dani - Ciutat Vella - Carrer Hospital - Dilluns, 11 de maig de 2009




La Setmana Tràgica El port de Barcelona està ple de gom a gom. El que hauria de ser el patriòtic embarcament de valerosos combatents que van a defensar els dominis de la Corona Espanyola al Marroc, sembla un funeral, ja que és de fet n’és un preludi. Els reclutes miren les seves dones i fills que els acomiaden des del moll. Són conscients que igual que els seus germans als que el Govern va portar a Cuba, segurament ja no tornaran mai.
Tots són pobres, ja que els rics han pagat una contribució perquè algun d'ells sigui nomenat en el seu lloc.
En aquest ambient enrarit apareixen en escena algunes dones de l'aristocràcia barcelonina repartint escapulari als soldats. Entre elles es troba la dona del Comte de Romanones, un dels principals accionistes de les mines marroquines que hauran de ser defensades per aquells reservistes.
La indignació és total. Comencen els esbroncades mentre alguns escupen sobre els obsequis. El conat de revolta acaba i els vaixells parteixen cap al sud.
A Madrid es prepara una vaga per al 2 d'agost, però la catalana Solidaridad Obrera actua immediatament el 26 de juliol declarant una aturada de 24 hores que és seguit en els principals nuclis fabrils catalans.
Els ànims es caldo al saber que gran part dels reservistes que van sortir del port han mort al Desastre del Barranco del Lobo, en el que havia estat una total escabetxina.
El que havia començat com una simple acció pacífica antimilitarista desemboca en una revolta imparable. S’assalten comissaries i fins i tot una caserna. Es paralitzen els transports i als carrers s'aixequen centenars de barricades defensades per desenes de milers de barcelonins per tota la ciutat.



Els soldats es neguen a disparar contra aquells a qui consideren els seus companys.
Les ires acaben dirigint contra alguns edificis religiosos i els sacerdots responen amb foc obert. En poc temps cremen centenars d'esglésies i convents.



Per evitar que la flama s’estengui a la resta de l'Estat, el govern fa creure que es tracta d'una revolta independentista.
Després de pocs dies, la rebel·lió és sufocada.
Davant la manca de dirigents, tractant-se d'una revolta espontània, la repressió es dirigeix indiscriminadament i sense proves cap a tot el moviment obrer i amb especial virulència cap a les organitzacions llibertàries. No triguen a arribar execucions aleatòries com la del pedagog racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Aquest període ha passat a la història com "la Setmana Tràgica", en la qual van cremar les esglésies. No obstant això també hi va haver 119 morts, entre elles les de 8 policies i militars i 3 clergues. La resta de morts eren obrers. Sense comptar amb les 5 execucions posteriors, les 2.000 detencions i els milers de morts al Marroc. Realment sí, va ser una setmana tràgica...

Aquests foren uns fets que sens dubte van colpir molt la Barcelona d'aquells temps, ara, acostant-nos al centenari d'aquells dies podem imaginar-nos quin ambient s'hi respirava de la mà de l'historiador Ferran Aisa:
pepita sanroma - 13/05/2009 21:21

No oblidem mai la nostre memoria històrica, gracies per recordarla, amb aquesta exposició acurada d'aquella tragica setmana, (Jo la vaig sentir de boca dels meus pares). El boca a boca ha fet que es rescatessin molts episodis que van ser distorsionats pel règim. Per tota la gent anónima que va perdre la vida, i que els sus noms nomes han quedat a la memoria familiar, per a tots aquells que ho varen viure i encara estan entre nosaltres, que tothom tinguin el  dret d'explicarla i que ningù els tapi la boca.

salutacions 


Filtre
Deixa la teva història