L'any 1988, vaig anar a viure al carrer Sant Pau. Tot i que el barri del Raval estava en plena neteja pre-olímpica, encara es vivien els darrers dies de la plaga de l'heroïna. El quadre del primer dia fou el següent: el carrer estava col.lapsat per una caravana de vehicles que feia cua perquè una ambulància retirava una persona que havia patit una sobredosi; després mentre netejàvem el pis de lloguer vam localitzar unes cinc o sis agulles; la cabina, pensem que no hi havia mòvils ni el pis tenia telèfon, estava en una cantonada de la plaça Salvador Seguí i sovint també hi havia xeringues. Just al davant del balcó que donava a Sant Pau hi teníem un topless.
Érem sis estudiants, dos a cada habitació, en un pis de seixanta metres quadrats. Com diu la cançó teníem la comuna a la galeria, i a l'altre banda el balconet pel qual observàvem una vida molt diferent a la del poble. Com a punts forts, dir que el pis era cèntric, a dues passes de Plaça Catalunya i del metro de Liceu i només ens costava entre tots trenta-sis mil pessetes. Tot i així, al ser el primer any a la ciutat no coneixíem res i vivíem intensament dins el pis. Quasi tots només teníem classe al matí, per tant de dilluns a dijous cuinàvem i els divendres anàvem al poble. Aquests dinars i sopars eren rotatoris, i les provisions les compràvem al Mercat de la Boqueria i en el desaparegut Simago. Això sí, tots nosaltres pagàvem les despeses amb els diners que a l'estiu havíem guanyat treballant al poble. Teníem aquest petit orgull de no haver de demanar diners a casa. Evidentment el pressupost no donava per gaires luxes, menjàvem puré de patates, "potaje", amanides d'arròs, pasta i el dia que volíem fer un extra ens arribàvem fins el Centro Aragonés, al carrer Joaquín Costa, a fer un menú.
A la tarda ens solíem jugar a sorts qui anava a la bodega del costat del portal de casa a comprar Mahou i quicos per tots, i aquest podia ser perfectament el nostre berenar. Finalment féiem el treball de la Universitat i el sopar i sobretot xerràvem en tertúlies que s'allargaven fins la matinada. Recordo amb enyorança, tot i no dormir gaire, aquestes vetllades al costat de la ràdio escoltant el Carlos Pumares amb el seu inoblidable programa "Lluvia de estrellas", que ens servia per informar-nos de les darreres estrenes i dels clàssics del setè art de tota la vida, tot i que sovint posava a parir alguns fans del programa que trucaven per fer preguntes o comentaris. També insertava fragments de diàlegs de pel.lícules entre les seves explicacions.
A mi em va passar el mateix amb "La República a Nou Barris".
El registre no sempre funciona bé, i "desregistra" tot sol l’usuari. Quan passa amb comentaris, el comentari no apareix perquè ha de tenir un autor registrat però, pel que és veu, quan passa a l’hora d’enviar una història, s’envia com d’autor "Anònim".
