daniel a - Ciutat Vella - Via Laietana - Dimarts, 1 de setembre de 2009



La història de la construcció de la via Laietana és molt coneguda. Va tractar-se d'una de les obres públiques més importants en la Barcelona del segle passat, que va modificar profundament la fesomia de la ciutat antiga i que obligar a desplaçar milers de persones. La ciutat hauria d'esperar-se fins les obres olímpiques i post-olímpiques dels anys vuintanta i noranta per veure una altra intervenció urbanística d'aquelles dimensions.

Fins el segle XX, el que avui coneixem com a Ciutat Vella era una teranyina de carrers estrets i foscos, amb escassos espais oberts. Si fem una volta pels voltants del carrer Princesa o la plaça de Sant Jaume tindrem una idea de l'ambient que s'hi devia respirar cent anys enrere. Aquella densitat urbana era resultat de la necessitat gairebé desesperada d'espai que tenia Barcelona: una ciutat ben viva, que creixia i creixia en número d'habitants però que no podia créixer horitzontalment degut a les muralles. Quina solució es va trobar? Doncs les remuntes, les volades, els carrerons estrets, les places esquifides i les voltes que convertien alguns carrers en autèntics túnels. Qualsevol sistema d'aprofitament de l'espai era bo. Naturalment, una aglomeració tan gran de persones comportava greus problemes de salubritat i seguretat pública.

A partir de l'any 1854, l'enderroc de les muralles i la construcció de l'Eixample van suposar un respir per a aquella Barcelona gairebé asfixiada, alhora que van iniciar un procés de transformacions urbanístiques que durarien dècades i que canviarien per sempre l'aspecte de la ciutat.

Probablement, els habitants d'aquells carrerons de la ciutat vella van pressentir aviat una amenaça sobre el futur de les seves llars. M'imagino que més d'un alçava la vista per contemplar el seu carrer i pensava: "Quant durarà, tot això?". I és que en el seu famós "Pla de Reforma Interior y Ensanche" de 1859, Cerdà ja va preveure obrir tres grans vies en la ciutat vella: dues entre l'Eixample i el mar (perllongant els carrers Muntaner i Pau Claris) i una transversal entre Montjuïc i el parc de la Ciutadella. Aquesta proposta cerdiana va ser represa en el pla de Baixeras (aprovat el 1889). Per sort pels veïns de la zona, les dificultats econòmiques i els problemes legals que suposaven les expropiacions van mantenir el projecte paralitzat durant molt de temps. De fet, va ser necessària una modificació de la llei d'expropiacions per ajudar a desencallar el procés.

A principis del segle XX, l'alcalde Domènec Sanllehy qui va decidir tirar endavant el projecte de la Reforma. De les tres vies proposades es començaria per l'anomenada Gran Via A (després coneguda com a via Laietana gràcies a Francesc Carreras Candi). Aquesta immensa obra, deien, suposaria enormes beneficis per als ciutadans. Per una banda, l'Eixample era ja una realitat puixant i es necessitava una artèria que el connectés directament amb el port. Això facilitaria el trànsit de mercaderies i, en definitiva, la prosperitat de tota la ciutat. Per altra banda, una avinguda de vint metres d'amplada sanejaria i modernitzaria una zona històricament molt degradada (cal recordar que, en aquells temps, fer de Barcelona una capital "moderna" era gairebé una obsessió). Naturalment, hi havia un tercer motiu molt més oficiós: facilitar a la policia i l'exèrcit endinsar-se en un sector de la ciutat amb una població potencialment subversiva (Barcelona era una ciutat socialment molt agitada aquells dies). Les expropiacions van començar a negociar-se immediatament. L'obra va adjudicar-se al Banc Hispano-Colonial l'any 1907.

Tractant-se d'un projecte de tal envergadura va córrer molta tinta, amb alguns intel·lectuals posicionant-se a favor i uns altres en contra. Curiosament, el poeta Joan Maragall va posicionar-s'hi absolutament a favor malgrat que s'havia criat en els carrers que serien destruïts. Com es pot llegir en La ciudad de Ensueño: "Esos callejones van a desaparecer; esas plazuelas quedarán disueltas en la amplitud de la vía nueva; caerán esos obscuros macizos de piedras seculares, y el sol que ahora se filtra en la estrechez centelleará anchamente dorando las grandes nubes de polvo de los derribos; y el viento correrá libre a lo largo de lo que fue ciudad vieja. [...] Al fin este barrio que va a morir me agobia y me enternece, y me voy, y me lo llevo dentro; por mi, ya pueden derribarlo".

