Histories de Barcelona :: de Barcelona, historias

L'accidentada hist�ria del Convent del Carme i la seva portalada viatgera

2010-05-04T09:08:15+1:00

L'accidentada hist�ria del Convent del Carme i la seva portalada viatgera
Era un dia de juliol de l�any 1835 i els liberals barcelonins provinents de la pla�a de braus del Tor�n de la Barceloneta es dedicaven escampar-se per la ciutat amb la intenci� d�incendiar els convents. Dos homes solitaris, amb torxes a les mans (tot i que en l�imaginari del dibuixant Tom�s Padr� foren masses) es van acostar al convent del Carme, situat a l�actual carrer del Carme fent cantonada amb el dels �ngels.Tres membres del cos d�artilleria que custodiaven la casa del Mariscal Saquetti van acostar-se per aturar els incendiaris, per� aquests els van respondre amb visques a l�artilleria i a Isabel II i apel�lant a la germandat que els unia amb l�ex�rcit. Afalagats, i despr�s d�un moment d�indecisi�, els militars van marxar deixant-los dur a terme les seves intencions.Aquesta no fou la �nica agressi� que havia patit el convent del Carme de Barcelona. Aquesta comunitat, fundada l�any 1292 pels monjos carmelitans cal�ats ja havia patit el 1714 els efectes de la guerra de successi�.Despr�s de l�incendi, per�, les vicissituds de la hist�ria d�aquest convent no varen restar exemptes de sobresalts.Amb l�arribada dels soldats napole�nics l�any 1808, l�edifici fou ocupat per les tropes franceses i els membres de la comunitat carmelitana foren explulsats. En tornar-hi el 1814, es van trobar el convent saquejat i el 1823 amb la desamortitzaci� l�esgl�sia fou transformada en parr�quia i el convent en una caserna.Despr�s de tota aquesta hist�ria de decad�ncia, el convent del Carme va tornar a tenir un paper preponderant a partir de l�any 1842, quan definitivament es va tancar la Universitat de Cervera i es va retornar oficialment la Universitat a la ciutat de Barcelona.L�edifici del Carme ha albergava un any abans les facultats de teologia i c�nons i lleis.Entre el 1868 i el 1893 Elies Rogent va realitzar les obres del nou edifici de la Pla�a Universitat. La nova seu s�inaugur� el 1874, tot i que ja s�hi impartien tots els estudis tres anys abans. Despr�s d�aix�, sense tenir ja cap funci� universit�ria, el convent fou enderrocat, de la mateixa manera que el ve� convent d�Elisabets ho fou sis anys m�s tard.L��rea ocupada pels antics convents del Carme i Elisabets, seguint l�eix dels carrers Pintor Fortuny, Doctor Dou, Carme i �ngels, fou ocupada per un conjunt d�edificis de dues a cinc plantes que pretenien ser un eixample dins la ciutat, competint amb l�eixample que s�estava construint fora el que havien estat les muralles. Per fer els fonaments dels nous edificis es va reaprofitar bona part de la pedra dels dos convents enderrocats.
Per� encara queden restes d�aquest convent. Sorprenentment, la portalada que donava al Carrer del Carme �s ara a Sant Adri� del Bes�s.
Maria Consol Moragas, una senyora de casa bona, la va adquirir i la va tenir als terrenys d�un de Can Serra (actual Museu de la Immigraci�) Fins que el 1991, que amb la construcci� de la ronda, es despla�a altre cop pedra per perdra fins la rotonda on finalitza el Carrer Guip�scoa de Barcelona i comen�a el carrer Tibidabo de Sant Adri� del Bes�s.
Altres restes del convent tamb� es poden trobar al Museu Santacana de Matar� i al MNAC.
Aquest no �s ni molt menys l��nic cas d�edificis viatgers que existeix a Barcelona. Sense anar m�s lluny, fa uns mesos v�rem parlar del Convent de Jonqueres, que actualment es troba a l�Eixample.
L�altre dia vam tenir el plaer de poder comptar amb el testimoni d�en Jordi Pe�arroja a l�Extrarradi de COM R�dio, l�autor del llibre �Edificis viatgers de Barcelona� que acaba de publicar �Ictineus�, un interessant llibre sobre Narc�s Monturiol, l�inventor del submar�.
Pe�arroja, expert en el tema, ens va explicar diversos detalls sobre la portalada del Convent del Carme i sobre el fen�men dels edificis viatgers: Cliqueu aqu� per sentir-la

