Pere Castaño - Ciutat Vella - Parc de la Ciutadella - Diumenge, 13 de març de 2011



Aquesta gràcil figura va ser durant força temps –ho he viscut, a la meva infància- una de les icones que assumien la representació de Barcelona.

 

La delicadesa del seu gest per verificar una pluja gairebé imperceptible, la inclinació elegant del cos i, sobretot, l’abillament a la moda de l’època, la feien seductora a ulls dels barcelonins que –potser- enyoraven èpoques més propícies; parlo des de la fosca perspectiva d’una postguerra viscuda amb totes les conseqüències nefastes de les privacions: alimentàries, tecnològiques, culturals i de llibertat, que el franquisme anorreador feia omnipresents a les nostres vides.

És oportú remarcar que el seu vestit té un gran protagonisme, no tan sols per l’atractiu històric d’una moda pretèrita, sinó que representa un rar testimoni documental: l’escultor -Joan Roig i Solé (1835-1918), un reusenc format artísticament a l’Escola Llotja de Barcelona- va viure el Noucentisme de ple, un moviment impregnat de classicisme que implicava tant les arts plàstiques com l’arquitectura, defugint representacions realistes en benefici d’aquelles més simbòliques.

Però, gosaria dir que avui la bonica figura d’aquesta damisel·la ha perdut protagonisme. Aventuro dues raons: la primera és que, mentre antany era a la vista de tothom que entrava al Parc de la Ciutadella -en una passejada o escurçant camí cap a l’altra banda del parc- la podia contemplar, ni que fos sense aturar-se. Això la feu familiar i propera a pràcticament tots els ciutadans, que un dia o altre l’haurien vist. Però, es va produir una ampliació –necessària, imprescindible- del recinte  zoològic, i la font coronada per la figura hi va restar a dins, aleshores, només qui entra al Zoo la veu, i encara en competència amb tota mena de bestioles altament seductores: grans felins, paquiderms, remugants, micos, lloros i rèptils exòtics criden l’atenció de menuts i adults, sense comptar amb el sorprenent espectacle dels dofins! Això fa que la noieta romàntica passi a un discret segon pla... em temo que només els ganàpies nostàlgics li dediquem atenció suficient, i encarem l’aparell fotogràfic homenatjant-la.

La segona raó, probablement s’esdevé amb la incorporació de tants i tants altres símbols, edificis i icones que la ciutat ha anat sumant, a conseqüència d’una accelerada modernització. Avui allò que en diuen skyline de la ciutat s’ha omplert de noves siluetes, els carrers tenen moltes més referències artístiques –o no tant- que proposen múltiples itineraris turístics o culturals i, per acabar-ho d’adobar, en molts indrets i moments del dia la gent que pobla els nostres carrers són forans, molts venen de pas, guia i plànols en mà, sense referències d’un passat personal vinculant, amb avidesa de consum immediat, que arracona tot allò que uneix el ciutadà amb Barcelona, a través de fils invisibles, teixits amb memòria i tradició. La polida senyoreta serà ignorada per una immensa majoria!

Ara, que ningú em pregunti si tot això és bo o dolent, no ho sé pas; pot ben ser que, si jo hagués viscut abans que la font de la “Dama del paraigua” existís, hauria trobat algun altre tema que m’inspirés un relat nostàlgic. Per que el temps no s’atura mai, i nosaltres, sí.


Filtre
Deixa la teva història