Pere Castaño - Eixample - Dissabte, 22 de gener de 2011



Sempre he estat afeccionat al jazz, i a més, per raons professionals, durant uns anys vaig tenir el privilegi de tractar i col·laborar amb músics mítics com Count Basie, Oscar Peterson, Dizzy Gillespie, o la incomparable Ella Fitzgerald... (en general, els intèrprets de l’òrbita del gran productor i mànager Norman Granz) mai, però, vaig conèixer personalment un personatge tan destacat –i a la vegada proper- com el nostre Tete Montoliu. Un home que va superar la seva ceguesa amb un irreductible afany de perfecció envers la música. Tot i la admiració que sempre li he professat, havent col·leccionat una notable part de la seva discografia i fet servir manta vegada els seus enregistraments en audicions de divulgació musical, mai la providència em va posar al seu davant, donant-me la oportunitat d’encaixar una mà màgica com eren les seves

 

Quan he dit proper, a més, ho deia en el sentit més estrictament físic, ja que durant anys havíem estat veïns al mateix barri, només un centenar i escaig de metres separaven els domicilis respectius, tot i així mai vaig creuar-me amb ell pel carrer, ni varem coincidir a cap establiment comercial, ni s’esdevingué coincidir en algun restaurant del veïnat comú. L’edifici del carrer Muntaner, on va viure el genial músic, exhibeix una placa d’homenatge ben merescut, però, naturalment, no informa del seu caràcter singular, per fer-ho hauria d’estendre’s en un reguitzell de fets i anècdotes inacabable, de les quals potser les més sorprenents foren relacionades amb la veneració pel Futbol Club Barcelona, tan intensa que fins hauria seguit més d’un partit per la ràdio a través d’uns petits auriculars, que duia discretament mentre tocava el piano durant un concert, davant del públic... Val a dir que, una de les nombroses distincions que l’han honorat, és la Insígnia d’Or i Brillants del Barça, que valorava moltíssim.

 

Amb un prudent interrogant, s’ha de recordar la afirmació d’algú, assegurant que enmig d’una audició va arribar a exclamar –endut per l’entusiasme- un estentori “Gol!”, d’un partit especialment rellevant, sense deixar de teclejar l’instrument... és d’aquelles coses que definim amb la clàssica dita italiana: “E se non è vero, è ben trovato”.

 

Actualment coincideixo sovint amb en Jordi, el seu fill, que compra a la mateixa cansaladeria on ho faig jo, a aquest noi –avui un home- algun cop li he recordat trobades fortuïtes, a representacions de diumenge, dels cicles de teatre infantil als Lluïsos de Gràcia, o els que oferia Cavall Fort, jo hi duia la meva filla que era aleshores una nena, com ell. Mai li he dit com em va colpir el primer cop, en adonar-me que el nen era cec, com el seu pare, tot i això manifestava una ferma voluntat de prendre part d’activitats visuals... allò que no copsava amb l’oïda, s’ho feia explicar, i seguia amb gran atenció les vicissituds de l’obra de teatre. Tota una lliçó de ganes de viure amb normalitat! I, segurament, una evidència de que ha heretat la forta personalitat del gran Tete, un dels intèrprets més rellevants i internacionals que ha donat Barcelona al món de la música moderna.


Filtre
Deixa la teva història