Julia - Ciutat Vella - C/Tallers - Dilluns, 5 de setembre de 2011

Ella es deia Marta. Tenia els ulls blaus, com el cel, i un somriure que enlluernava a qualsevol. Caminava, com ho faria una fada, sense quasi tocar el terra. Somreia, amb els dits acariciant les fulles dels arbres o el tacte aspre de les parets de les cases, i tothom se la mirava.

No directament, asclar, però hi passaven al costat i després es giraven per assegurar-se de que era real.

O la fitaven de reüll, o fins hi tot aquells que la ignoraven sentien en el cos un calfred que els estremia quan s’hi apropaven.

Ell, que es deia Pau, la mirava. Durant hores.

Vivia a la casa blanca just  al costat de la ferreteria, al davant de la casa groga, on vivia ella, i els  Dissabtes s’asseia al banc de davant la casa, i fingia que  reparava la bicicleta.

I la mirava, mentre ella estudiava a la finestra aliena a aquell món.

Amb els temps n’aprengué les línees; el perfil, la forma com el coll es corbava i queia, blanc, fins a aquella espatlla arquejada.

N’aprengué el color dels ulls, la textura dels llavis molsuts, la blancor, pura, de la pell en eriçar-se...

I un dia, quan ell s’havia quedat absort amb un pneumàtic a la mà, mirant-la, ella el va veure.

I li va somriure.

Es van quedar mirant-se deu, vint segons. El pneumàtic li va caure, rodolà carrer avall i ell va haver de córrer a buscar-lo.

 


Filtre
Deixa la teva història