• Enric - Eixample - Sagrada Familia (Metro) - Dimarts, 23 d'agost de 2011

La gent caminava amunt i avall al meu voltant. Ignoraven el que estava a punt de fer. Feien la seva vida, normalment, sense imaginar-se ni per un moment el que jo pensava. Una dona li feia entendre al seu fill que no podia correr per l'andana i li demanava que s'estigués quiet. El noi que tenia just al meu costat ballava tímidament la música dels seus auriculars i un home apuntava alguna cosa en una agenda marró, vella i desgastada. El cor se m'accelerava per moments i em venien mil imatges al cap. Em vaig començar a fer preguntes, a plantejar-me coses... M'atacaven els dubtes i les contradiccions i vaig començar a suar. El so i la tremolor del metro es començava a sentir sota els peus. Algunes de les persones que estaven assegudes al banc de l'andana es van començar a aixecar per mirar d'agafar lloc al metro i poder seguir asseguts. Potser havien de viatjar lluny o potser simplement eren uns ganduls. Jo no pensava seure, ni tampoc pensava anar molt lluny. Jo només pensava en el que estava a punt de fer. Vaig mirar als ulls a la mare del nen inquiet i ella em va tornar la mirada amb un somriure còmplice i amable. El so i la tremolor eren cada cop més evidents i anunciaven que irremediblement arribava el moment de fer el pas. Vaig respirar fons, les mans em suaven, les cames se’m desestabilitzaven lleugerament, l'ull esquerra em va començar a tremolar i els llavis se m'assecaven a una velocitat vertiginosa. Potser havia estat un error, potser no m’ho havia pensat gaire bé o potser no era el moment. Les dues llums encegadores del metro van apareixer amenaçadores pel tunel. Cada cop eren mes grans, cada cop eren més aprop. Finalment el metro es va aturar i l’atzar va voler que la porta d’un dels vagons em quedés just al davant. La porta es va obrir i jo em vaig quedar paralitzat. No podia fer el pas, em semblava molt precipitat. Llavors, de sobte, vaig aixecar la mirada i la vaig veure. Estava just allà, en aquell vagó que m’havia quedat al davant, darrera d’aquella porta que em convidava a entrar. Vaig fer un pas decidit endavant deixant que la porta es tanqués darrera meu. El noi dels auriculars, la mare i el seu fill, l’home de l’agenda marró... tothom va desaparèixer, el temps es va aturar i jo seguia sense dir res. Feia massa que no la veia. Era ella però amb una altra lluentor als ulls. Tenia més d’ella i molt menys de mi, i no vaig trobar ni rastre del “nosaltres” que un dia vam compartir. Es va tocar els cabells entre coqueta i nerviosa, i després, com si es tractés d’un guió après i assajat, em va deixar anar un: Què era tan important? Em baixo a Sagrada Familia. Després de dos anys, ella havia acceptat que ens veiéssim només si ho feiem al metro, perquè sabia que passés el que passés tindria un final ràpid. Jo volia concentrar les millors paraules en tres frases, pero no em sortia res. Em sentia com un creatiu publicitari sense èxit que intenta impactar en 30 segons i no ho aconsegueix. M’invaia el record d’aquelles nits de comiats eterns al porxo de casa dels seus pares, d’aquelles tardes d’estiu tranquil•les, fent l’amor sota el ventilador, mentre fora la gent es moria de calor. D’aquelles nits sense dormir, compartint música, ensenyant-nos cançons que ens feien pensar l’un en l’altre. Em torturava la nostàlgia de l’olor del sabó que posavem a la banyera quan ens estavem hores jugant amb l’aigua i la pell, a la llum d’unes espelmes. Recordava cada plor i cada somriure que havíem compartit. Anyorava la complicitat de poder parlar amb una mirada i que no fes falta dir res. Les converses absurdes de mitjanit que acabaven amb petons infinits perduts entre els llençols. La seva manera de tocar-me el clatell mentre conduia, tan delicada i tan intensa a la vegada. M’aturdia pensar que s’havia acabat, em resistia a acceptar que mai més tornaria a sentir la porta desde la cuina, mentre feia el sopar, i per dins tenir aquella sensació de que arribava el millor moment del dia. Que ja no ens dormiríem al sofà mirant qualsevol sèrie i em despertaria amb un petó i un: Anem a dormir amor... en veu baixa. Tremolant, però amb la força que em donanven aquests records, la vaig mirar als ulls i li vaig dir l’únic que tenia clar que no li volia dir: Em perdones? Llavors, ella va somriure insolent i em va respondre el pitjor que podria haver escoltat: Ja fa temps que t’he perdonat. I llavors em vaig adonar. Ja no sentia absolutament res per mi i per això em podia perdonar. Era un d’aquells perdons on ja no hi ha rencor, ni retrets, ni res... perquè ja no hi ha ni gota de passió, que és el que ens porta a la lluita interior. Era un perdó que em donava a entendre que ja feia temps que m’havia expulsat per sempre del seu cor. Hagués preferit que no em perdonés, que m’hagués regalat unes llàgrimes i que hagués hagut de marxar sense acabar la conversa perquè no hagués pogut. Però no. Em va perdonar... i la vaig perdre del tot i per sempre.
lletraferit - 25/08/2011 12:33

Bona aquesta. Ben treballada. Té ganxo.

 

joanmacia4 - 26/08/2011 16:17
Trista i molt ben explicada. Qué difícils son les rel.lacions humanes...

Filtre
Deixa la teva història