ferdinand - Gràcia - Parc Güell - Dimecres, 22 de juny de 2011

Era la seva pell fosca, les seves pupil·les de girasol, el seu to de veu, el seu somriure, els seus llavis, el seu posat somiador, la seva forma de ser, juganera.

Després d'uns dies de trobar-nos a la ciutat, de pessigolles a la panxa i de molts "em moro de ganes de besar-la" però no besar-la, allà va succeïr. El primer petó, fugitiu i esmunyedís, però el primer petó. Parlavem d'escapar, de somiar, de les llums de la ciutat, de la gent que allà baix vivia. Feia fred, era desembre, però el dia abans ens haviem banyat a la platja, i l'havia abraçat, el seu cos humit i salat i, en aquell moment, m'havia convertit en la persona més feliç del món, per coneixer-la. Si l'amor és química, com ens diu Punset, m'agradava aquella química. Tansols agafar-li la mà, abraçar-la, per sentir-me protegit i feliç, content de tenir algú que coneixi els meus secrets i que m'escolti, amb qui somiar i fer realitat somnis. Sentir que no hi han barreres ni existeix el temps. Allà dalt, per primer cop, vaig comprendre-ho. Com no podiem ser omnipotents si estavem al vell munt d'una ciutat, contemplant tot allò que succeïa, allà on només importavem nosaltres dos.

Aquella M. va marxar i no ha tornat. Confio en que ho facii, potser sóc massa somiatruites, paradoxalment ella em va ensenyar l'importància que tenia somiar. Tornar a ser com era també seria bo per ella, tothom necessita un equilibri.

L'estimo.


Filtre
Deixa la teva història