Aquesta i m�s hist�ries a: Altresbarcelones.com

Un secret soterrat a la Vila de Gr�cia. El refugi antiaeri de la pla�a Revoluci�

2010-04-05T23:34:47+1:00

Un secret soterrat a la Vila de Gr�cia. El refugi antiaeri de la pla�a Revoluci�

Feia temps que tenia ganes de comen�ar a explicar-vos hist�ries de la Vila de Gr�cia i crec que una de les millors maneres �s revelant-vos un secret. A la ciutat hi ha diversos refugis antiaeris de la guerra civil visitables: El 307 del Poble Sec i el de la Pla�a del Diamant a Gr�cia en s�n els m�s coneguts. Hi ha per� tamb� a Gr�cia un altre refugi visitable i obert al p�blic, per� en aquest cas no hem de trucar a cap tel�fon per reservar hora ni hem de pagar. Simplement, hem de saber un truc:

Ens situem al p�rquing de la Pla�a Revoluci� i hi accedim per l�entrada principal o la de vianants. Ens dirigim a la taquilla del vigilant i un cop all�, demanem per les claus del refugi.
Amb les claus a la m�, ara nom�s caldr� trobar l�entrada d�acc�s.

Haurem de baixar fins la planta m�s baixa i un cop all� fixar-nos en la paret. All� hi trobarem la boca d�un t�nel tancat amb una porta de barres met�l�liques que es pot obrir amb la clau que ens ha donat el vigilant.
Abans d�endinsar-nos �s altament recomanable obrir la llum. Si no saps on �s, de vegades costa de trobar-la. L�interruptor est� a tocar de la porta d�entrada a m� esquerra.

Mentre passem per un petit passad�s podrem veure el refugi en perspectiva a trav�s d�uns miralls que s�hi han instal�lat. A la banda esquerra ens topem directament amb una pedra on encara es poden veure les marques dels cops de pic.

A la banda dreta ens trobem amb un tram de passad�s equipat amb una banqueta que la gent feia servir per seure mentre es refugiava. Aquests passadissos, en el seu moment eren molt m�s llargs, per� amb la construcci� del p�rquing es van destruir.

Al final del tot del passad�s, trobarem una pintada a la paret on, al costat d�una nova obertura, hi posa �PROHIBIT-ENTRAR-SA...�. Tot i que de moment no he aconseguit parlar amb cap de les persones que van estudiar aquest refugi, �s molt provable que les lletres �SA� form�ssin part de la paraula �SANITAT�, ja que, si no fem cas a aquesta prohibici� ja caducada despr�s de la guerra, veurem que les dues petites estances que ens queden semblen una antiga infermeria. Aix� de �veurem�, de pas sigui dit, dependr� molt de si hem portat llanterna o ens podem anar fent la idea a base de fer anar el flash de la c�mera, ja que la llum que il�luminava aquesta zona fa com a m�nim un any que no funciona.

La primera de les estances encara conserva algunes parts d�enrajolat a les cantonades amb algunes prestatgeries.
A m� dreta podrem accedir a la segona estan�a. �s una habitaci� quadrada amb una banqueta d�obra situada al voltant de l�espai i on hi havia una petita prestatgeria de tres pisos tamb� d�obra. Si mirem al sostre, podrem veure per on passava l�antiga instal�laci� el�ctrica.
Aix� �s ara tot el que queda de l�antic refugi de la Pla�a Revoluci�. No �s tan impressionant com el 307 del Poble Sec o el de la Pla�a del Diamant, per� �s un petit rac� per descobrir. Hi podeu anar sempre que es vulgueu, per seure una estona, sentir l�olor d�humitat i imaginar el terror de viure sota les bombes... Nom�s cal entrar i demanar la clau per obrir una porta de barres met�l�liques que ens traslladar� durant un moment al passat...

�

Aquesta i m�s hist�ries a: altresbarcelones.com

Llan�ant la casa per la finestra. La bullanga de 1842

2010-03-31T12:10:59+1:00

Llan�ant la casa per la finestra. La bullanga de 1842

Era 13 de novembre de 1842. Cap al vespre una trentena d�obrers que havien sortit a beure fora muralles es dirigiren cap al portal de l��ngel amb les b�tes i els porrons encara plens de vi.

