Caragolada

Fa poc he tingut coneixement d’un d’aquests fets que es poden classificar entre les “llegendes urbanes”, un terme que agrupa històries possibles o improbables, i moltes de francament irreals... aquestes darreres acostumen a tenir més èxit en la seva propagació –gràcies a la seducció d’allò que tenen de misteriós- i algunes ha fet fortuna, mentre d’altres no surten dels cercles d’adoradors de la mitologia popular... Però poques poden mostrar una plasmació tan sòlida i evident com el que vull donar a conèixer: tot un edifici del barri de Sant Antoni, una exposició en pedra, totxo i ferro d’una d’aquestes llegendes.

La casa en qüestió és prop d’un ambulatori, i ja se sap que quan hom arriba a una edat la salut es fa estantissa, i el sovinteja; com que sóc també un malalt de l’arquitectura de Barcelona, sempre vaig armat amb càmera fotogràfica, així, quan vaig topar-me amb aquella façana, tota historiada amb esgrafiats i ornamentada amb relleus, vaig fixar-m’hi amb més detall i, sobretot, en un fet prou insòlit: les mènsules i baranes dels balcons lluïen una decoració poc habitual doncs s’hi repetia exhaustivament un motiu únic: caragols!... El modest gasteròpode que ens cruspim en arrossos i guisats, aquesta humil bestiola que alguns venerem i que a Lleida és una icona gastronòmica, l’humil caragol (bover, cristià o vinyal) convertit en ornament, amb un protagonisme tal que no s’hi veu un metre quadrat de façana que no exhibeixi la seva closca!

Però, és al coronament de l’edifici on es concreta la història que he sabut recentment, s’hi representa una escena que, tot i estar ben reproduïda, resultava incomprensible sense el relat corresponent. Ha estat al butlletí periòdic de l’Associació de Veïns on he trobat una atractiva explicació per a la profusió de caragols que omplen la façana, i del grup que de personatges que la presideix.

Resulta que una modesta família del barri vivia en aquell indret, entre altres primàries activitats econòmiques tenien la venda de caragols, que ells mateixos replegaven pels marges i feixes d’uns terrenyis que encara s’explotaven agrícolament (la urbanització intensiva encara no havia cobert aquell pla sota Montjuïc) i va ser així com un bon dia van penetrar en una mena de cova –possiblement una deu d’aigua, de les moltes que travessen el pla de Barcelona- on esperaven trobar molts caragols atrets per la humitat, un cop dins van ensopegar amo un atuell de fang ple de monedes d’or!

No resulta estrany que, quan van fer-se edificar la bonica casa, se sentissin obligats a retre un sentit homenatge d’agraïment als animalons que els havien propiciat la fortuna, un inesperat benestar i un merescut descans en la seva quotidiana lluita per al sosteniment de la família. El testimoni, en aquest cas, no és un anònim i fantàstic relat de tradició oral, el tenim ben visible a la cantonada del carrer Entença amb Tamarit... I, si no és veritat (tal com va dir el clàssic) ­–“És ben trobat”.