El dimarts 10 de març del 1908 s'havien aixecat cinc tribunes entre els carrers Ample i Consolat, des d'on les més altes autoritats assistirien a l'inici de les obres. El mateix rei Alfons XIII, empunyant un pic cerimonial, va dirigir-se al portal del número 71 del carrer Ample (la casa del marqués de Monistrol) i va fer-hi saltar algunes pedres. Passaven deu minuts del migdia. Després va sonar la banda municipal i van desfilar brigades d'obrers engalanats per a l'ocasió. La Reforma havia començat.

Van expropiar-se 270 finques, van destruir-se o mutilar-se molts carrers i entre dos mil i deu mil persones van ser desnonades. Els propietaris i els industrials de la zona van pressionar per embutxacar-se bones compensacions, però les persones més modestes moltes vegades van veure's al carrer sense veure ni un ral.

Va ser la protecció del patrimoni artístic i històric el que va semblar preocupar més a la intel·lectualitat catalana. Entitats com la Unió d'Artistes, l'Associació d'Arquitectes i el Centre Excursionista de Catalunya van demanar a l'Ajuntament que es fes el possible per salvar els elements de valor arquitectònic amenaçats per les obres. (Alguns d'aquests elements no estaven ni tan sols catalogats per trobar-se en l'interior d'habitatges particulars, per exemple alguns fragments de la muralla romana). Personalitats de la talla d'Antoni Gaudí van adherir-se a aquestes peticions. En Gaudí va aprofitar, per cert, per carregar contra Cerdà i els defensor de les línies "rectes i pesades" com a solució urbanística per a la ciutat (Diari de Barcelona, 10 de novembre del 1908). Amb una sensatesa poc usual, l'Ajuntament va atendre aquestes peticions i va anomenar una "Delegació investigadora i de vigilància de les obres de la Reforma" que catalogués el patrimoni de valor històric i artístic que es veuria afectat per les obres. Pel que sembla, aquesta delegació va fer la seva feina tan a consciència que el Banco Hispano-Colonial va protestar, adduint que la seva activitat endarreria les obres.

Gràcies a aquesta delegació va salvar-se (parcialment o total) patrimoni de tota mena, des de restes romanes i medievals fins a esgrafiats i balcons ornamentals. De vegades, els elements a conservar eren traslladats a un altre emplaçament, de vegades eren simplement arrencats del seu emplaçament original i emmagatzemats. Algunes de les peces que es van rescatar van donar lloc a l'embrió del que seria el Museu d'Història de la Ciutat. L'edifici del Col·legi de l'Art Major de la Seda va ser l'únic gran edifici afectat que va romandre exactament en el seu lloc (originalment al número u del carrer de Sant Pere més Alt, després al número 50 de la via Laietana). Per cert que d'aquí van sorgir van ser les bases d'un moviment preservacionista que va proposar altres projectes per a la restauració (de vegades més aviar reconstrucció) d'edificis històrics de la zona. Alguns edificis emblemàtics de la zona no van arribar a salvar-se, per desgràcia. El palau del marqués de Monistrol, l'església de Santa Marta, l'edifici del gremi de calderers o els mateixos porxos dels Encants (tocant a la plaça de Sant Sebastià) van caure sota l'acció destructora de la piqueta.

La via Laietana va construir-se per trams. A finals de juny del 1909 va inaugurar-se'n el primer, que anava de la plaça de Sant Sebastià (actual plaça d'Antonio López) fins la plaça de l'Àngel. Enmig d'una gran expectació, les autoritats el van recórrer a peu encapçalades pel rei Alfons XIII i l'alcalde accidental Albert Bastardas. Explica en José Tarín-Iglesias que l'alcalde Sanllehy (dimitit feia poc) va assistir anònimament a la inaguració de l'obra que ell mateix havia promogut, com un ciutadà més. El segon tram s'estenia de la plaça de l'Àngel fins a Sant Pere més Baix. El tercer i darrer tram arribava fins a la plaça d'Urquinarona. Va inaugurar-se el 1913: la via Laietana estava ja completada.