En arribar a les portes de la ciutat, com de costum, els agents del resguard van obligar els obrers a pagar l�impost corresponent per entrar el vi dins les muralles. Aquest fet acostumava a ser motiu de disputes que a vegades, tal com afirma Francesc Curet, solien acabar en riotes quan els barcelonins s�ho bevien tot de cop, a �Sant Hilari�, abans d�entrar i provocaven els guardes preguntant-los si el vi ingerit pagava impost.
Aquell dia per�, les disputes entre guardes i paisans van pujar massa de to. A Barcelona la tensi� pol�tica era molt forta i els �nims estaven encesos. Aquella era l�espurna necess�ria per acabar de caldejar l�ambient.
En pocs minuts comen�aren a concentrar-se persones al pla de la Boqueria i a la pla�a de Sant Jaume. Uns trets a la pla�a de l��ngel van acabar provocant una alarma general.
Sense haver ni tan sols comen�at la revolta, l�Ajuntament va dimitir i el Cap pol�tic Juan Guti�rrez es present� provocatiu a la Pla�a Sant Jaume.
Davant la crid�ria i els insults amb qu� va ser rebut, va ordenar carregar contra la multitud concentrada. Aprofitant l�avinentesa es van detenir membres del diari �El Republicano�, als quals s�acusava de ser instigadors del rebombori i posteriorment a alguns c�rrecs municipals que havien anat a demanar-ne l�alliberament.
Les provocacions de Juan Guti�rrez i la sang calenta dels barcelonins formaven un t�ndem explosiu i les conseq��ncies es van fer notar aviat.
El dia 15, amb els estrets carrers de Barcelona plens de barricades i fossats, formant un laberint infranquejable, les campanes de l�esgl�sia de Sant Just van comen�ar a tocar a sometent. Aviat tots els campanars, incl�s el de la Catedral, van sumar-se a la crida a la revolta i la poblaci� va comen�ar a organitzar-se per rebutjar l�ex�rcit.
Despr�s dels dos trets de can� que anunciaven l�entrada de la tropa del Gerneral Zurbano al carrer Argenteria, uns quants escamots de l�ex�rcit saquejaren les joieries i botigues del carrer, destruint tot el mobiliari que es trobaven al davant.
Aquesta not�cia s�escamp� r�pidament per tota la ciutat. Ja no es tractava d�una revolta pol�tica, era una q�esti� de solidaritat ve�nal. Dels m�s petits als m�s grans, gents de tot g�nere es van avocar en les batusses per contraatacar els militars.
Barcelona, encara emmurallada, era en aquells temps una de les ciutats m�s superpoblades d�Europa i heretava alhora els grans problemes viaris de l�urbanisme medieval. Malgrat les reformes encara no finalitzades de la construcci� de l�eix Princesa-Ferran, que havia de connectar la Ciutadella amb la Rambla, l�entramat de carrers estrets i irregulars, coberts per voltes i volades, ara a m�s, plens de trinxeres i barricades, feien de Barcelona una veritable ratera per a les tropes assaltants.
Si els soldats arribaven a apoderar-se dels carrers, els terrats i els balcons normalment restaven sota control dels ve�ns, que a m�s podien saltar d�edifici en edifici.
En aquest context, la poblaci� civil es defensava disparant des dels immobles per� tamb� llen�ant literalment la casa per la finestra. Una pluja de mobles, testos, pedres, fogons port�tils i aigua bullint va caure sobre els soldats atacants.
Les tropes de Zurbano van patir un gran nombre de baixes al carrer Nou de la Rambla degut a aquest peculiar m�tode de defensa. Una de les v�ctimes fou precisament el cavall d�aquest general, que va morir a causa de l�impacte d�un armari llen�at des del balc�, tal com ens explica el menestral Coroleu a les seves mem�ries:

�Y como la calle era angosta y la tropa iba apretada, no hab�a piedra, bala ni mueble que no hiciese blanco. Al mismo Zurbano le mataron el caballo que montaba con una c�moda que le arrojaron desde un piso alto. En el Call, hasta las mujeres tomaron parte en la resistencia, arrojando agua hirviendo desde las ventanas.�

Les tropes van veure�s for�ades a la retirada per la muralla de terra, i les llances que van deixar abandonades en la fugida van ser utilitzades pels revolucionaris com a trofeu, tot decorant les barricades. Per� el desafiament va acabar sent castigat molt durament. Barcelona, acabaria patint un terrible bombardeig d�Espartero des de Montju�c.

