Anònim - Eixample - Divendres, 21 de juny de 2013

Siempre que voy a Barcelona a la Estación de Sants para coger el Ave y irme a Madrid, me gusta visitar primero la Sagrada Familia.

Ese dia, cogi el metro tarde y casi no llego... corriendo siempre a todos lados, para no llegar a ningún lugar al que yo deseo ir.

Subo al Ave, busco mi asiento entre tantos desconocidos y me acomodo. Partimos de Sants a Atocha sin demora.

Admiro el maravilloso dia de viaje lleno del luz  y cuando estoy lejos de mi mundo cotidiano, creo sin darme cuenta, un mundo paralelo que mi alma ansía.

Un mundo, que atraves de la ventana, mis pensasmientos pueden tocar las nubes. Donde puedo acariciar con ternura tu no presencia, que no es lo mismo que sentir tu ausencia en mi.

Puedo rozar suavemente en el recuerdo nuestra conversación y el silencio, compartido entre frase y frase, decía más de ti que tus propias  palabras... tus gestos, tus movimientos, tu mínima expresión te delataba la tristeza que querias ocultar.

Puedo cerrar los ojos y en mi mundo soñarte entre notas musicales, en un presente muy diferente. En mi mundo, puedo olvidarme de todo mientras abrazo tu aliento.

Pero solo, en ese mundo existes. No estas en mi presente ni tan solo eres pasado y jamas seras mi futuro.

Llego a Atocha, guardo los sueños y los recuerdos en la caja de Pandora. Recojo esos momentos de confianza compartidos entre desayunos, comidas y infusiones de te y tambien los guardo.

... de tornada, d'Atocha a Sants, obro la caixa de Pandora però ja no hi són aquests pensaments. Sigui el que sigui, es el que perdem entre estació i estació, entre viatge i viatge.

Ens resta el temps viscut, el que compartim amb les persones importants, amb els nostres amics que ja saben que uns  marxaran i uns altres els substituiran.

Sigui el que sigui de tot aixó, de moment som en el temps i en ell ens teixim: uns fugim d'ell i uns altres es mantenen. El temps es valuós i val la pena d'aprofitar-lo i sentir-lo tal i com be.

Deixem que la vida segueixi el seu curs i aquesta, potser, ens oferirà el que consideri que es el millor per nossaltres i el nostre mon...deixem marxar als que no es volen quedar. Potser es millor que no deixin cap rastre i ens deixin oblidar-los.

No m'acompanya de tornada cap element que em pugui distreure l'atenció d'escoltar el meu cor. Batega poc a poc, tot el contrari a la velicitat que veig en la pantalla...no hi ha volta endarrera, les paraules ja estan dites, els fets són els que son.

Et vaig fer somriure? Si?  És el més important. Gaudir del somriure compartit amb un amic, gaudir dels petits detalls que fan sentir-lo important i aprofitar sempre per donar ànims a qui ho necessita.  La resta no existeix.

 Us deixo un poema d'en Jordi Llimona:

Sigues obert; i si no n'ets camina.Cerca la veritat; i si no la trobes, mantén els ulls oberts. Estima; i si no pots, tingues bondat. Accepta; i si no n'ets capaç, confia. Abraça; i si mai es trenca l'abraçada, recull-ne els trossos. Alegra; i si tot es trist, acaricia. Tingues sempre il·lusió; i si mai la perds, mira els estels. Crea i si no pots, ajuda. Construeix el futur i si no arriba, continua. Contempla i si tot es gris, somnia. Sigues lliure, i si no n'ets, obre't.

Nuria Castells, ...


Filtre
Deixa la teva història