De tota manera, haurien de passar uns quants anys més fins que la via Laietana adquirís l'aspecte que té avui. El seu primer edifici va ser el del Banc Hispano-Colonial (no podia ser d'una altra manera), erigit en el número tres. Però va ser arran de l'Exposició Internacional del 1929 que es va promoure aquesta nova via com un aparador d'edificis monumentals a l'estil de les grans avingudes de París. (A més, aquestes grans construccions amagaven convenientment els immobles més degradats de la Barcelona antiga). Va ser també en aquesta època quan va popularitzar-se el nom de via Laietana entre els barcelonins. Durant molt de temps es va conèixer aquesta via com "l'avinguda de la Reforma" o simplement com "la Reforma". Com recorda el periodista José Tarín-Iglesias, els seus pares i els seus avis "Hablaban de ir a la Reforma y de que venían de la Reforma" (La Vanguardia, 15 de març del 1968). Com a anècdota, en la pàgina web de l'Ajuntament s'assenyala que el darrer solar buit va edificar-se l'any 1958).

Les dues altres vies que havien d'entrecreuar la Barcelona vella no van arribar a completar-se mai. La Gran Via B (que connectava el carrer Muntaner amb el port) ha quedat a mig fer amb la construcció del passeig de Drassanes i la rambla del Raval, tot i que és un projecte encara cobejat per l'Ajuntament. De la Gran Via C (de Montjuïc al parc de la Ciutadella) també tenim alguns bocins, com l'avinguda de la Catedral i l'avinguda Francesc Cambó.

En total van ser 85 els carrers de la Barcelona vella que van desaparèixer totalment. Per la seva sensibilitat vers aquell tros de la ciutat sentenciat a mort, algunes actuacions de l'Ajuntament de Sanllehy resulten sorprenents vistes avui en dia. Per exemple, l'Ajuntament va promoure concursos de pintura i fotografia per retratar els carrers que desapareixerien. Els fotògrafs van recórrer els carrers gairebé metre a metre, plasmant per sempre amb les seves càmeres una Barcelona que aviat deixaria d'existir. (Que jo recordi, en cap de les obres faraòniques dels darrers temps s'ha promogut institucionalment una mesura similar). Gràcies a això, ara tenim una documentació de gran valor sobre aquella Barcelona desapareguda.

 

Al meu blog podeu trobar més fotografies i dos plànols de la Barcelona del segle XIX on es pot veure com era el traçat dels carrers desapareguts.

 

Daniel

 

http://documentbarcelona.blogspot.com 

http://elsmillorsdies.blogspot.com 

nuit - 02/09/2009 12:27
No deixa de ser similar a la rambla de Raval... però més gran, es clar! saps si hi ha documentació i fotografies del patrimoni desaparegut?
daniel a - 02/09/2009 16:17

Sí, la rambla de Raval és de fet un tros de la “Gran Via B”, la via que havia d'unir el carrer Muntaner amb el port. Si mires el mapa de la Barcelona actual, veuràs que entre la fi del carrer Muntaner i el principi de la rambla del Raval només roman un petit tros de ciutat vella (set o vuit carrers: Ferlandina, Riera Alta, el carrer del Carme, etc.). Existeix des de fa temps un projecte per tirar-los a terra i crear una nova “via Laietana” en aquella zona.


Com comento en l'article, l'Ajuntament va organitzar un concurs de gravats i fotografies dels carrers que havien de desaparèixer. Per tant, existeix moltíssima informació gràfica. Jo he anat buscant fotografies d'aquells carrers i aviat en faré alguna entrada a BdeBarna.

nuit - 03/09/2009 18:39
hi ha molta documentació sobre el que hi havia abans de la Via Laietana pero molt poca del que varen tirar per fer la rambla del Raval... i mira que es prou recent... només eren cases?

Filtre
Deixa la teva història