�

Aquesta i m�s hist�ries a altresbarcelones.com

El cementiri de Sants, a L'Hospitalet

2010-03-16T08:26:58+1:00

El Cementiri de Sants, a L'Hospitalet Sab�eu que el cementiri de Sants es troba al terme municipal de L�Hospitalet? Si ens plantem al carrer Terra Alta d�aquesta ciutat, encara podrem veure les lletres que indiquen que aquell �s el �Cementiri de Sants�. �s estrany oi? Per aquest motiu avui a la secci� d�hist�ria local de l�Extraradi de COM R�dio he convidat l�historiador i autor del bloc Mem�ria de Sants Agus Giralt, que ens ha explicat el perqu� de tot plegat.
El cementiri primigeni de Sants es trobava situat al fossar de l�esgl�sia de Santa Maria de Sants, on ara hi ha l�equipament de les Cotxeres de Sants.
Amb el temps per�, i emmarcat en un proc�s general de desmantellament dels cementiris parroquials entre els segles XVIII i XIX, en ple proc�s de creixement industrial, el consistori santsenc va decidir dotar-se d�un nou cementiri allunyat del nucli poblacional.
La primera idea fou construir-lo a la Marina -actual Zona Franca- ja que es trobava en territori jurisdiccional de Sants, per� l�opci� fou desestimada per ser un terreny d�aiguamolls poc estable i no gaire propici per a l��s que se n�havia de donar.
Finalment, es va decidir adquirir terrenys al terme municipal de L�Hospitalet de Llobregat per construir-hi el nou cementiri de Sants, comprant per 17.000 pessetes les terres conegudes amb el nom de �La Coveta�, donada l�exist�ncia d�una petita cova.
Les obres foren encarregades a l�arquitecte municipal Jaume Gust� i Bondia, que tamb� fou el constructor de l�Ajuntament de Sants i tingu� un paper important durant l�Exposici� Universal de 1888.
Les obres van comen�ar el 16 d�agost de 1878 amb la desgr�cia que el regidor Francisco Carn� i Font, un dels impulsors del projecte, se�n va anar a l�altre barri (en aquest cas, a l�altra ciutat) el desembre del mateix any, passant a ser el primer mort enterrat al nou cementiri.
Tot i aix�, la inauguraci� oficial de l�equipament no es realitz� fins l�any 1880.
Des d�aleshores, el cementiri de Sants, enmig de L�Hospitalet, va ser un territori gestionat per Sants, fins l�agregaci� de les viles del pla a Barcelona. Ara, de fet, aquest cementiri est� integrat a la xarxa de cementiris de Barcelona i no a la de L�Hospitalet.
Passejant-hi, podem trobar diversos mausoleus modernistes de la burgesia i algunes curiositat. La l�pida d�un cavall o la tomba d�una fam�lia falangista.
Si voleu m�s informaci�, la podreu trobar a Mem�ria de Sants.

Aquesta i altres hist�ries a: Altresbarcelones.com

Barcelona al 1926

2010-03-09T10:55:09+1:00

Avui tinc el plaer de presentar-vos una part del documental Gent i paisatge de Catalunya filmat l�any 1926 per Josep Gaspar.
En la realitzaci� d�aquest document coordinat per Paco Madrid, Gaspar compt� amb la amb la col�laboraci� liter�ria de Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana.
Aquesta porci� �s dedicada a la ciutat de Barcelona, tot i que el documental sencer mostrava altres indrets de Catalunya.
El recorregut d�aquest v�deo �s molt similar al que va filmar Ricardo Ba�os uns quants anys abans al seu document Barcelona en tranvia, del que ja hav�em parlat amb anterioritat.
Visualitzant els dos documentals podem jugar a avan�ar i retrocedir en el temps. El primer que m�ha cridat l�atenci� s�n els canvis en els mitjans de transport. S� b� a la Barcelona en tranvia de Ricardo Ba�os, hi abunden sobretot els carros de cavalls i un gran nombre de ciclistes temeraris, al documental que avui presentem, els cotxes a motor han comen�at ja a tenir un protagonisme principal, i els ciclistes gaireb� han desaparegut.

