Histories de Barcelona :: de Barcelona, historias

un esguerro d'ascensor

2013-05-23T17:12:05+1:00

Al Ps. de Gr�cia, 78 hi ha un magn�fic edifici que ha estat rehabilitat darrerament amb gran encert -la fa�ana encara es coberta per una bastida-. La ll�stima �s que�hi�han instal�lat un ascensor d'acer inoxidable (suposo) i vidre en el rac� esquerra del fons�del vest�bul i com que la porta d'acc�s �s tota d'acer sembla�una s�lida i monumental capsa de gal�letes que puja i baixa.�No hagu�s estat possible que hi domin�s el vidre de manera que l'andr�mina no result�s tan "visible"?

Bombardeig a la Gran VIa

2013-04-29T10:29:03+1:00

Tres dies sagnants. 16 al 18 de mar� de 1938.

En un marge de quaranta-una hores -de la nit del 16 de mar� de 1938 fina a primera hora de la tarda del dia 18- Barcelona sofrir� 14 alarmes a�ries, amb dotze bombardeigs.

m�s informaci� www.albertieditor.catficha.php?id_producto=5870�

protestes per l'ERE de Lacoste

2013-04-26T21:17:14+1:00

Avui m'he trobat al carrer protestes per l'ERE de 118 persones que despatxaran a Lacoste. El mateix dia que ens diuen que no hi haur� recuperaci� econ�mica en aquesta legislatura. Es indignant la sangria de gent despatxada!

Punto de partida

2013-04-19T16:08:31+1:00

Solo, rozando la locura llego a crear lo impensable y el caos que siento, acaricia esta locura que me invade. Cierto es que hace tiempo que no escribo y qu� sentido ten�a o qu� sentido tiene volver a hacerlo ahora��Qui�n desea leer pensamientos vagabundos? Llenos de apat�a� y palabras ausentes de historias. Ahora que no tengo nada que explicar, ya no me da miedo enfrentarme a la hoja en blanco que siempre me amenaza con su osad�a y silencio.Rodeada de gente, en el trabajo, en la calle, �me doy cuenta que me siento bien con mi silencio diario. Evito comunicarme, expresarme. Evito conocer gente nueva. No lo deseo. No lo necesito. Nada tengo que decirles. No son nadie en mi mundo.�Este silencio es tan hermoso, que hasta mis propios pensamientos me seducen y mi coraz�n se acelera y se apasiona en segundos. �A d�nde se dirigen mis pensamientos? Hacia ti. Has entrado en mi vida sin preguntar, me has ofrecido tu amistad y la oportunidad de volver a creer en una parte de mi �humanidad. As� me has ayudado.Me pierdo en� mi tristeza al verte sufrir: y escribo otra vez sin importarme que pensar�s, solo con el objetivo endeble de poder ayudarte una m�nima parte de lo que realmente necesitas: libertad. No una libertad f�sica, sino una liberaci�n que expulse tu odio, tu rencor hacia el exterior y quedes desnudo ante ti mismo, para empezar de nuevo.Tu coraz�n se rebela, tu alma lucha y tu locura confunde� tu sentido com�n. Pero eres el m�s cuerdo de toda la humanidad, porque luchas por ser tu mismo sin temor�Regreso a mi infierno para intentar, solo un poco,� liberarte del tuyo. Y s� que necesito sentir para escribir y las palabras que te expreso me rozan el alma y son las que te ofrezco con humildad.�Regreso al punto de partida, �pero ya no presto atenci�n al exterior, nado por estos pensamientos, fluyen las ideas en las l�neas hasta que acabe la p�gina. Pero las palabras siguen creando frases en mi mente. �Me estar� volviendo loca?Mis silencios se aproximan poco a poco y se convierten en miles de l�grimas que son las �millones de emociones que desean salir y imprimirse en la hoja en blanco. Destinadas a tu amistad, a aliviar tu locura. Repito: �me estar� volviendo loca?� Me siento vagabunda de la expresi�n. Me faltan palabras para encontrar un camino que lentamente te puedan ayudar, y me dirijo a un universo que solo existe en mi cabeza. �Si no existe algo como puedo pensar en ello?Soy desertora de la humanidad, pero no de la amistad. La soledad es mi universo y me siento afortunada. Comparto con un papel los pensamientos y no me siento sola.Pongo fecha a mis escritos para no olvidar cuando fue la �ltima vez que escrib�, que pude ser yo misma sin temor al qu� dir�n. Y observo que me pierdo m�s en la monoton�a del d�a a d�a puesto que las fechas de mis escritos son m�s distantes los unos de los otros.Quiz�s aun exista la esperanza de convertirme definitivamente en ese ser que deseo pero le tengo tanto miedo y sin embargo vive dentro de m� escondida pero que cada d�a me abraza al oscurecer...�Cu�l es mi infierno�? Qui�n o qu� es mi inspiraci�n?.. �� es tu ternura la que me hace aflorar una idea detr�s de otra�� es tu ternura la que me acongoja y me seduce�� es tu amistad noble la que hace que vuelva a recordar qui�n soy yo

sugger�ncia per a unes baranes desaparegudes

2013-01-21T22:28:30+1:00

Cap els anys 1950, a les "boques" del�metro llavors anomenat�"Transversal" hi havia unes boniques baranes i arcades de ferro - semblants a les del metro de Par�s- que varen desapar�ixer en reformar la l�nea. Em sembla que el Sr. Permanyer va dir una vegada que eren guardades als magatzems municipals.

