reacció. No li va sentar malament pero era evident que l'afecte no el retornar, els minuts passaren i vam decidir tornar, vam caminar fins a casa meva on ella es va despedir de mi. Mai m' havia sentit igual, mai havia sentit tanta impotència com en aquell moment, em podría haver donat per expressar-li els meus sentiments pero no va ser així, no vaig poder, la ràbia i la desesperació dominava cada un dels músculs del meu cos. Marxà deixant un estel'la de fredor sobre mi, no vaig poder reaccionar i només tenia forces per cridar, pero ho vaig trobar inutil i vaig pujar cap a casa, aquell dia vaig perdre una gran oportunitat, en perdria +.

kleiner furst - 06/05/2009 17:10

Jo espero no perdre mai la persona que tinc ara al meu costat.

Ara penso en molts moments els quals els he passat amb ell i per culpa meva van torçar-se...tinc por en aquest sentit... tinc por de cagar-la tan que es farti i se'n vagi...

Ell diu que no se'n anirà però també em diu sense dir-m'ho que aquestes petites coses (que no són tan petites), les he de canviar ja.

 

La vida és així, en unes es guanya i en d'altres es perd. Si al principi un no sap valorar el que tenim, la vida ens ensenya de la millor manera que pot: traient-nos el que més ens estimem i poc apreciem...

maruxela - 06/05/2009 19:46
Els llocs on van transcórrer els fets d'aquesta història , son molt singulars i el desenvolupament de la mateixa més.

 Creo que has perdut una oportunitat de dir-li el molt que l'estimaves.Vas Haver de ser més valent , el no, ja lo tenías , llavors haver buscat el si. Quan ella , va acudir a la teva cita, és perquè li interessava la teva companyia, en cas contrari no hagués acudit, si va deixar recolzar el teu cap en el seu hombro, és perquè li inspires confiança afectiva . Les dones solem ser reservades en el sentit d'exterioritzar els nostres sentiments, ens costa i preferim donar prioritat al baró, si se calla, falla la confiança de tractar el tema i d'aquesta forma no hi ha enteniments .A les dones, també ens agrada que ens alaguen , i ens diguin el molt que ens volen, desitgen, i també que ens cridin maques. Refereixo aquestes idees per la següent raó, sóc dona i tinc moltes amigues que opinen el mateix. Nosaltres, rares vegades diem a l'home , maco, preciós, et vull, més endavant quan la confiança se adueña de nosaltres ,fins als besem abracem estrenyent-los fort contra els nostres pits, amb cariño i dolçor. PD. hay la vida hay más ocasiones para no de subir al próximo tren

Salutacions

maruxela - 06/05/2009 19:54

He puesto mal el PD , se entrecortó .Quería decir... "que en la vida hay más ocasiones, para no dejar escapar el tren de las oportunidades" . Solo es cuestión de esperar y coger , el que más interesa"

Saludos

lletraferit - 07/05/2009 08:13

"Estimar -per si no ho saps- vol dir sentir un neguit fins a l'infinit"

Josep Pla


Filtre
Deixa la teva història