�Aquesta i m�s hist�ries a altresbarcelones.com

La peculiar fa�ana de la casa de la Ciutat

2010-03-09T10:52:27+1:00

La peculiar fa�ana de l'antiga Casa de la Ciutat

Barcelona s�ha cregut sempre m�s que una ciutat, i de fet, l�Ajuntament de Barcelona i les seves institucions sempre s�han considerat a si mateixes com un segon Govern de la Generalitat.
Un d�aquests motius podria raure en l�originalitat del govern municipal a nivell simb�lic i hist�ric.
Creat per Jaume I l�any 1249, el Consell de Cent va ser una instituci� vigent fins la desfeta de 1714 en que va ser abolida per Felip V. Va arribar a ser un dels �proto-parlaments� m�s antics d�Europa en el qual tenien representaci� els anomenats Ciutadans Honrats i on fins i tot van arribar a tenir veu menestrals i artesans. La instituci� va acabar guanyant compet�ncies amb el pas del temps fins acabar esdevenint una esp�cie de govern semblant al de les rep�bliques italianes, per� dins la monarquia.
El govern municipal per�, des de la seva fundaci�, va estar allotjat en diferents llocs fins arribar a la seva ubicaci� actual.
El primitiu punt de reuni� dels consellers fou a les escales del Palau Reial Major fins que del 1249 al 1269, les sessions es van realitzar al convent de Santa Caterina. En un moment donat el Consell es va traslladar al convent al dels franciscans durant un curt per�ode de temps de l�any 1269. Aquest �ltim canvi havia vingut for�at per les desavinences entre els consellers i els monjos mercedaris despr�s que la Iquisici� process�s el conseller Bartomeu Genov�s acusant-lo d�heretge per la publicaci� d�uns escrits apocal�ptics.
Despr�s d�aix� el Consell de Cent es va comen�ar a reunir a casa del notari Sim� Rovira que vivia al carrer del Regomir i amb el pas del temps es van adquirir els terrenys necessaris per construir la Casa de la Ciutat.
De la mateixa manera que al Palau de la Generalitat, l�antiga fa�ana de la Casa de la Ciutat no la trobem a la Pla�a Sant Jaume si no a l�antic decumanus rom� (l�eix Bisbe-Ciutat-Regomir) Aixi doncs, si entrem pel carrer de la Ciutat a ma dreta podrem veure l�antiga fa�ana g�tica del que ara �s l�Ajuntament de Barcelona.
La fa�ana primitiva d�aquest edifici constru�da entre el 1399 i el 1402, ja sense entrar en la grandiositat del seu g�tic civil catal�, ens amaga diverses curiositats. La primera i que salta m�s a la vista �s que est� doblegada. Si ens fixem en l�arc de la porta principal veurem que fa cantonada. Aquesta �s potser una de les xapusses m�s grans de la hist�ria de l�arquitectura barcelonina.
L�any 1823, despr�s d�enderrocar l�esgl�sia de Sant Jaume per tal de construir la fa�ana neocl�ssica de l�Ajuntament, davant el dilema de com fer aquesta obra compatible amb la conservaci� de l�antiga fa�ana es va optar per aquesta estranya soluci�. Durant el proc�s, la imatge de Sant Rafel que estava situada a la part que es va voler despla�ar va trencar-se i l�actual est�tua no �s m�s que una r�plica del moment.
Donats els pocs espais per seure que existeixen en aquesta part de la ciutat, un dels llocs de rep�s habitual dels vianants �s la banqueta que trobem en aquesta fa�ana. El que ignora la majoria �s que no �s pas una banqueta si no que era el p�dium que s�havia constru�t per ajudar als consellers a pujar i baixar del cavall (Aix� de fins eren ells). Si parem atenci� veurem que els laterals d�aquesta suposada bancada tenen una mena de graons, que eren els que s�empraven per accedir a la part superior del podi.
I encara hi ha una curiositat m�s que ja vam esmentar fa molt de temps. Sobre el llindar de les finestres, encara hi ha molt difuminades, les marques d�uns V�ctors Universitaris. Sembla mentida el que d�na de s� una fa�ana...