Ara que estan reformant la l�nia 3, potser seria arribat el moment de recuperar-les i instal�lar-les�als accessos de les estacions del Passeig�de Gr�cia? Em sembla que s'adirien molt b� amb�la ideosincr�cia d'aquest passeig.�

Tornen els programes dobles

2012-10-26T10:34:32+1:00

No he tingut mai la sort de veure i viure un programa doble al cinema i no per edad, precisament, perque tinc m�s de 35 anys i se del cert que, de petita, existien... per� en misteriosos cinemes de barri on els meus pares no em portaven mai... m'han explicat que acostumaven a projectar una pel�l�cula bona, o d'estrena, i una s�rie B o antiga, d'arts marcials, terror, western o fins i tot, er�tica... ja dic que no tinc massa idea perque no hi he estat mai...

Potser li podr� posar remei ara que he sabut que als Cines Alexandra tornaran a programar sessions dobles. El preu es reduit, de 6,80 euros la sessi�. La cosa ha comen�at el 19 d'octubre i imaginem que es pot explicar gr�cies a la crisi, la pujada del IVA, etc. JA us explicar� l'experi�ncia!

�

El Camp del Sidral

2012-07-26T09:32:10+1:00

Hi havien barris de barcelona que en el seu moment tenien una certa importancia i que al passar el temps han quedat practicament oblidats, es el cas del CAMP DEL SIDRAL.

Aquest barri estava situat a la confluencia dels carrers Arag� i Diagonal, just on les vies del tren entraven a la franja del carrer Arag�.

El nucli principal estava format per un campament de gent d'etnia gitana que molt probablement montaven un gran terrabastall i, crec jo, d'aqui venia lo del SIDRAL

Si alg��coneix realment�l'origen del nom seria bo saber-ho.

Salutacions

Uns fideus casolans

2012-03-27T19:55:25+1:00

Res convida a entrar dins aquest petit establiment prop d'Arc de Triomf. De fora ni
sembla un restaurant xin�s, tret del nom del restaurant... per� em moria de gana i me l'havien recomanat aix� que li vaig donar una oportunitat. Dins vaig trobar-me un local gran, decorat sense massa filigranes i amb un aire d'anar per feina que l'acostava a una fonda dels anys 70... la parr�quia no era massa abundant, encara era un pel aviat per dinar, per� s'hi podien veure alguns comensals, la gran majoria xinesos, menjant en grans bols de sopa.

La carta tamb� era peculiar, els plats tradicionals dels restaurants xinesos de tota la vida no hi eren... ni rollitos de primavera ni arrox tres delicias... em vaig demanar dos plats, una fideos casolans fregits (els de la foto) i una vedella amb verduretes. Val a dir que els plats eren descomunals i, arran d'aix�, vaig viure una experi�ncia m�s o menys divertida amb la cambrera. Quan li vaig insinuar que nom�s em prendria el primer plat, la noia em va mirar de fit a fit i va exclamar: "el cocinero te ha puesto mucha comida! es familiar tuyo?" Finalment, varem arribar a un acord: em vaig menjar el primer plat i em vaig endur el segon en una fiambrera (es va convertir en el meu sopar)... en fi, un lloc diferent per provar menjar xin�s una mica m�s aut�ntic i a bon preu.�

Casa de Lact�ncia

2011-09-29T16:45:34+1:00

"Edifici constru�t entre 1908 i 1913, seguint un projecte d'Antoni de Falguera. Pere Falqu�s va dirigir les obres. Estava destinat a la lact�ncia dels nounats. El 1968 es va modificar per transforma-lo en cl�nica d'obstetr�cia. Actualment �s una resid�ncia d'avis.
L'edifici consta de semis�tan, planta baixa i pis. La fa�ana s'inspira en motius del g�tic i est� presidida per un grup escult�ric, obra d'Eusebi Arnau, al�leg�ric a la lact�ncia, on hi ha tamb� l'escut de la ciutat fet amb cer�mica vidriada. �s molt interessant la porta del vest�bul, profusament ornamentada, i la decoraci� interior, amb forjats i vitralls modernistes."

Text extret de poblesdecatalunya.cat

Adeu

2011-08-23T20:07:19+1:00

La gent caminava amunt i avall al meu voltant. Ignoraven el que estava a punt de fer. Feien la seva vida, normalment, sense imaginar-se ni per un moment el que jo pensava. Una dona li feia entendre al seu fill que no podia correr per l'andana i li demanava que s'estigu�s quiet. El noi que tenia just al meu costat ballava t�midament la m�sica dels seus auriculars i un home apuntava alguna cosa en una agenda marr�, vella i desgastada. El cor se m'accelerava per moments i em venien mil imatges al cap. Em vaig comen�ar a fer preguntes, a plantejar-me coses... M'atacaven els dubtes i les contradiccions i vaig comen�ar a suar.