Aquesta i m�s hist�ries a altresbarcelones.com

Barcelona al 1926

2010-02-22T11:52:02+1:00

�

aquesta i m�s hist�ries a altresbarcelones.com

Cristians a la rereguarda

2009-12-20T17:08:45+1:00

"Cristians a la rereguarda"
Durant els primers temps de la guerra civil a Barcelona, quan els sindicats i partits d�esquerres dominaven els carrers en una atmosfera de fervor revolucionari, els cristians practicants es trobaven en una situaci� dif�cil.
En aquells temps bona part de l�esgl�sia s�havia posicionat a favor del b�ndol franquista i per a algunes patrulles de control la pr�ctica cat�lica era interpretada com un signe de simpatia amb les idees de l�enemic.
Malgrat que no tots els cristians eren favorables al franquisme i fins i tot n�hi havia que militaven activament en el republicanisme, les guerres creen polaritzaci� social, i el culte va passar a ser en bona part clandest�.
La Pla�a Catalunya fou un dels centres de culte clandest� m�s importants, situada entre la seu dels comunistes del PSUC a l�Hotel Col�n i els anarquistes de la CNT amb local a la Telef�nica.
Una de les protagonistes principals d�aquests actes fou una Mare de D�u de Montserrat que es troba en una de les est�tues que decoren la Pla�a Catalunya. Es tracta d�un conjunt escult�ric realitzat per l�artista Eusebi Arnau, una de les moltes obres que es van encarregar a diferents escultors famosos en motiu de la reforma de la Pla�a en vistes a l�exposici� universal de 1929 a la ciutat.
El conjunt consta d�un home barbut (que probablement representi Fra Gar�) sostenint una Moreneta, prop de la qual alguns creients resaven dissimuladament durant els primers temps de la guerra i que posteriorment va ser retirada per la Generalitat per tal d�evitar que caigu�s en mans de la destrucci� anticlerical.
Per� amb Moreneta o sense, hi havia altres m�todes de culte clandest�: hi havia qui confessava tot passejant, als bars o a les cadires de la Rambla, fent veure que es tractava de converses entre amics.

Entre les 10 i les 12 del mat�, un jesu�ta vell, vestit a mode de captaire, es trobava sempre a la Pla�a i feia absolucions amb les mans a les butxaques i donava comuni� com qui d�na caramels.
Les coses per�, canviaren a partir de finals de novembre de 1936, quan s�establ� a la ciutat una delegaci� del govern basc a l�edifici del Passeig de Gr�cia n� 60, on avui, una placa en catal� i basc recorda la seva exist�ncia.
A difer�ncia de la situaci� que es donava a Catalunya, al Pa�s Basc, gran part de l�esgl�sia havia recolzat la resist�ncia al franquisme. L�arribada de refugiats bascos cat�lics, indiscutiblement antifranquistes va permetre que s�obr�s el culte en algunes capelles, ja fos a la mateixa delegaci� o a Santa Maria del Pi, coneguda per aquells temps amb el sobrenom de �l�esgl�sia dels bascos�, als quals es permetia, donades les seves credencials antifeixistes, practicar lliurement el culte. Aquesta i m�s hist�ries a altresbarcelones.com

Vaga infantil a les Cristalleries Planell

2009-12-08T11:54:44+1:00

Vaga infantil a les Cristalleries Planell

Al nucli antic del barri de Les Corts, al Carrer Anglesola, encara hi resta aturat en el temps l�esquelet de la fa�ana d�una antiga ind�stria vidriera els terrenys de la qual s�n ara ocupats per un p�rquing de cotxes.

La gent, en passar, sovint s�atura a mirar el cartell de trencad�s situat sobre el llindar d�una vella porta met�l�lica que amb les seves lletres blaves encara recorda que en aquell indret hi van existir les Cristalleries Planell.

Aquesta fou, en el seu temps, una de les ind�stries de vidre art�stic m�s importants de tot Catalunya.

Comen�ant inicialment per la fabricaci� de l�mpades de cristall, el seu creixement la va dur a ampliar-se notablement, tenir tractes comercials amb Am�rica (en especial amb Vene�uela) i fins i tot, curiosament, a crear un nou sistema d�embalatge reutilitzable de vidre al que van anomenar Durax-Planell.

El Mateix poeta J. V. Foix, al seu llibre Tocant a m�, on descriu un passeig de Sarri� a Les Corts, recordava l�ambient que es respirava en passar-hi en un passatge del poema
V�s, sou el vostre pare?:

�...Quan pass�vem, errants, davant la f�brica de vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d�infant, all� on el foc guspira, i els vidriers, que veig agegantats, m�obren paratges nous, i m�hi complac...�

Darrera aquella imatge buc�lica per�, tamb� hi havia una realitat molt m�s crua. Les condicions laborals de principis del segle XX eren d�una duresa extraordin�ria, i el sector del vidre es caracteritzava precisament per una disciplina de treball especialment r�gida que entrava en contradicci� amb l�alta permissivitat en l�aplicaci� de la normativa legal, permetent torns de 24 hores i la contractaci� d�infants a partir dels 9 anys.

L�estructura de les categories laborals encara recordava els vells temps de l�artesanat gremial; s�hi entrava com a aprenent per acabar esdevenint mestre. Els m�s petits comen�aven fent feines com ara �picar les canyes dels mestres� (expulsant les restes de pasta de vidre que quedaven en les vares cil�ndriques de bufar) i feien pr�ctiques di�ries normalment consistents en el modelat de petits elements amb pasta sobrant.

Aquests infants aprenents havien d�entrar una hora abans per preparar els forns i fer neteja sense que aquesta ampliaci� de la jornada els fos retribu�da.

Danvant aquestes condicions abusives, en plena dictadura de Primo de Rivera, l�any 1925, els nens de les Cristalleries Planell van dur a terme una de les vagues m�s dures del moment que s�estengu� per tot el sector barcelon� del vidre. Els piquets infantils no nom�s lluitaven contra les forces de l�ordre i la patronal sin� que sovint havien de rebel�lar-se contra uns pares que no sempre veien amb bons ulls que el sou no arrib�s a casa durant aquells dies.

Finalment la vaga es va donar per finalitzada despr�s de l�acceptaci� del temps de neteja dins la jornada laboral i la retribuci� del temps necessari per encendre els forns.

Un dels principals instigadors de la mobilitzaci� dels aprenents fou en Francesc Pedra, amb nom�s 11 anys. Aleshores orfe de pare i mare, havia estat format de ben petit a partir de les lectures en veu alta de son pare i son germ�, anarcosindicalistes conven�uts i va arribar a ser posteriorment delegat general de la CNT de la secci� del vidre amb tan sols 15 anys. De gran va ser responsable de col�lectivitzacions durant la guerra i va lluitar al front d�Arag�.

Aquest conflicte no fou ni molt menys l��nic que hi hagu� a les Cristalleries Planell. A tall d�exemple, entre el juny de 1917 i el juny de 1921 s�hi van produir 3 vagues i 2 aturades, 586 dies d�un total de 874 jornades laborals.

Un dels incidents dels quals la premsa es va fer m�s ress� fou el de l'intent fallit d�atemptat contra l�amo de la f�brica, Leopold Planell, el 22 d�agost de 1923, nom�s un parell d�anys abans de la vaga infantil.

En Planell es trovava dins el cotxe davant la porta de casa seva al carrer Riego, a l�al�ada de la Pla�a Osca (Sants), quan de sobte es sentir un soroll. L�esposa, en un primer moment , va pensar que eren coets que tirava la canalla, per� una bala va tocar el bra� del patr� fent minvar de per vida la mobilitat de la seva extremitat. Leopold Planell va arrencar immediatament el cotxe dirigint-se a tota velocitat cap al dispensari d�Hostafrancs per a ser at�s. La dona va patir un s�ncope i va haver de ser atesa en una farm�cia propera.

El dia 24, el senyor Planell va declarar davant el jutge que l�atemptat podria estar relacionat amb la vaga que els treballadors de la seva f�brica duien a terme ja feia ni m�s ni menys que 6 mesos.

Les vagues infantils tampoc varen acabar. Encara al 1935 trobem not�cies com la del text de la imatge superior.

Durant la Guerra Civil l�empresa fou col�lectivitzada per retornar a mans dels Planell durant el franquisme, quan arrib� al moment �lgid de la seva expansi�. El 1942 Leopold Planell fou nomenat cap del Sindicat Provincial del vidre i les Cristalleries Planell foren guardonades amb el t�tol de �empresa ejemplar�.

Amb la mort d�en Lepold Planell l�any 1953 s�acabaren totes les expectatives de redre�ament de les cristalleries del carrer Anglesola i el complex acab� tancant per sempre m�s.