El so i la tremolor del metro es comen�ava a sentir sota els peus. Algunes de les persones que estaven assegudes al banc de l'andana es van comen�ar a aixecar per mirar d'agafar lloc al metro i poder seguir asseguts. Potser havien de viatjar lluny o potser simplement eren uns ganduls. Jo no pensava seure, ni tampoc pensava anar molt lluny. Jo nom�s pensava en el que estava a punt de fer.
Vaig mirar als ulls a la mare del nen inquiet i ella em va tornar la mirada amb un somriure c�mplice i amable. El so i la tremolor eren cada cop m�s evidents i anunciaven que irremediblement arribava el moment de fer el pas. Vaig respirar fons, les mans em suaven, les cames se�m desestabilitzaven lleugerament, l'ull esquerra em va comen�ar a tremolar i els llavis se m'assecaven a una velocitat vertiginosa. Potser havia estat un error, potser no m�ho havia pensat gaire b� o potser no era el moment.

Les dues llums encegadores del metro van apareixer amena�adores pel tunel. Cada cop eren mes grans, cada cop eren m�s aprop. Finalment el metro es va aturar i l�atzar va voler que la porta d�un dels vagons em qued�s just al davant. La porta es va obrir i jo em vaig quedar paralitzat. No podia fer el pas, em semblava molt precipitat. Llavors, de sobte, vaig aixecar la mirada i la vaig veure. Estava just all�, en aquell vag� que m�havia quedat al davant, darrera d�aquella porta que em convidava a entrar. Vaig fer un pas decidit endavant deixant que la porta es tanqu�s darrera meu. El noi dels auriculars, la mare i el seu fill, l�home de l�agenda marr�... tothom va desapar�ixer, el temps es va aturar i jo seguia sense dir res. Feia massa que no la veia. Era ella per� amb una altra lluentor als ulls. Tenia m�s d�ella i molt menys de mi, i no vaig trobar ni rastre del �nosaltres� que un dia vam compartir. Es va tocar els cabells entre coqueta i nerviosa, i despr�s, com si es tract�s d�un gui� apr�s i assajat, em va deixar anar un: Qu� era tan important? Em baixo a Sagrada Familia. Despr�s de dos anys, ella havia acceptat que ens vei�ssim nom�s si ho feiem al metro, perqu� sabia que pass�s el que pass�s tindria un final r�pid. Jo volia concentrar les millors paraules en tres frases, pero no em sortia res. Em sentia com un creatiu publicitari sense �xit que intenta impactar en 30 segons i no ho aconsegueix.

M�invaia el record d�aquelles nits de comiats eterns al porxo de casa dels seus pares, d�aquelles tardes d�estiu tranquil�les, fent l�amor sota el ventilador, mentre fora la gent es moria de calor. D�aquelles nits sense dormir, compartint m�sica, ensenyant-nos can�ons que ens feien pensar l�un en l�altre. Em torturava la nost�lgia de l�olor del sab� que posavem a la banyera quan ens estavem hores jugant amb l�aigua i la pell, a la llum d�unes espelmes. Recordava cada plor i cada somriure que hav�em compartit. Anyorava la complicitat de poder parlar amb una mirada i que no fes falta dir res. Les converses absurdes de mitjanit que acabaven amb petons infinits perduts entre els llen�ols. La seva manera de tocar-me el clatell mentre conduia, tan delicada i tan intensa a la vegada. M�aturdia pensar que s�havia acabat, em resistia a acceptar que mai m�s tornaria a sentir la porta desde la cuina, mentre feia el sopar, i per dins tenir aquella sensaci� de que arribava el millor moment del dia. Que ja no ens dormir�em al sof� mirant qualsevol s�rie i em despertaria amb un pet� i un: Anem a dormir amor... en veu baixa.

Tremolant, per� amb la for�a que em donanven aquests records, la vaig mirar als ulls i li vaig dir l��nic que tenia clar que no li volia dir: Em perdones? Llavors, ella va somriure insolent i em va respondre el pitjor que podria haver escoltat: Ja fa temps que t�he perdonat. I llavors em vaig adonar. Ja no sentia absolutament res per mi i per aix� em podia perdonar. Era un d�aquells perdons on ja no hi ha rencor, ni retrets, ni res... perqu� ja no hi ha ni gota de passi�, que �s el que ens porta a la lluita interior. Era un perd� que em donava a entendre que ja feia temps que m�havia expulsat per sempre del seu cor. Hagu�s preferit que no em perdon�s, que m�hagu�s regalat unes ll�grimes i que hagu�s hagut de marxar sense acabar la conversa perqu� no hagu�s pogut. Per� no. Em va perdonar... i la vaig perdre del tot i per sempre.