�

Aquesta i m�s hist�ries a Altresbarcelones.com

El Carrer dels Petons

2009-10-12T00:07:24+1:00

L�altre dia em van trucar de BTV demanant-me si els podia explicar quelcom sobre la hist�ria del carrer dels Petons pel magazine matinal �Connexi� Barcelona� de Josep Maria Bachs.
De fet, ja feia temps que tenia pensat parlar-ne aqu� i em va semblar una bona idea.
El programa es va emetre dijous al mat�, per� us el penjo aqu� per a aquells que no l�hagueu pogut veure. Aprofitant l�avinentesa, de la mateixa manera que vaig fer amb la hist�ria del carrer dels Tallers, us penjo un post amb tota la informaci� sobre el tema:

M�s d�una persona s�ha sorpr�s caminant pel carrer Comer� trobant-se de cara amb la placa d�un curi�s carrer, el Carrer dels Petons.

L�origen d�aquest nom de regust rom�ntic ha intrigat sovint la mem�ria col�lectiva. La veu popular n�ha fet llegendes i fins i tot la literatura actual compta amb un llibre de fricci� hist�rica de Marcel Fit� amb aquest t�tol.
Hi ha diverses hip�tesis al respecte del misteri�s origen del nom.

Una de les m�s esteses diu que aquest era l�indret establert per la just�cia per tal que les fam�lies dels condemnats a mort a l�Esplanada de la Ciutadella es poguessin acomiadar del seu desgraciat parent abans de ser executat.
Certament, aquest carrer sense sortida t� l�entrada precisament on comen�ava la s�rdida esplanada emprada sovint com a escenari de les execucions. La via per�, ja existia abans dels enderrocs que van donar lloc a l�esplanada i amb el mateix nom de �Petons� arribava abans fins el Portal Nou.
El que va barrar el pas fins no fa gaire entre el Carrer del Portal Nou i el Carrer dels Petons era l�antiga casa gremial dels pellaires, enderrocada el 1990 quan es trobava en un estat lamentable. El lle� que hi tenien com a s�mbol a la paret que donava al carrer dels Petons va ser salvat de la destrucci� i actualment es conserva a les cases noves que s� han constru�t per� ara a la fa�ana del portal Nou.

Una altra hip�tesi es recolza en l�estretor i discreci� d�aquest indret en alguns trams del qual les finestres s�n petites, per defensar que el nom de Petons podria provenir de les parelles que s�hi amagaven per deixar-se portar per les passions m�s ocultes.
Si b� actualment conservem el nom de Petons per a aquesta via, antigament s�havia anomenat Carrer d�en Jaume Negre (potser alg� important de la zona) i posteriorment, Carrer de la Fusina, en refer�ncia a unes foneries que hi havia instal�lades.
Actualment, encara es conserva en el nomencl�tor barcelon� un altre carrer de la Fusina enmig de la Ribera, que tamb� fa refer�ncia a unes antigues foneries.
Tot i aix�, el nom m�s curi�s i que ha cridat m�s l�atenci� dels barcelonins ha estat el de la seva �ltima denominaci�: la de Petons.
Bravo Morata, a �Las calles de Barcelona� comenta que en tots els textos del segle XIX aquest carrer figura amb el nom de �Patons�, escrit aix�, tal com sona en catal� barcelon�.
De fet, fins el naixement de la unificaci� de la gram�tica catalana, l�escriptura era bastant ca�tica i improvisada. Aix� ja ho v�rem veure a la �Casa d�infants orfens� o parlant de les dues �canas� fins el pou, sense anar m�s lluny.
El mateix Bravo ens explica tamb� que el 1651 hi ha documentat un personatge anomenat Joan Pontons vivint al Carrer del Portal Nou, indret fins on abans arribava aquest carrer.
B� podria ser que de la mateixa manera que amb el nom d�en Jaume Negre, aquest carrer s�hagu�s anomenat Carrer de Pontons o de Joan Pontons i que la gent o b� es confongu�s sovint o simplement fes broma intencionada del cognom fins que la via acab�s adoptant el nom rom�ntic de Petons. No seria ni molt menys l��nica vegada que la veu popular despla�a els noms originaris dels carrers...
L�origen doncs, no el sabem amb certesa, cadasc� que es quedi amb el que li sembli m�s v�lid o li faci m�s gr�cia.